Merz: més armes i menys immigrants
Gemma C. Serra - BERLÍN
Devolucions en calent a la frontera i reactivació econòmica per recol·locar Alemanya al món: aquestes eren les claus del programa amb què el conservador Friedrich Merz va guanyar les eleccions generals del 23 de febrer. Tres mesos després, va ser investit canceller, al capdavant d’una coalició amb els socialdemòcrates del seu antecessor, Olaf Scholz. En aquesta transició, es va apuntar un punt cabdal: l’aixecament del fre al deute per a defensa. El fre era l’instrument constitucional que obligava Alemanya a la contenció pressupostària. Merz, que en la seva campanya electoral havia rebutjat acomiadar-se’n, de cop va aconseguir el consens parlamentari per alliberar-se d’una eina que havia fet de la primera economia de la UE un país paquidèrmic quant a inversions.
El dia marcat per a la seva investidura, el 6 de maig, res no va sortir com esperava. En la primera volta de les votacions, no va obtenir la majoria del Parlament. Va haver de recórrer a la segona volta, enmig de mostres de nerviosisme per una situació insòlita en un país obsessionat per l’estabilitat política. Arrencava així un govern que, de fet, no segueix el model de gran coalició entre els dos partits principals com les que va dirigir Angela Merkel.
Entre els conservadors i els socialdemòcrates, s’hi ha col·locat com a segona força la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), políticament aïllada, però amb prou empenta per marcar pautes.
Dijous vinent, Merz complirà els seus primers cent dies com a canceller. La seva agenda ha estat més orientada cap a l’exterior que cap a l’interior del país. Potser perquè és en política interna on els socis socialdemòcrates volen deixar el seu segell i frenar les temudes retallades que Merz havia promès aplicar, per exemple, en l’anomenat ajut bàsic de 553 euros que perceben 5,5 milions de ciutadans. La meitat d’aquests perceptors no són alemanys. Hi ha un nombre important d’ucraïnesos que, a diferència dels refugiats d’altres procedències, tenen accés directe a aquests ajuts.
Durant la campanya, Merz va prometre deixar sense aquest ajut tant els alemanys que esquiven les ofertes de feina com els ucraïnesos. Col·locava així l’etiqueta de gandul a un col·lectiu indeterminat de persones aptes per treballar, però que viuen d’un subsidi que costa a l’Estat alemany 49.000 milions d’euros. La batalla per les retallades tot just ha començat. En joc hi ha el pacte de coalició, va advertir el líder del Partit Socialdemòcrata i ministre de Finances, Lars Klingbeil.
Que s’insinuï una crisi en un govern que encara no ha complert els seus primers cent dies evidencia, de nou, la feblesa que envolta Merz. L’enduriment de la política migratòria té un nom, el del ministre de l’Interior, Alexander Dobrindt, un falcó dretà de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), el partit agermanat amb la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merz. Ha portat a la pràctica la implantació de controls a les fronteres amb tots els països veïns, inclosa Polònia. Ha estat un cop més a l’espai Schengen i, a més, complica el trànsit de treballadors a un cantó i a l’altre de la frontera, a més del de mercaderies. Però el canceller compleix així el seu compromís de practicar les devolucions en calent d’immigrants irregulars.
Vols de retorn
L’altre compromís, accelerar les deportacions de sol·licitants d’asil rebutjats, radicalitzats o amb condemnes per delictes greus, va tenir la seva escenificació fa unes setmanes. Va coincidir amb una reunió de Dobrindt amb ministres dels països veïns per exhibir cohesió en el propòsit de tancar l’aixeta a la immigració il·legal. Un avió amb 81 afganesos es va enlairar aquell matí de l’aeroport de Leipzig per retornar-los al país d’origen, via Qatar, amb 1.000 euros a la butxaca, els diners establerts per a les “despeses” que puguin tenir.
Es van reprendre així uns dispositius complicats i cars, que Merz vol multiplicar. Es tracta d’augmentar “notablement” el nombre d’expulsions, diu. Si el 2024 va ser de 20.100, el primer semestre d’enguany ja se’n compten 12.000. En total, viuen a Alemanya 3,8 milions de refugiats, inclosos uns 1,8 milions d’ucraïnesos. El nombre dels que han vist rebutjada la sol·licitud d’asil és de 220.000. La majoria continuaran al país per raons humanitàries, però uns 42.400 estan pendents d’expulsió. Ja s’han produït casos de deportacions, no d’homes sols radicalitzats o criminals, sinó de famílies, amb criatures, entre les alarmes de les ONG.
El gir dretà de la política migratòria alemanya és un fet. També ho és l’aposta del canceller pel rearmament. El 2024, Alemanya va destinar per primer cop un 2% del seu PIB a la despesa militar. Va quedar així en el grup dels aliats complidors amb l’objectiu reclamat fins aleshores per Washington. Amb Donald Trump, l’aposta ha pujat al 5%. Merz s’ha portat com un aliat obedient. En la seva primera visita a la Casa Blanca es va mostrar com un canceller content pel simple fet que Trump no l’humiliava com havia fet amb Zelenski o altres líders. Ja en la cimera aliada de la Haia, va aparèixer amb un pla pressupostari fet a mida per acontentar Trump. Alemanya doblarà en quatre anys la despesa en defensa. Per al 2029 destinarà el 3,5% a despesa bàsica i un 1,5% més a inversions militars, inclòs l’ajut a Ucraïna.
La submissió al soci transatlàntic ha estat una constant en la política exterior alemanya des de fa dècades. Amb Merz s’havia escalat a extrems de servilisme, fet que, traslladat a la relació amb Israel, ha actuat de bloqueig a les sancions que volen aplicar bona part dels socis europeus. La decisió de suspendre els subministraments d’armament a Israel anunciada divendres per Merz és un gir de gran rellevància. Per a Alemanya és un tabú atribuir a Israel genocidi, per raons de responsabilitat històrica del país que, sota el nazisme, va matar sis milions de jueus. Merz es manté fidel a la “raó d’estat” amb què Berlín justifica la màxima prudència a tota crítica a Israel. Ha expressat, això sí, condemnes al “sofriment” de la població civil i a la “insuficient” arribada d’ajut humanitari a Gaza.
La despesa militar no és l’única que es dispararà. El pla pressupostari del ministre Klingbeil preveu un fons de mig bilió d’euros per posar al dia les infraestructures alemanyes, ja siguin carreteres, xarxes de trens, escoles o hospitals, sovint en un estat impropi d’un país ric com Alemanya. Merz considera prioritària l’activació econòmica, després de dos anys en recessió i enmig de la crisi de sectors clau com ara l’automoció i l’acer. Merz té bons contactes en l’àmbit econòmic. L’empresa privada va ser el seu refugi en els 20 anys en què va quedar fora de les estructures del seu partit, arraconat per la línia centrista de Merkel. Ja ha impulsat un rellançament del made in Germany, amb el suport d’uns 60 empresaris, representants de la gran indústria i compromesos a invertir a Alemanya 631.000 milions en tres anys. Se li va criticar no haver-hi convidat també pimes, que representen un 26% de l’activitat empresarial del país.
Tampoc ha gestionat de manera equilibrada el compromís de rebaixar la factura elèctrica per a tothom. A Alemanya, el preu de la llum és el segon més alt de la UE, només superat per Dinamarca. Dels 0,39 euros/kWh que es paguen –la mitjana europea és de 0,29 euros–, la meitat correspon a impostos. Merz havia promès rebaixar la càrrega fiscal a tothom, però per ara només arribarà a la indústria d’alt consum energètic.
Devolucions en calent a la frontera i reactivació econòmica per recol·locar Alemanya al món: aquestes eren les claus del programa amb què el conservador Friedrich Merz va guanyar les eleccions generals del 23 de febrer. Tres mesos després, va ser investit canceller, al capdavant d’una coalició amb els socialdemòcrates del seu antecessor, Olaf Scholz. En aquesta transició, es va apuntar un punt cabdal: l’aixecament del fre al deute per a defensa. El fre era l’instrument constitucional que obligava Alemanya a la contenció pressupostària. Merz, que en la seva campanya electoral havia rebutjat acomiadar-se’n, de cop va aconseguir el consens parlamentari per alliberar-se d’una eina que havia fet de la primera economia de la UE un país paquidèrmic quant a inversions.
El dia marcat per a la seva investidura, el 6 de maig, res no va sortir com esperava. En la primera volta de les votacions, no va obtenir la majoria del Parlament. Va haver de recórrer a la segona volta, enmig de mostres de nerviosisme per una situació insòlita en un país obsessionat per l’estabilitat política. Arrencava així un govern que, de fet, no segueix el model de gran coalició entre els dos partits principals com les que va dirigir Angela Merkel.
Entre els conservadors i els socialdemòcrates, s’hi ha col·locat com a segona força la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), políticament aïllada, però amb prou empenta per marcar pautes.
Dijous vinent, Merz complirà els seus primers cent dies com a canceller. La seva agenda ha estat més orientada cap a l’exterior que cap a l’interior del país. Potser perquè és en política interna on els socis socialdemòcrates volen deixar el seu segell i frenar les temudes retallades que Merz havia promès aplicar, per exemple, en l’anomenat ajut bàsic de 553 euros que perceben 5,5 milions de ciutadans. La meitat d’aquests perceptors no són alemanys. Hi ha un nombre important d’ucraïnesos que, a diferència dels refugiats d’altres procedències, tenen accés directe a aquests ajuts.
Durant la campanya, Merz va prometre deixar sense aquest ajut tant els alemanys que esquiven les ofertes de feina com els ucraïnesos. Col·locava així l’etiqueta de gandul a un col·lectiu indeterminat de persones aptes per treballar, però que viuen d’un subsidi que costa a l’Estat alemany 49.000 milions d’euros. La batalla per les retallades tot just ha començat. En joc hi ha el pacte de coalició, va advertir el líder del Partit Socialdemòcrata i ministre de Finances, Lars Klingbeil.
Que s’insinuï una crisi en un govern que encara no ha complert els seus primers cent dies evidencia, de nou, la feblesa que envolta Merz. L’enduriment de la política migratòria té un nom, el del ministre de l’Interior, Alexander Dobrindt, un falcó dretà de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), el partit agermanat amb la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merz. Ha portat a la pràctica la implantació de controls a les fronteres amb tots els països veïns, inclosa Polònia. Ha estat un cop més a l’espai Schengen i, a més, complica el trànsit de treballadors a un cantó i a l’altre de la frontera, a més del de mercaderies. Però el canceller compleix així el seu compromís de practicar les devolucions en calent d’immigrants irregulars.
Vols de retorn
L’altre compromís, accelerar les deportacions de sol·licitants d’asil rebutjats, radicalitzats o amb condemnes per delictes greus, va tenir la seva escenificació fa unes setmanes. Va coincidir amb una reunió de Dobrindt amb ministres dels països veïns per exhibir cohesió en el propòsit de tancar l’aixeta a la immigració il·legal. Un avió amb 81 afganesos es va enlairar aquell matí de l’aeroport de Leipzig per retornar-los al país d’origen, via Qatar, amb 1.000 euros a la butxaca, els diners establerts per a les “despeses” que puguin tenir.
Es van reprendre així uns dispositius complicats i cars, que Merz vol multiplicar. Es tracta d’augmentar “notablement” el nombre d’expulsions, diu. Si el 2024 va ser de 20.100, el primer semestre d’enguany ja se’n compten 12.000. En total, viuen a Alemanya 3,8 milions de refugiats, inclosos uns 1,8 milions d’ucraïnesos. El nombre dels que han vist rebutjada la sol·licitud d’asil és de 220.000. La majoria continuaran al país per raons humanitàries, però uns 42.400 estan pendents d’expulsió. Ja s’han produït casos de deportacions, no d’homes sols radicalitzats o criminals, sinó de famílies, amb criatures, entre les alarmes de les ONG.
El gir dretà de la política migratòria alemanya és un fet. També ho és l’aposta del canceller pel rearmament. El 2024, Alemanya va destinar per primer cop un 2% del seu PIB a la despesa militar. Va quedar així en el grup dels aliats complidors amb l’objectiu reclamat fins aleshores per Washington. Amb Donald Trump, l’aposta ha pujat al 5%. Merz s’ha portat com un aliat obedient. En la seva primera visita a la Casa Blanca es va mostrar com un canceller content pel simple fet que Trump no l’humiliava com havia fet amb Zelenski o altres líders. Ja en la cimera aliada de la Haia, va aparèixer amb un pla pressupostari fet a mida per acontentar Trump. Alemanya doblarà en quatre anys la despesa en defensa. Per al 2029 destinarà el 3,5% a despesa bàsica i un 1,5% més a inversions militars, inclòs l’ajut a Ucraïna.
La submissió al soci transatlàntic ha estat una constant en la política exterior alemanya des de fa dècades. Amb Merz s’havia escalat a extrems de servilisme, fet que, traslladat a la relació amb Israel, ha actuat de bloqueig a les sancions que volen aplicar bona part dels socis europeus. La decisió de suspendre els subministraments d’armament a Israel anunciada divendres per Merz és un gir de gran rellevància. Per a Alemanya és un tabú atribuir a Israel genocidi, per raons de responsabilitat històrica del país que, sota el nazisme, va matar sis milions de jueus. Merz es manté fidel a la “raó d’estat” amb què Berlín justifica la màxima prudència a tota crítica a Israel. Ha expressat, això sí, condemnes al “sofriment” de la població civil i a la “insuficient” arribada d’ajut humanitari a Gaza.
La despesa militar no és l’única que es dispararà. El pla pressupostari del ministre Klingbeil preveu un fons de mig bilió d’euros per posar al dia les infraestructures alemanyes, ja siguin carreteres, xarxes de trens, escoles o hospitals, sovint en un estat impropi d’un país ric com Alemanya. Merz considera prioritària l’activació econòmica, després de dos anys en recessió i enmig de la crisi de sectors clau com ara l’automoció i l’acer. Merz té bons contactes en l’àmbit econòmic. L’empresa privada va ser el seu refugi en els 20 anys en què va quedar fora de les estructures del seu partit, arraconat per la línia centrista de Merkel. Ja ha impulsat un rellançament del made in Germany, amb el suport d’uns 60 empresaris, representants de la gran indústria i compromesos a invertir a Alemanya 631.000 milions en tres anys. Se li va criticar no haver-hi convidat també pimes, que representen un 26% de l’activitat empresarial del país.
Tampoc ha gestionat de manera equilibrada el compromís de rebaixar la factura elèctrica per a tothom. A Alemanya, el preu de la llum és el segon més alt de la UE, només superat per Dinamarca. Dels 0,39 euros/kWh que es paguen –la mitjana europea és de 0,29 euros–, la meitat correspon a impostos. Merz havia promès rebaixar la càrrega fiscal a tothom, però per ara només arribarà a la indústria d’alt consum energètic.