Gemma C. Serra
Sommer vorm Balkon, L’estiu davant el balcó, és el títol d’una pel·lícula del director alemany Andreas Dresen, estrenada el 2005. Va de dues amigues que es troben al vespre al balcó d’una d’elles, es prenen una copeta i parlen d’allò que els ha anat bé o malament aquell dia. Sigui una entrevista de treball, sigui el camioner que gairebé n’atropella una i que potser li canviï la vida. L’epicentre del microcosmos és un balcó de Prenzlauer Berg, una de les barriades de l’antic sector comunista berlinès. Han passat ja uns anys des de l’eufòria desfermada per la caiguda del Mur i la reunificació. Prenzleuer Berg ja no és una barriada del est mig esmorteïda, sinó el cor noctàmbul del Berlín alliberat. La gentrificació s’intueix, però encara no ha foragitat, o no del tot, els llogaters de sempre.
La pel·lícula es veu ara com una comèdia agredolça de Dresen, un director identificat amb un gènere que va del retrat social a l’ostalgie, el joc de paraules per “nostàlgia de l’est”. Però més allà de reflexions sobre el cine, identitats perdudes o l’especulació immobiliària sense fre, el títol de la pel·lícula remet avui a una realitat estiuenca de molts alemanys. El terme Urlaub in Balkonien, “vacances a Balkònia”, ja no és un reclam dels centres de jardineria per guarnir el teu balconet. Remet a l’estiu dels qui no es poden permetre viatjar, ni lluny ni a prop. Balcons cuidats, amb flors de colors, un para-sol i una tauleta per al llibre, el berenar o la copeta; o balcons no tan bonics en blocs d’edificis de l’extraradi, però que fan la mateixa funció.
Els alemanys són turistes entusiastes i campions mundials de l’estiueig, s’acostuma a dir. Rere aquest estereotip hi ha la realitat d’unes dades: uns 17,4 milions de ciutadans de la primera potència econòmica de la UE no poden permetre’s ni una setmana de vacances fora, segons xifres de Destatis, el departament federal d’Estadística. És a dir, tres vegades i escaig per damunt dels cinc milions de compatriotes que passen les vacances a les Balears, un 70% dels quals al destí preferencial dels alemanys, que és Mallorca, o Malle, com l’anomenen allà.
El percentatge dels qui no es poden permetre ni una setmaneta fora és del 23%, entre els 84 milions d’habitants del país. Es dispara fins al 38% en les llars monoparentals, homes o dones que pugen sols una o més criatures. En altres països semblants, com ara Luxemburg, Suècia i els Països Baixos, la mitjana baixa al 9 i el 13%; només a Grècia, Romania o Bulgària arriba o supera el 40% el percentatge.
Balkonien és el destí estiuenc per definició d’aquestes famílies. En un estiu on, fins ara, han dominat els dies de pluja per damunt dels de sol, si s’obre el para-sol no és per evitar cops de calor, sinó per no mullar-se. A alguns d’aquests testos hi han sortit bolets en ple més d’agost, mentre a les voreres i llambordes hi creix vegetació de tot tipus, com si fossin la continuïtat dels parcs i zones verdes de la capital alemanya.
No, de calor no en passen, els qui fan les vacances al balconet. I, per sort, a ciutats com Berlín hi ha prou oferta per combinar-ho amb la piscina municipal o el llac. Per 80 euros es por comprar qualsevol adult l’anomenat Sommerticket o abonament d’estiu amb 20 entrades per a les 16 piscines públiques que hi ha repartides per totes les barriades de la capital. Molt millor encara és l’opció del Sommer Ferien Pass (Passaport a les Vacances d’Estiu), que costa 9 euros i que permet als menors de 18 anys l’accés a la piscina tantes vegades com vulguin. Queda l’oferta encara més popular, la gratuïta, que són els llacs. I a Berlín n’hi ha de grans o petits sense sortir de la ciutat o a peu de l’estació del metro.
Els preus populars per a la piscina pública tenen la seva creu, que és la sobresaturació o las baralles que sovint acaben generant-se entre nanos rivals. Qualsevol picabaralla prop del tobogan gegant poc acabar en trompades multitudinàries. Des de fa un parell d’anys, per entrar a qualsevol piscina cal sotmetre’s a un doble escorcoll: el de la bossa i el del document d’identitat. El de bossa és perquè estan prohibits tots els ganivets, navalles o ampolles de vidre. Qui vulgui menjar meló, se l’ha de portar tallat de casa. El del document d’identitat és simbòlic, només cal mostrar-lo a l’entrada, però no queda enregistrat. Se li suposa un efecte dissuasiu, en cas d’entrar amb esperit combatiu.
Aquest 2025 s’havien previst controls d’aforament per tancar portes a partir de certs límits. Les pluges de juliol i part d’agost han fet innecessàries aquestes mesures. De moment, ha estat una temporada tranquil.la per als estiuejants a Balkonien.
Sommer vorm Balkon, L’estiu davant el balcó, és el títol d’una pel·lícula del director alemany Andreas Dresen, estrenada el 2005. Va de dues amigues que es troben al vespre al balcó d’una d’elles, es prenen una copeta i parlen d’allò que els ha anat bé o malament aquell dia. Sigui una entrevista de treball, sigui el camioner que gairebé n’atropella una i que potser li canviï la vida. L’epicentre del microcosmos és un balcó de Prenzlauer Berg, una de les barriades de l’antic sector comunista berlinès. Han passat ja uns anys des de l’eufòria desfermada per la caiguda del Mur i la reunificació. Prenzleuer Berg ja no és una barriada del est mig esmorteïda, sinó el cor noctàmbul del Berlín alliberat. La gentrificació s’intueix, però encara no ha foragitat, o no del tot, els llogaters de sempre.
La pel·lícula es veu ara com una comèdia agredolça de Dresen, un director identificat amb un gènere que va del retrat social a l’ostalgie, el joc de paraules per “nostàlgia de l’est”. Però més allà de reflexions sobre el cine, identitats perdudes o l’especulació immobiliària sense fre, el títol de la pel·lícula remet avui a una realitat estiuenca de molts alemanys. El terme Urlaub in Balkonien, “vacances a Balkònia”, ja no és un reclam dels centres de jardineria per guarnir el teu balconet. Remet a l’estiu dels qui no es poden permetre viatjar, ni lluny ni a prop. Balcons cuidats, amb flors de colors, un para-sol i una tauleta per al llibre, el berenar o la copeta; o balcons no tan bonics en blocs d’edificis de l’extraradi, però que fan la mateixa funció.
Els alemanys són turistes entusiastes i campions mundials de l’estiueig, s’acostuma a dir. Rere aquest estereotip hi ha la realitat d’unes dades: uns 17,4 milions de ciutadans de la primera potència econòmica de la UE no poden permetre’s ni una setmana de vacances fora, segons xifres de Destatis, el departament federal d’Estadística. És a dir, tres vegades i escaig per damunt dels cinc milions de compatriotes que passen les vacances a les Balears, un 70% dels quals al destí preferencial dels alemanys, que és Mallorca, o Malle, com l’anomenen allà.
El percentatge dels qui no es poden permetre ni una setmaneta fora és del 23%, entre els 84 milions d’habitants del país. Es dispara fins al 38% en les llars monoparentals, homes o dones que pugen sols una o més criatures. En altres països semblants, com ara Luxemburg, Suècia i els Països Baixos, la mitjana baixa al 9 i el 13%; només a Grècia, Romania o Bulgària arriba o supera el 40% el percentatge.
Balkonien és el destí estiuenc per definició d’aquestes famílies. En un estiu on, fins ara, han dominat els dies de pluja per damunt dels de sol, si s’obre el para-sol no és per evitar cops de calor, sinó per no mullar-se. A alguns d’aquests testos hi han sortit bolets en ple més d’agost, mentre a les voreres i llambordes hi creix vegetació de tot tipus, com si fossin la continuïtat dels parcs i zones verdes de la capital alemanya.
No, de calor no en passen, els qui fan les vacances al balconet. I, per sort, a ciutats com Berlín hi ha prou oferta per combinar-ho amb la piscina municipal o el llac. Per 80 euros es por comprar qualsevol adult l’anomenat Sommerticket o abonament d’estiu amb 20 entrades per a les 16 piscines públiques que hi ha repartides per totes les barriades de la capital. Molt millor encara és l’opció del Sommer Ferien Pass (Passaport a les Vacances d’Estiu), que costa 9 euros i que permet als menors de 18 anys l’accés a la piscina tantes vegades com vulguin. Queda l’oferta encara més popular, la gratuïta, que són els llacs. I a Berlín n’hi ha de grans o petits sense sortir de la ciutat o a peu de l’estació del metro.
Els preus populars per a la piscina pública tenen la seva creu, que és la sobresaturació o las baralles que sovint acaben generant-se entre nanos rivals. Qualsevol picabaralla prop del tobogan gegant poc acabar en trompades multitudinàries. Des de fa un parell d’anys, per entrar a qualsevol piscina cal sotmetre’s a un doble escorcoll: el de la bossa i el del document d’identitat. El de bossa és perquè estan prohibits tots els ganivets, navalles o ampolles de vidre. Qui vulgui menjar meló, se l’ha de portar tallat de casa. El del document d’identitat és simbòlic, només cal mostrar-lo a l’entrada, però no queda enregistrat. Se li suposa un efecte dissuasiu, en cas d’entrar amb esperit combatiu.
Aquest 2025 s’havien previst controls d’aforament per tancar portes a partir de certs límits. Les pluges de juliol i part d’agost han fet innecessàries aquestes mesures. De moment, ha estat una temporada tranquil.la per als estiuejants a Balkonien.