Diversitat d’espais culturals i lúdics contra massificació
Gemma C. Serra
En alguns barris de Berlín hi ha pintades amb la frase “Tourist go home”, la mateixa amb què ciutadans d’arreu del món expressen el seu malestar per la catifa vermella amb què es tracta el turista mentre l’especulació fa fora l’habitant local. És més aviat, però, una percepció subjectiva. S’iguala turisme massiu a gentrificació, tot i que a Berlín aquest factor prové més aviat dels expats o residents estrangers d’ingressos alts que no de la gent de pas.
Berlín rep anualment 12,7 milions de turistes, segons xifres del 2024, i registra 30 milions de pernoctacions en hotels o similars. La mitjana d’ocupació és del 49% als mesos d’hivern i del 76% a l’estiu. L’explicació d’aquests nivells relativament baixos no és ni el mal temps ni el fet de no tenir mar. Dues ciutats comparables com Viena i Amsterdam sí que són exponents d’overtourism. La percepció de qui passeja pel centre de la capital austríaca o la ciutat neerlandesa és d’asfíxia enmig de columnes humanes que volen entrar al mateix museu o fer-se la mateixa foto davant el mateix monument. Res d’això no passa a Berlín.
Viena i Amsterdam pateixen la saturació típica del turisme urbà, malgrat tenir xifres inferiors a les berlineses: uns 15 milions de pernoctacions a la capital austríaca, mentre que a la ciutat neerlandesa n’hi va haver 21 milions. La densitat de població de totes tres ciutats és semblant –entre 3.800 i 4.000 habitants per quilòmetre quadrat–, però hi ha una diferència essencial: Viena o Amsterdam tenen grans extraradis però només tenen un centre històric, mentre que a Berlín aquest concepte continua tan diversificat com quan la ciutat estava partida pel mur, per la Guerra Freda. Hi ha centre històric, comercial o d’esbarjo tant a l’est com a l’oest. La multiplicitat és absoluta quant a museus: n’hi ha 175, dels quals 17 són nacionals. Estan gairebé tan repartits entre els 891 quilòmetres quadrats del terme com ho estan altres punts d’atracció turística com són clubs i festivals tecno, llacs o piscines municipals.
Les autoritats ho tenen més fàcil per evitar la congestió. A això s’hi suma que a Berlín es va collar aviat el negoci amagat dels lloguers turístics. Potser perquè hi ha una tradició molt arrelada de pisos compartits i es coneixen els abusos que se’n pot generar, es van limitar d’antuvi les alternatives a l’hotel per a gent de pas. No hi ha limitació per rellogar habitacions o pisos sencers per mesos, però sí per a estades curtes. Els habitatges registrats per a ús turístic no es poden oferir més de 90 dies per any. No surt a compte tenir pisos buits i treure’n rendiment només tres mesos.
Amsterdam ha deixat enrere la fama de ciutat on es permetia gairebé tot per implantar taxes al visitant, prohibir el turisme de borratxera o el sexual i construir nous hotels. El temps màxim que es pot oferir un lloguer turístic és de 30 dies cada any.