Gemma C. Serra - Berlín
Se sortirà amb la seva Geert Wilders, el trumpista i islamòfob neerlandès que ja va guanyar les eleccions anteriors en aquest membre fundacional de la Unió Europea? Els sondejos assenyalen una nova victòria en les legislatives d’aquest dimecres del seu Partit per la Llibertat (PVV).
En els comicis anteriors, del novembre del 2023, el partit de Wilders ja va ser el més votat. Es va col·locar, per primer cop, com la força dominant en un govern nacional als Països Baixos. Wilders va haver de renunciar a tenir un càrrec en la coalició per imposició dels socis virtuals. Que l’aliança entre ultres i dretes més moderades, amb el tecnòcrata Dick Schoof com a cap del govern, acabés fulminada el mes de juny passat per l’abandonament en bloc dels ministres de Wilders no sembla molestar l’elector.
El PVV ha perdut empenta en les darreres setmanes, segons les enquestes. Però obtindrà un 20% i tindrà entre 31 i 35 escons, per sota dels 37 actuals. Costa de creure, però, que trobi de nou aliats polítics per bastir una majoria al Parlament de la Haia, amb 150 escons. Els seus antics socis deuen haver quedar escaldats després d’aquesta legislatura esquerdada, amb un Wilders que manava des de fora i que exigia mesures cada cop menys assumibles per a la resta de l’equip.
La segona posició està en joc entre la dreta moderada de CDA, que tindrà entre 22 i 26 escons, i el bloc del veterà Frans Timmermans, l’aliança entre esquerres i verds GroenLinks-PvdA. Molt més avall hi ha el liberal VVD, el partit que va encapçalar l’actual secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, i que sota el nou lideratge de Dilan Yesilgöz podria caure per sota dels 15 escons. Hi ha una altra formació de la dreta xenòfoba en creixement, la JA21. Però encara que aconseguís el màxim de 13 escons que se li pronostiquen no donarà a Wilders la majoria que busca. Queda un ampli ventall de petites formacions, que tampoc no ofereixen perspectives d’una coalició estable.
La situació no és tan estranya per als neerlandesos. Rutte, en els seus gairebé catorze anys com a primer ministre, va teixir les coalicions més complexes possibles, fins i tot amb Wilders com a aliat, i va suportar transicions llarguíssimes al capdavant de governs en funcions. Schoof continua com a cap de govern, igualment en funcions, des de l’enfonsament de la coalició, amb una coalició que, a més de la fugida del PVV, va patir l’abandonament d’un altre soci, el centrista NSC. Ha continuat tots aquests mesos i probablement n’hagi d’aguantar algun més en el seu format de govern “reduït” que només representa 32 escons al Parlament.
Les dificultats per lligar un nou govern es produeixen en un moment de gran tensió política. La policia ha reforçat la protecció sobre l’esquerrà Timmermanns, exvicepresident de la Comissió Europea, arran d’un episodi d’intimidació e n directe mentre era entrevistat. Sobre Wilders hi havia amenaces d’una cèl·lula islàmica a Bèlgica.
La polarització es palesa al carrer i en la gestió del govern. Amsterdam va viure fa unes setmanes una manifestació propalestina amb unes 250.000 persones. Uns mesos abans, el govern dretà de Schoof havia estat entre els socis de la UE contraris a les sancions contra Israel. Una altra manifestació, aquesta de caire ultra i contra l’asil, va acabar en aldarulls i trompades contra el dispositiu antiavalots.
Wilders no és un nouvingut a la família dels radicals. El seu partit, el PVV, és una força molt arrelada en el panorama polític neerlandès i europeu. Des de fa dues dècades representa la islamofòbia sense complexos. Demana el tancament de les mesquites i l’adeu a l’asil. S’ha integrat, a més, al grup dels Patriotes per Europa fundat pel primer ministre hongarès, Viktor Orbán, on també hi ha la francesa Marine Le Pen i l’espanyol Santiago Abascal. Qualsevol triomf electoral d’un membre d’aquesta família és celebrat com a èxit comú, fins i tot si queden fora del govern per falta d’aliats, com l’austríac Herbert Kickl. Tenen molt recent la victòria a la República Txeca d’Andrej Babis, que actualment negocia la formació d’una aliança de govern amb altres ultres i antisistema. Ara volen arrodonir aquests èxits amb una nova victòria de Wilders. La següent gran campanya serà probablement a França. O potser la lluita per la reelecció el 2026 d’Orbán, l’amic estratègic tant de Donald Trump com de Vladímir Putin.
Wilder va aconseguir en les parlamentàries del 2023 els millors resultats de la seva història i un lloc dominant en la coalició per al seu partit. Abans d’aquesta experiència, havia estat soci de govern amb Rutte, entre el 2010 i el 2012. En van sortir escarmentades les dues bandes, fins al punt que Rutte el va vetar com a aliat en els governs següents. Dos anys enrere, Wilders es va resignar a no entrar personalment al govern. Però va marcar les pautes des de l’inici de la legislatura amb un enduriment de la política migratòria, en un país que, amb Rutte al poder, ja havia deixat enrere la línia de l’acollida amb què s’havia identificat abans els Països Baixos.
Quan li va semblar oportú, va fer miques la coalició. A partir d’aquí, va encetar una campanya basada en mesures compartides per tot el trumpisme europeu, des del vet al burca fins a la prohibició dels moviments Antifa.