Europa es rearma i obre un altre front
“Si algú es pensa que la Unió Europea, o el conjunt d’Europa, està capacitada per defensar-se sense els Estats Units, és que està somniant. No és realista. No es pot”, va advertir recentment el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, al Parlament Europeu. Va ser pocs dies després que Donald Trump, a qui Rutte anomena “daddy” (“papa”)–, reculés i descartés des de Davos l’ús de la força militar per conquerir Groenlàndia, territori autònom danès i, per tant, d’un soci de l’OTAN i de la UE.
Els aliats europeus, més el Canadà, van interpretar aquesta baixada de to de Trump com una victòria de la cohesió que havien mostrat en respondre a les amenaces de Washington enviant una trentena d’oficials a l’illa àrtica. Era una missió exploratòria, però molt mediàtica. Evidentment, no hauria aturat una intervenció militar de l’exèrcit més poderós del planeta. Va representar, però, una exhibició d’unitat inèdita davant d’un president acostumat a imposar-se i a manar, encara que les seves ordres siguin incongruents i hostils envers els seus aliats més lleials. “Sí, som capaços de defensar-nos”, havia proclamat també al fòrum de Davos el president de Finlàndia, Alexander Stubb. Que ho digui el cap d’estat del país de la UE que té la frontera terrestre més llarga amb Rússia –1.360 quilòmetres– i que de la teòrica neutralitat va passar a ingressar per la via ràpida a l’OTAN arran de la invasió russa d’Ucraïna, pot semblar una arrogància. Cal tenir en compte, però, que fa dècades que Finlàndia es prepara per defensar-se, si cal, del seu poderós veí. Té un exèrcit modern i ben preparat, amb gairebé un milió d’efectius entre soldats i reservistes, i una xarxa de 50.000 búnquers, capacitada per protegir el 80% de la seva població –uns 5,5 milions d’habitants.
Finlàndia no es va relaxar ni en els anys de veïnatge econòmicament profitós amb Rússia, quan Vladímir Putin jugava partits amistosos d’hoquei sobre gel amb l’aleshores president finlandès, Sauli Niisto. Malgrat aquella aparent sintonia, Finlàndia invertia en defensa i en un concepte de protecció civil que implica tota la població. Noruega, soci de l’OTAN però no de la UE, segueix un model semblant, tal com ho fa Suècia, que va demanar l’ingrés a l’Aliança al mateix temps que Finlàndia.
Que Rutte mostri sense embuts la seva relació de dependència amb Trump, no estranya a ningú. És un servidor dòcil de la Casa Blanca, sigui per interès, sigui per convicció. Va posar-se al capdavant de l’OTAN l’octubre del 2024, després d’haver demostrat durant catorze anys la seva capacitat de maniobra com a cap del govern dels Països Baixos en constel·lacions polítiques complexes.
Submissió evident
El rearmament estava en marxa, precipitat per l’inici de la invasió d’Ucraïna del febrer del 2022. Finlàndia i Suècia van activar el seu ingrés exprés en l’organització; Alemanya, amb el socialdemòcrata Olaf Scholz al capdavant del govern, va deixar enrere la timidesa en matèria militar, determinat a posar al dia un exèrcit sotmès durant dècades a l’austeritat, i França va treure pit com a única potència amb armament nuclear propi dins de la UE.
Somnien els que pensen que Europa pot deixar enrere la dependència defensiva dels Estats Units, com diu Rutte, o és veritat que exèrcits ben preparats i moderns, com el finlandès, poden resistir un atac d’una superpotència, com ara Rússia? “Tots dos tenen raó. O la seva raó”, afirmava en un reunió amb corresponsals estrangers Wolfgang Ischinger, president de la Conferència de Seguretat de Múnic, la segona gran cita de l’any dels poderosos, després de Davos.
És cert que, ara per ara, Europa no és autosuficient en matèria de defensa i que els Estats Units aporten gairebé dos terços del total del pressupost de l’Aliança Atlàntica. Hi ha una relació de submissió econòmica i militar evident.
Però també ho és que la incorporació dels dos països nòrdics, Suècia i Finlàndia, va significar molt més que un salt quantitatiu –fins a 32 membres–. L’anomenat flanc est de l’OTAN es va blindar. Tant els socis nòrdics com Polònia i les tres repúbliques bàltiques –membres de l’Aliança des del 1999 i el 2004, respectivament– comparteixen la màxima prevenció contra Moscou, tant per raons històriques com per l’expansionisme actual de Vladímir Putin.
“Putin deia que volia impedir una remilitarizació d’Europa. La guerra a Ucraïna ha fet que una majoria dels països de la UE i l’OTAN s’hagin compromès a augmentar la despesa militar fins al 5% del seu PIB”, recordava Stubb.
La militarització europea va sorgir com a resposta a la guerra d’agressió de Putin. A les fortes inversions militars de la majoria dels estats membres, s’hi va afegir el retorn al servei militar en diferents modalitats a Alemanya o França. En països nòrdics com Dinamarca, on ja existia, la mili passarà a ser obligatòria també per a les dones.
De la tendència a reduir exèrcits i partides de defensa, que ha estat la dominant en les dècades anteriors, s’ha passat a una expansió de les forces armades. Ara per ara, en deu països de la UE hi ha servei militar obligatori, principalment a l’àmbit nòrdic i bàltic.
La militarització europea com a estratègia davant el Kremlin i les múltiples formes de guerra híbrida eren ja un fet. De cop, l’amenaça d’una agressió militar s’ha traslladat a la superpotència aliada i al seu president, Donald Trump.
El mateix Ischinger recordava aquests dies la intervenció de l’any passat a Múnic del vicepresident James David Vance. Des d’allà, va acusar Europa i especialment Alemanya de violar la llibertat d’expressió pel cordó sanitari contra la ultradreta. Feia un mes que Trump era al poder i faltava una setmana per a les eleccions alemanyes que van col·locar el conservador Friedrich Merz al poder i convertir en segona força la ultradretana Alternativa per Alemanya.
Va quedar palès que Trump no respectava els seus aliats europeus. Se sabia també que Washington vol tancar l’aixeta a l’ajut a Ucraïna i que, si ho fa, Europa no podria compensar-ne el buit. Merz va improvisar com a canceller una nova punta de llança europea amb el francès Emmanuel Macron i el britànic Keir Starmer, que representava també la voluntat de retorn a la casa comuna del Regne Unit, després del Brexit. El nou eix format per Berlín, París i Londres és l’expressió d’un nou esperit de cohesió entre els grans països europeus.
La següent, i potser irreversible, prova va procedir de l’obsessió de Trump per conquerir, annexionar-se, comprar –o el que sigui– Groenlàndia. Potser no entrava en els càlculs de la Casa Blanca que un país de sis milions d’habitants i dirigit per una dona pogués negar-li un caprici. O no s’havia escoltat la resposta de Mette Frederiksen de l’agost del 2019, en el seu primer mandat a la Casa Blanca, quan ja va plantejar-li la compra de l’illa àrtica. “Groenlàndia no està en venda”, va dir-li aleshores la primera ministra de Dinamarca. La resposta no ha canviat. La comparteixen tots els partits del Parlament de Groenlàndia, inclòs l’independentisme moderat del president autonòmic, Jens-Frederik Nielsen.
El futur de Groenlàndia no depèn de Trump, sinó que pertany als prop de 57.000 groenlandesos, segons el seu estatut d’autonomia, que reconeix el dret a l’autodeterminació.
Trump ha aconseguit amb la seva insistència una sintonia desconeguda en la història de les relacions entre el Regne de Dinamarca i la seva antiga colònia, la població de la qual s’ha vist sovint maltractada, ignorada o humiliada pel poder danès. I Frederiksen ha esdevingut el símbol d’un lideratge polític que no s’arronsa davant la superpotència. Europa, amb la militarització encara a mig camí, assegura ara que no pensa cedir un mil·límetre del seu territori ni a Putin ni a Trump. Sigui del flanc est o sigui del flanc àrtic.