Wieland Giebel, Director del centre de documentació Berlin Story
“No tenim protecció davant les guerres d’ara, a Alemanya”
Gemma C. Serra - Berlín
Qui ens hauria dit fa quinze o vint anys que Europa tornaria a estar en guerra. O que a Ucraïna, un país amb gairebé 37 milions d’habitants, la població es veuria obligada a tenir molt clar on té el refugi més proper, perquè el seu dia a dia està marcat per les alertes d’atac aeri. Qui hauria pensat que Alemanya, país identificat amb el terme bunker, no tindria una xarxa de refugis comparable a la que va tenir durant la guerra freda o té ara, per exemple, Finlàndia. La diferència és que el país nòrdic, amb 1.360 quilòmetres de frontera amb Rússia, mai no va deixar de mirar de reüll Moscou, malgrat que formalment es va mantenir en la neutralitat, fins que es va decidir a ingressar per la via ràpida a l’OTAN arran de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna.
De tot això ens en parla el periodista i escriptor Wieland Giebel. [Dies després ha esclatat una nova guerra, ara contra l’Iran.] Giebel és director, impulsor i ànima del Berlin Story, un museu privat i centre de documentació instal·lat a l’interior del gran búnquer de cinc plantes veí de l’antigua estació de trens berlinesa d’Anhalter Bahnhof, actualment part de la xarxa del metro i rodalies. El 1942, tres anys abans de la derrota del Tercer Reich, tenia capacitat per donar refugi a unes 3.000 persones, principalment viatgers de pas. Ocupa una superfície de 6.500 metres quadrats i inclou el centre de documentació creat per Giebel i el seu codirector, Enno Lenze. Fins ara se centrava en el nazisme i la història alemanya del 1945 ençà. Des d’aquest mes de febrer, inclou també l’anomenat “Museu d’Ucraïna”.
Són 300 metres quadrats dins el mateix búnquer i s’hi documenta el dia a dia, els dilemes –fugir o lluitar, ajudar o salvar-se-- i perills d’una població que acaba d’entrar en el seu cinquè any en guerra. S’hi exposen des de drons russos de diferents tipus a una reproducció d’un míssil KH-101, de set metres de llarg, a més d’una furgoneta Fiat utilitzada per evacuar civils i amb forat d’un metre de diàmetre, producte d’un atac aeri enemic.
Pregunta.- La confluència en aquest mateix búnquer històric alemany i la realitat que viuen avui els ucraïnesos, 80 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, és esfereïdora. Sobretot tenint en compte la por a una extensió del conflicte dins el territori de l’OTAN. S’imaginava una evolució així, quan va obrir el centre de documentació sobre el nazisme i l’Alemanya del 1945?
Resposta.- No, de cap manera. I no perquè no tinguéssim indicis dels afanys expansionistes russos, que mai no es van aturar des del 1939, ni en la postguerra, sota la Unió Soviètica, ni després del seu enfonsament. Senzillament, es que no entrava en el meu cap ni en el nostre concepte. Vam obrir el centre de documentació el 2016. Aleshores Rússia ja havia envaït la península ucraïnesa de Crimea. Però estàvem intel·lectualment i físicament concentrats a repartir la nostra documentació en aquest espai enorme de cinc plantes. El seu precedent era la llibreria, botiga i cafè, a més d’editorial, que vaig tenir a Unter den Linden, 40 [la cèntrica avinguda berlinesa, entre la Porta de Brandenburg i Alexanderplatz]. Vam haver de tancar perquè vivim en uns temps en què Amazon cada cop ven més i nosaltres, els editors, cada cop facturem menys. Aquí vam organitzar primer dues exposicions: Hitler, com va ser possible?, centrada en la dictadura nazi, i Alemanya, des de 1945 a avui. Ucraïna no entrava aleshores en el nostre concepte.
Ara segurament ho veu d’una altra msanera. Compararia les figures d’Adolf Hitler i Vladímir Putin?
Hanna Maliar, l’ex viceministra de Defensa ucraïnesa, que ens va acompanyar en la inauguració del nou museu, va dir que Putin és com Hitler, però amb el botó nuclear. Crec que és bastant encertat. Tot i que per mi, com a alemany, potser sigui més exacte dir que Putin és un criminal de guerra, com ho va ser Hitler, però sense l’Holocaust engegat pel nazisme. Des del punt de vista dels crims de guerra, hi veig molts paral·lelismes.
Ara segurament ho veu d’una altra msanera. Compararia les figures d’Adolf Hitler i Vladímir Putin?
Hanna Maliar, l’ex viceministra de Defensa ucraïnesa, que ens va acompanyar en la inauguració del nou museu, va dir que Putin és com Hitler, però amb el botó nuclear. Crec que és bastant encertat. Tot i que per mi, com a alemany, potser sigui més exacte dir que Putin és un criminal de guerra, com ho va ser Hitler, però sense l’Holocaust engegat pel nazisme. Des del punt de vista dels crims de guerra, hi veig molts paral·lelismes.
P.- Al seu centre de documentació es repassa l’expansionisme rus a través del que han estat les ofensives del seu exèrcit en successives dècades, des del 1939 a les més recents, a Geòrgia, Txetxènia i bona part de l’antic territori soviètic, fins a arribar a l’annexió de Crimea, el 2014.
R.- Bé, val a dir que no només documentem l’imperialisme rus. També tematitzem el nord-americà, amb la guerra del Vietnam, i el seus efectes en la població alemanya, o les revoltes del 1968, la irrupció de l’anomenat terrorisme anticapitalista de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), l’evolució política alemanya fins a la reunificació, etc. Però sí, l’expansionisme rus és un capítol important. No podem ignorar el pacte entre Hitler i Stalin, el repartiment de Polònia, les successives ocupacions que va patir Finlàndia, les deportacions de la població dels països bàltics cap a Sibèria, l’entrada dels tancs soviètics a Berlín o a Praga… No són capítols aïllats, formen part d’una mateixa manera de voler imposar el domini territorial. No tenen res a veure amb l’ideari socialista, per molt que porti l’etiqueta de potència comunista.
P.- El búnquer on es trobem va entrar en servei el 1942, davant la necessitat de protegir els viatgers dels bombardejos aliats. Ara mateix, però, malgrat les alertes dels aliats occidentals sobre una hipotètica extensió del conflicte ucraïnès, no tenim búnquers. Ens hem de preocupar?
R.- És del tot cert. El berlinès actual no sabria on anar en cas d’atac, fora del soterrani de casa seva o l’estació de metro més propera. No hi ha búnquers moderns on protegir-se. Durant dècades, els alemanys, o els seus polítics, han donat per fet que mai no haurien de patir atacs aeris com els que es van viure aquí fins a la caiguda de Berlín, el 1945. Ara veiem que potser era una falsa il·lusió. I és un problema de difícil solució. Els míssils actuals són tan potents que un búnquer com aquest, que no és subterrani, no serviria de res. Pensem que es llencen míssils des de 10 quilòmetres d’alçada amb 400 o 800 quilos d’explosius. Cap búnquer dels d’aleshores no ho resistiria. Improvisar-ne de cop de subterranis habilitats per donar protecció a milions d’habitants no és una perspectiva realista. A això cal afegir-hi, en el cas de Berlín, que no es pot perforar arreu per construir-hi búnquers de cinc nivells, terra avall i sota terra, perquè és una ciutat amb molta aigua al subsòl, molts aqüífers. És per això que el 1942 es va optar per construir-los a correcuita i cap amunt, no cap avall. Ara això no seria una solució.
P.- Els finlandesos ho tenen més ben resolt. La xarxa de refugis pot encabir 4,5 milions de persones, en un país amb menys de sis milions d’habitants. Només a Hèlsinki, hi ha 50 grans refugis públics i uns 500 en domicilis privats. Són moderns, preparats per resistir atacs actuals i romandre-hi dies fins que passi el perill. A Alemanya, amb 83 milions d’habitants, s’ha passat dels 2.000 de la guerra freda a prop de 600, amb capacitat per a menys de mig milió de persones.
R.- Finlàndia està més ben protegida, tant pel que fa als refugis com al seu exèrcit, més modern i ben preparat que l’alemany. Els finlandesos tenen Rússia molt present. Van patir dues guerres devastadores contra la Unió Soviètica, la d’Hivern del 1939 i la seva continuadora, del 1941 al 1944. Van pactar i van cedir més d’un 15 % del seu territori a Moscou. Van defensar la seva independència i Finlàndia no va esdevenir part de l’URSS (com sí els va passar a les repúbliques bàltiques d’Estònia, Lituània i Letònia). Però malgrat les profitoses relacions que van mantenir Hèlsinki i Moscou fins a la invasió d’Ucraïna, Finlàndia mai no va perdre de vista el perill procedent del seu veí. Alemanya en canvi va ignorar-ho, va preferir pensar que comprant gas rus ja en tindria prou. És un mal negoci que va derivar en una gran dependència, però que no arranca dels excancellers més actuals [el socialdemòcrata Gerhard Schröder, amic i aliat de Putin, o la conservadora Angela Merkel, que el va succeir]. No és un error nou o recent. Arrenca dels anys setanta. Però tornem a la qüestió d’un búnquer, com aquest on ens trobem: té una estructura, parets i sostre de tres metres de formigó de gruix, que els míssils actuals perforarien sense problemes. En comptes de protegir-nos, esdevindria un cementeri, una immensa tomba col·lectiva per a milers de persones. No seria gens intel·ligent tractar de reactivar ni aquest búnquer ni d’altres de semblants
.
P.- Ens hem de preocupar, doncs?
P.- Ens hem de preocupar, doncs?
R.- Ara mateix, no crec que calgui preocupar-nos de manera imminent, però ens hem de preparar. A més d’habilitar punts de refugi per a població, s’haurien de fer exercicis conjunts entre la policia civil i l’exèrcit per saber com actuar en casos d’emergència davant catàstrofes o emergències. Siguin del tipus que siguin, inclòs en cas de guerra. I hauríem de ser conscients també que per guerra no s’ha d’entendre ja una desfilada de tancs russos entrant a Berlín, sinó més aviat guerres híbrides, ciberatacs o grups subversius que actuïn des d’aquí.
P.- Quina mena de grups subversius?
R.- Grups ben preparats per portar a terme accions de sabotatge. El Nadal passat ja vam viure a Berlín una apagada general que va deixar sense llum i, per tant, sense calefacció durant dies i a temperatures sota zero unes 50.000 llars.
P.- Sí, en va reivindicar l’autoria un grup de l’esquerra radical alemanya...
R.- Exactament. Imaginem-nos què hauria passat amb un sabotatge executat d’una manera una mica més professional. Es pot paralitzar tot Berlín amb una acció comesa per molt poca gent. Els atacs a infraestructures essencials són cada cop més presents, fins i tot sense estar en guerra. No només no hi ha búnquers o refugis moderns preparats per acollir la població, sinó que a més no estem preparats per reaccionar en situacions com aquestes. I les infraestructures anomenades essencials són molt més vulnerables del que ens pensem.
Perfil: El capità del refugi
Gemma C. Serra
Wieland Giebel (1950, Schamalkalden, ‘land’ de Turíngia) acostuma a rebre el visitant vestit amb una jaqueta amb l’anagrama “Berlin Story”, el búnquer del qual és una mena de capità i ànima. Atén tant grups d’estudiants com periodistes d’arreu del món o l’ex viceministra de Defensa Hanna Maliar i el coronel Volodímir Polevyi, dos ucraïnesos convidats a la inauguració del “Museu d’Ucraïna” que ha quedat instal·lat al seu refugi. “No rebem cap subvenció, som privats, però tenim més ressò que molts museus públics de Berlín”, explica. Entre 320.000 i 350.000 és el nombre de visitants anuals del seu búnquer històric, instal·lat al cor de la capital alemanya.
Nascut a l’est d’Alemanya, però crescut a la part occidental del país, a on es van traslladar els seus pares quan només tenia dos anys, ha estat militant esquerrà, activista contra el racisme i membre d’un grup d’objectors de consciència. Ha treballat en ajut humanitari a Ruanda i ha recorregut com a autor i periodista l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria. El 1997 va obrir una botiga, editorial, llibreria i cafè teatre que ja s’anomenava Berlin Story, però va acabar fent fallida. Ara dirigeix aquest centre de documentació, on una de les seves sales, dedicades a Ucraïna, està presidida per la frase: “Ajudar o ser un cretí? Tu pots triar. Cada dia.”
Wieland Giebel (1950, Schamalkalden, ‘land’ de Turíngia) acostuma a rebre el visitant vestit amb una jaqueta amb l’anagrama “Berlin Story”, el búnquer del qual és una mena de capità i ànima. Atén tant grups d’estudiants com periodistes d’arreu del món o l’ex viceministra de Defensa Hanna Maliar i el coronel Volodímir Polevyi, dos ucraïnesos convidats a la inauguració del “Museu d’Ucraïna” que ha quedat instal·lat al seu refugi. “No rebem cap subvenció, som privats, però tenim més ressò que molts museus públics de Berlín”, explica. Entre 320.000 i 350.000 és el nombre de visitants anuals del seu búnquer històric, instal·lat al cor de la capital alemanya.
Nascut a l’est d’Alemanya, però crescut a la part occidental del país, a on es van traslladar els seus pares quan només tenia dos anys, ha estat militant esquerrà, activista contra el racisme i membre d’un grup d’objectors de consciència. Ha treballat en ajut humanitari a Ruanda i ha recorregut com a autor i periodista l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria. El 1997 va obrir una botiga, editorial, llibreria i cafè teatre que ja s’anomenava Berlin Story, però va acabar fent fallida. Ara dirigeix aquest centre de documentació, on una de les seves sales, dedicades a Ucraïna, està presidida per la frase: “Ajudar o ser un cretí? Tu pots triar. Cada dia.”