El futur de l’illa no ha estat un tema dominant en la campanya de Frederiksen cap a la reelecció per a un tercer mandat. Fa set anys que és al càrrec. En la primera legislatura va governar al capdavant d’un bloc esquerrà per passar al segon període a fer-ho amb partits centristes. Els seus socis actuals són els moderats del ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen, i el liberal Troels Lund Poulsen, ministre de Defensa. Han estat tots tres uns rostres ben presents durant tota la crisi amb els Estats Units. Rasmussen, com a negociador amb Washington; Poulsen, com a cap de Defensa; Frederiksen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Mentre que la líder socialdemòcrata invertia el darrer dia de campanya amb més i més entrevistes a la televisió, el carismàtic Rasmussen repartia salsitxes entre adolescents davant l’estació central de Copenhaguen, amb el seu equip de campanya i un fort desplegament mediàtic.
Els socialdemòcrates arriben a la cita amb les urnes en primera posició, amb una intenció de vot estimada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Partit Socialista Popular (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels liberals de Poulsen. L’espectre parlamentari danès és molt fragmentat i hi ha una dotzena de partits que potencialment tindran representació al Folketing.La presència de Groenlàndia i les illes Fèroe al Folketing, el Parlament danès, és més aviat simbòlica. Dos diputats tenen cadascun d’aquests territoris autònoms del Regne de Dinamarca, entre el total de 179 escons de la cambra nacional danesa. El seu pes demogràfic és mínim –uns 56.000 habitants tant de les Fèroe com de Groenlàndia– i, fins fa poc, els seus diputats no acostumaven a incidir en la política nacional danesa.
En el cas de Groenlàndia, cap dels seus escons al Folketing correspon al partit del seu president autonòmic, el centrista Jens-Frederik Nielsen. L’un pertany al socialista Inuit Ataqatigiit i l’altre a l’independentisme rupturista de Naleraq. Nielsen va pujar al poder el 2025, després d’una victòria electoral contra pronòstic i marcada per la por als plans annexionistes de Donald Trump, obsessionat a prendre el control sobre Groenlàndia. El partit de Nielsen, Demokraatit, aspira ara a obtenir un dels escons a les eleccions parlamentàries d’avui a Dinamarca.
Groenlàndia, com les Fèroe, havia tingut fins ara poca rellevància tant en la política com en la vida pública danesa. A Copenhaguen, tots dos territoris autonòmics comparteixen representació amb Islàndia dins l’anomenat Nordatlantens Brygge . És un espai de luxe, però silenciós, en un antic magatzem portuari convertit en representació institucional i sala d’exposicions. La seva activitat és discreta, consagrada a la programació de cicles culturals entorn d’aquestes antigues colònies daneses àrtiques. Islàndia és completament independent, mentre que Groenlàndia i les Fèroe són autonomies amb una forta dependència econòmica del govern de Copenhaguen.
D’aquesta presència més aviat simbòlica en el dia a dia danès, Groenlàndia va passar a ocupar un lloc destacat a l’agenda global amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. Les seves amenaces de prendre per la força militar un territori que és part del Regne de Dinamarca i, per tant, de l’OTAN, implicaven el perill d’una agressió entre membres de l’Aliança Atlàntica. Una opció a priori impensable, si no fos que amb Trump ni la idea més forassenyada queda del tot descartada.
Aquest context és el que ha precipitat la convocatòria d’eleccions anticipades, per decisió de la primera ministra, la socialdemòcrata Mette Frederiksen. És un avançament de pocs mesos, ja que es preveien per a la tardor. Però la cap del govern, amb competències per convocar eleccions, va considerar oportú celebrar-les ara. El seu partit socialdemòcrata havia tingut una forta caiguda de vots en les últimes eleccions europees. Al novembre va tenir un toc d’advertència encara més fort en perdre l’alcaldia de Copenhaguen, després de prop d’un segle de domini a la capital.
A principis d’any els sondejos van reflectir una remuntada, atribuïda a com Frederiksen ha sabut plantar cara a Trump sense perdre un dels senyals d’identitat de Dinamarca com és la fe en l’atlantisme. Frederiksen, que en política migratòria defensa línies comparables a les del populisme dretà de Giorgia Meloni, està fermament compromesa amb el rearmament europeu i l’augment de la despesa en defensa que reclama Trump.
L’enfrontament amb el president dels Estats Units no és nou. Ja el 2019, en el primer mandat del republicà a la Casa Blanca, Frederiksen va respondre amb un no rotund als propòsits de Trump de comprar Groenlàndia. D’aquella topada amb el líder de la superpotència aliada ha passat aquest 2026, com a cap del govern d’un país de sis milions d’habitants, a mobilitzar socis europeus com Alemanya o els seus veïns nòrdics, a més del Canadà, fins a materialitzar un desplegament militar a Groenlàndia coordinat per Copenhaguen. Teòricament era una missió exploratòria. Segons s’ha sabut aquests dies, va incloure el transport d’explosius per poder respondre, en cas de confrontació amb l’exèrcit més poderós del món. Sembla que Copenhaguen, com els serveis secrets dels seus aliats, es van prendre seriosament l’amenaça de Trump d’obtenir el control de Groenlàndia com fos, amb l’argument que Dinamarca n’ha negligit la defensa i això afecta la seguretat del EUA.
La situació semblava indominable a principis d’any. De sobte, al Fòrum Internacional de Davos, Trump va desactivar les alertes, en descartar una operació militar i obrir la porta a negociacions sobre el futur de l’illa entre les tres parts, Estats Units, Dinamarca i Groenlàndia, l’estatut d’autonomia de la qual preveu des del 2009 el dret a l’autodeterminació. Les tensions amb Washington han afluixat i Groenlàndia torna a ocupar un espai discret en el dia a dia danès.
El futur de l’illa no ha estat un tema dominant en la campanya de Frederiksen cap a la reelecció per a un tercer mandat. Fa set anys que és al càrrec. En la primera legislatura va governar al capdavant d’un bloc esquerrà per passar al segon període a fer-ho amb partits centristes. Els seus socis actuals són els moderats del ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen, i el liberal Troels Lund Poulsen, ministre de Defensa. Han estat tots tres uns rostres ben presents durant tota la crisi amb els Estats Units. Rasmussen, com a negociador amb Washington; Poulsen, com a cap de Defensa; Frederiksen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Mentre que la líder socialdemòcrata invertia el darrer dia de campanya amb més i més entrevistes a la televisió, el carismàtic Rasmussen repartia salsitxes entre adolescents davant l’estació central de Copenhaguen, amb el seu equip de campanya i un fort desplegament mediàtic.
Els socialdemòcrates arriben a la cita amb les urnes en primera posició, amb una intenció de vot estimada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Partit Socialista Popular (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels liberals de Poulsen. L’espectre parlamentari danès és molt fragmentat i hi ha una dotzena de partits que potencialment tindran representació al Folketing.
Les constel·lacions possibles són múltiples i Frederiksen té les millors cartes per sortir-se amb la seva. Però no està clar si reeditarà el bloc d’esquerres del seu primer mandat o buscarà de nou aliats centristes. En tots dos casos, la figura clau és Rasmussen, un polític amb molt de rodatge, antecessor de Frederiksen com a cap de govern i, segons els sondeigs, el polític que pot decantar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran imprescindibles per a la formació del proper govern. A Poulsen no se’l descarta, però és molt improbable que aconsegueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanopslagh, líder ultraliberal molt actiu a les xarxes.
La campanya no ha estat dominada per Groenlàndia ni per la confrontació amb Trump, sinó per la promesa de Frederiksen de reimplantar l’impost sobre el patrimoni, suprimit fa més de trenta anys. La finalitat no seria comprar més armament, malgrat la devoció de Frederiksen per la despesa en defensa, sinó que es destinaria a millores socials, com l’escola pública. En aquesta promesa es percep un intent de la primera ministra per atreure’s el bloc d’esquerres, malgrat que al mateix temps deixa clar que mantindrà una política migratòria molt restrictiva.
Els quatre escons dels territoris autònoms poden acabar sent decisius per desfer un hipotètic empat. En aquest cas, el centre d’atenció tornaria no només cap a Groenlàndia, una mica més acostumada als impactes mediàtics globals, sinó fins i tot a les molt més discretes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més proper a Escòcia que no pas a Dinamarca, té aquesta setmana dues cites electorals: a les parlamentaries daneses d’aquest dimarts seguiran, dijous vinent, les seves eleccions autonòmiques.
En el cas de Groenlàndia, cap dels seus escons al Folketing correspon al partit del seu president autonòmic, el centrista Jens-Frederik Nielsen. L’un pertany al socialista Inuit Ataqatigiit i l’altre a l’independentisme rupturista de Naleraq. Nielsen va pujar al poder el 2025, després d’una victòria electoral contra pronòstic i marcada per la por als plans annexionistes de Donald Trump, obsessionat a prendre el control sobre Groenlàndia. El partit de Nielsen, Demokraatit, aspira ara a obtenir un dels escons a les eleccions parlamentàries d’avui a Dinamarca.
Groenlàndia, com les Fèroe, havia tingut fins ara poca rellevància tant en la política com en la vida pública danesa. A Copenhaguen, tots dos territoris autonòmics comparteixen representació amb Islàndia dins l’anomenat Nordatlantens Brygge . És un espai de luxe, però silenciós, en un antic magatzem portuari convertit en representació institucional i sala d’exposicions. La seva activitat és discreta, consagrada a la programació de cicles culturals entorn d’aquestes antigues colònies daneses àrtiques. Islàndia és completament independent, mentre que Groenlàndia i les Fèroe són autonomies amb una forta dependència econòmica del govern de Copenhaguen.
D’aquesta presència més aviat simbòlica en el dia a dia danès, Groenlàndia va passar a ocupar un lloc destacat a l’agenda global amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. Les seves amenaces de prendre per la força militar un territori que és part del Regne de Dinamarca i, per tant, de l’OTAN, implicaven el perill d’una agressió entre membres de l’Aliança Atlàntica. Una opció a priori impensable, si no fos que amb Trump ni la idea més forassenyada queda del tot descartada.
Aquest context és el que ha precipitat la convocatòria d’eleccions anticipades, per decisió de la primera ministra, la socialdemòcrata Mette Frederiksen. És un avançament de pocs mesos, ja que es preveien per a la tardor. Però la cap del govern, amb competències per convocar eleccions, va considerar oportú celebrar-les ara. El seu partit socialdemòcrata havia tingut una forta caiguda de vots en les últimes eleccions europees. Al novembre va tenir un toc d’advertència encara més fort en perdre l’alcaldia de Copenhaguen, després de prop d’un segle de domini a la capital.
A principis d’any els sondejos van reflectir una remuntada, atribuïda a com Frederiksen ha sabut plantar cara a Trump sense perdre un dels senyals d’identitat de Dinamarca com és la fe en l’atlantisme. Frederiksen, que en política migratòria defensa línies comparables a les del populisme dretà de Giorgia Meloni, està fermament compromesa amb el rearmament europeu i l’augment de la despesa en defensa que reclama Trump.
L’enfrontament amb el president dels Estats Units no és nou. Ja el 2019, en el primer mandat del republicà a la Casa Blanca, Frederiksen va respondre amb un no rotund als propòsits de Trump de comprar Groenlàndia. D’aquella topada amb el líder de la superpotència aliada ha passat aquest 2026, com a cap del govern d’un país de sis milions d’habitants, a mobilitzar socis europeus com Alemanya o els seus veïns nòrdics, a més del Canadà, fins a materialitzar un desplegament militar a Groenlàndia coordinat per Copenhaguen. Teòricament era una missió exploratòria. Segons s’ha sabut aquests dies, va incloure el transport d’explosius per poder respondre, en cas de confrontació amb l’exèrcit més poderós del món. Sembla que Copenhaguen, com els serveis secrets dels seus aliats, es van prendre seriosament l’amenaça de Trump d’obtenir el control de Groenlàndia com fos, amb l’argument que Dinamarca n’ha negligit la defensa i això afecta la seguretat del EUA.
La situació semblava indominable a principis d’any. De sobte, al Fòrum Internacional de Davos, Trump va desactivar les alertes, en descartar una operació militar i obrir la porta a negociacions sobre el futur de l’illa entre les tres parts, Estats Units, Dinamarca i Groenlàndia, l’estatut d’autonomia de la qual preveu des del 2009 el dret a l’autodeterminació. Les tensions amb Washington han afluixat i Groenlàndia torna a ocupar un espai discret en el dia a dia danès.
El futur de l’illa no ha estat un tema dominant en la campanya de Frederiksen cap a la reelecció per a un tercer mandat. Fa set anys que és al càrrec. En la primera legislatura va governar al capdavant d’un bloc esquerrà per passar al segon període a fer-ho amb partits centristes. Els seus socis actuals són els moderats del ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen, i el liberal Troels Lund Poulsen, ministre de Defensa. Han estat tots tres uns rostres ben presents durant tota la crisi amb els Estats Units. Rasmussen, com a negociador amb Washington; Poulsen, com a cap de Defensa; Frederiksen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Mentre que la líder socialdemòcrata invertia el darrer dia de campanya amb més i més entrevistes a la televisió, el carismàtic Rasmussen repartia salsitxes entre adolescents davant l’estació central de Copenhaguen, amb el seu equip de campanya i un fort desplegament mediàtic.
Els socialdemòcrates arriben a la cita amb les urnes en primera posició, amb una intenció de vot estimada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Partit Socialista Popular (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels liberals de Poulsen. L’espectre parlamentari danès és molt fragmentat i hi ha una dotzena de partits que potencialment tindran representació al Folketing.
Les constel·lacions possibles són múltiples i Frederiksen té les millors cartes per sortir-se amb la seva. Però no està clar si reeditarà el bloc d’esquerres del seu primer mandat o buscarà de nou aliats centristes. En tots dos casos, la figura clau és Rasmussen, un polític amb molt de rodatge, antecessor de Frederiksen com a cap de govern i, segons els sondeigs, el polític que pot decantar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran imprescindibles per a la formació del proper govern. A Poulsen no se’l descarta, però és molt improbable que aconsegueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanopslagh, líder ultraliberal molt actiu a les xarxes.
La campanya no ha estat dominada per Groenlàndia ni per la confrontació amb Trump, sinó per la promesa de Frederiksen de reimplantar l’impost sobre el patrimoni, suprimit fa més de trenta anys. La finalitat no seria comprar més armament, malgrat la devoció de Frederiksen per la despesa en defensa, sinó que es destinaria a millores socials, com l’escola pública. En aquesta promesa es percep un intent de la primera ministra per atreure’s el bloc d’esquerres, malgrat que al mateix temps deixa clar que mantindrà una política migratòria molt restrictiva.
Els quatre escons dels territoris autònoms poden acabar sent decisius per desfer un hipotètic empat. En aquest cas, el centre d’atenció tornaria no només cap a Groenlàndia, una mica més acostumada als impactes mediàtics globals, sinó fins i tot a les molt més discretes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més proper a Escòcia que no pas a Dinamarca, té aquesta setmana dues cites electorals: a les parlamentaries daneses d’aquest dimarts seguiran, dijous vinent, les seves eleccions autonòmiques.
Les constel·lacions possibles són múltiples i Frederiksen té les millors cartes per sortir-se amb la seva. Però no està clar si reeditarà el bloc d’esquerres del seu primer mandat o buscarà de nou aliats centristes. En tots dos casos, la figura clau és Rasmussen, un polític amb molt de rodatge, antecessor de Frederiksen com a cap de govern i, segons els sondeigs, el polític que pot decantar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran imprescindibles per a la formació del proper govern. A Poulsen no se’l descarta, però és molt improbable que aconsegueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanopslagh, líder ultraliberal molt actiu a les xarxes.
La campanya no ha estat dominada per Groenlàndia ni per la confrontació amb Trump, sinó per la promesa de Frederiksen de reimplantar l’impost sobre el patrimoni, suprimit fa més de trenta anys. La finalitat no seria comprar més armament, malgrat la devoció de Frederiksen per la despesa en defensa, sinó que es destinaria a millores socials, com l’escola pública. En aquesta promesa es percep un intent de la primera ministra per atreure’s el bloc d’esquerres, malgrat que al mateix temps deixa clar que mantindrà una política migratòria molt restrictiva.
Els quatre escons dels territoris autònoms poden acabar sent decisius per desfer un hipotètic empat. En aquest cas, el centre d’atenció tornaria no només cap a Groenlàndia, una mica més acostumada als impactes mediàtics globals, sinó fins i tot a les molt més discretes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més proper a Escòcia que no pas a Dinamarca, té aquesta setmana dues cites electorals: a les parlamentaries daneses d’aquest dimarts seguiran, dijous vinent, les seves eleccions autonòmiques.