“El món no es quedarà aturat esperant-nos. Evoluciona i es desenvolupa ràpidament.” Amb aquestes paraules, l’endemà de la seva victòria electoral, el conservador Friedrich Merz va voler marcar les diferències respecte de l’anquilosament que ha caracteritzat el govern de l’encara canceller Olaf Scholz. No va burxar en la ferida de la derrotada socialdemocràcia alemanya, que va caure al seu mínim històric –un 16,4 % dels vots– i s’ha convertit en tercera força, darrere de la ultradreta–. Al capdavall, el propòsit de Merz és fer la farina blana i emprendre immediatament negociacions amb els socialdemòcrates. L’objectiu es tancar amb el partit de Scholz una nova gran coalició, l’única constel·lació política que li garantirà una majoria parlamentària sense comptar amb Alternativa per Alemanya (AfD). Merz vol accelerar un procés que al seu país pot perllongar-se mesos i tenir el seu nou govern llest per Setmana Santa. Té al seu favor la disposició prèvia de Scholz, que continuarà com a canceller fins que li vingui el relleu, però no dirigirà les converses amb el soci gran.
Les prioritats de Merz són tres: engegar una política de seguretat europea “amb veu pròpia” i “independent” respecte dels Estats Units, reactivar l’economia alemanya i aconseguir tallar la migració irregular descontrolada. Compta per fer-ho amb “el comportament responsable” dels socialdemòcrates. I admet la seva preocupació per la mala maror procedent de la Casa Blanca, tant pel que fa als amenaçadors aranzels anunciats o ja aplicats per Donald Trump com per la dinàmica empresa per Washington i Moscou respecte d’Ucraïna. Que els Estats Units vulguin prendre decisions pel seu compte amb Rússia “no és acceptable ni per a Ucraïna ni per a Europa”.
“Els Estats Units són una part fonamental de l’OTAN, i volem mantenir el nostre bon nivell en les relacions transatlàntiques”, va insistir, en la seva primera roda de premsa l’endemà de les eleccions. El 28,5% obtingut pel seu bloc a les urnes, en uns comicis en què la participació va ser del 83 %, la més alta des de la reunificació alemanya, li dona un mandat clar per liderar el pròxim govern. Sap que la seva majoria depèn d’un acord amb els socialdemòcrates. El partit de Scholz està enfonsat en les seves hores més baixes, però no pot signar a cegues un pacte de coalició que inclogui retallades socials dràstiques com les plantejades per Merz en campanya. La recerca d’un equilibri entre les propostes conservadores i la justícia social que diu representar la socialdemocràcia és un dels reptes que ha de superar Merz per arribar al seu objectiu: la cancelleria.
Els socis europeus pressionen perquè Alemanya assumeixi un paper de lideratge. Merz té en aquesta missió el suport de la presidenta de la Comissió Europea, la també alemanya Ursula von der Leyen, membre del seu partit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Però, fora de les qüestions de defensa, seguretat o política exterior, el previsible successor de Scholz té una situació crítica interna, amb una ultradreta que continua políticament aïllada, però que cada cop és més forta, sobretot a l’est del país.
L’èxit de l’AfD amb la seva candidata, Alice Weidel, és indiscutible. També ho és la por fonamentada que es trenqui en algun moment el tallafoc a l’entorn d’aquest partit, aïllat a escala alemanya per la seva toxicitat i, fins i tot, temut per molts dels altres europeus ultres per la seva radicalització.
És una divisió cromàtica que recorda quasi mil·limètricament la frontera que va partir durant dècades les dues Alemanyes, l’occidental i la de l’est. A la primera hi domina la dreta moderada de Merz i a la segona, els ultres de Weidel.
Hi ha, però, una taca que trenca els esquemes i marca una tendència insospitada: Berlín. La capital no es ni negra i blava, sinó morada, el color de l’Esquerra històrica. El partit que ha aixecat el cap quan molts el donaven per mort o agònic arran de l’escissió encapçalada per Sahra Wagenknecht. De cop, i com a representant més convincent del tallafocs contra els ultres, el partit del postcomunista Gregor Gysi, la seva figura més carismàtica, i de la nova presidenta, Heidi Reichinnek, va saltar al 8,8% a escala nacional. Un mes enrere estava al 4%. Més rellevant encara és que hagi esdevingut la primera força a Berlín, una ciutat estat i capital governada per una gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates.
De cop, la capital ha quedat encerclada pel panorama ultra dominant de tot l’est. L’èxit de l’Esquerra clàssica o històrica és encara més destacable perquè ha guanyat la partida sobre Wagenknecht. La seva escissió, prorussa i antiasil, s’ha enfonsat per sota del mínim del 5% necessari per garantir l’accés a escons. I, finalment, hi ha una inversió en la dinàmica del vot jove. L’Esquerra de Gysi i Reichinnek és la primera força entre els joves de 18 a 25 anys a tot el país. Un 27% dels joves s’han decantat pel vot esquerrà. En les eleccions del 2021, el primer lloc entre aquesta franja d’electors va ser per a l’AfD.
Sahra Wagenknecht ha estat el rostre de la derrota en un partit de dos anys d’existència, però que es va inflar perquè semblava clau per a la governabilitat a l’est alemany. Però, finalment, s’ha posat en evidència como un populisme prorús poc convincent o sospitós d’anar teledirigit des del Kremlin.
La garrotada més forta, però, ha anat per als liberals de l’exministre de Finances Christian Lindner. També han quedat fora del Parlament, que perdrà de vista un partit arrelat en el tauler polític alemany. L’FDP, el partit liberal, va ser soci de successius governs, tant conservadors com socialdemòcrates, fins a l’arribada al poder del socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005), que va governar amb els Verds. Amb Angela Merkel va recuperar, durant una de les seves quatre legislatures, la posició de soci natural dels conservadors. Ara s’ha estimbat en el descrèdit, com a membre del tripartit amb el socialdemòcrata Scholz i el verd Habeck, la gestió dels quals va sotmetre a un sabotatge intern permanent.
A Lindner se’l responsabilitza de l’enfonsament de la coalició que ha precipitat les eleccions. Ara s’ha quedat sense escons, cosa que, d’altra banda, deixa sense braç parlamentari un seguit de lobbies. A l’FDP de Lindner se l’ha identificat a Alemanya com el partit “dels ingressos alts”, pels seus vincles amb la indústria. Ha estat també el partit de figures polítiques com Hans Dietrich Genscher, l’emblemàtic ministre d’Afers Estrangers de Helmul Kohl des de la darrera fase de la guerra freda fins a la reunificació. Lindner representava la nova generació. Ara el partit haurà de buscar la renovació en un context políticament enrarit i enmig d’una crisi econòmica precipitada sota un govern del qual van formar part els representants de l’àmbit financer.
