Donald Tusk: la Polònia jove
Donald Tusk, de 50 anys, líder de la lliberal Plataforma Ciutadana (PO) i vencedor de les eleccions poloneses del 21 d’octubre, és la gran esperança de normalització a Polònia en un sentit doble. Intern, per la seva capacitat de movilitzar l’elector sense estridències. Extern, per la seva voluntat d’arreglar les coses amb la UE i Rússia. La seva victòria va desfermar eufòries perquè teòricament posa fi l’era dels bessons Kaczynski. La veritat, però, és que té el repte de la cohabitació amb un Kaczynski i mig: el president, Lech, i el seu germà, Jaroslaw, a l’oposició.
S’havia dit de Donald Tusk que de tan conciliador com és resulta fins i tot avorrit. Que no té carisma, que és una mena de bon noi, sense caràcter. Que cauria davant Jaroslaw en les eleccions legislatives passades, de la mateixa manera que va caure devant Lech, en les presidencials de fa dos anys.
Ara, el derrotat primer ministre Kaczynski pronostica que Tusk serà el noi dels encàrrecs d’Angela Merkel. La canceller a qui ell havia combatut en els seus dos anys de govern, però a qui mai no ha aconseguir treure de pollaguera, perquè precisament en això rau la sobirania de la cap del govern alemany: en la sang freda i l’habilitat per imposar-se des de la seva teòrica posició de „carisma cero“.Aquest és un dels punts que Tusk comparteix amb Merkel, si més no la Merkel de fa un parell d’anys, quan va arribar al càrrec de cap del govern: s’ha guanyat el seu lloc al poder a costa de perseverància, gairebé obstinació, i després d’imposar-se a un contrincant aparentment més poderós i de missatge més immediat i „atractiu“ pel poble. Merkel va guanyar la batalla el 2005 a un Gerhard Schröder aleshores afeblit per unes reformes sociales impopulars, especialment en els seus propis electors socialdemòcrates. Tusk ho ha fet davant d’un Jaroslaw Kaczynski que va calcular malament fins quin punt el poble polonès el seguiria en la seva creuada moralitzadora i contra tots, inclosa la Unió Europea. No es pot comparar un Schröder amb un Kaczynski, però si hi ha cert paral.lelisme entre la carrera al poder de Tusk i la de Merkel, a qui al seu moment el polític socialdemòcrata va menyspreuar com a rival aparentment fàcil de derrotar.
Ha caigut així el primer dels bessons polonesos, però encara en queda l’altre a la presidència. Tusk haurà de demostrar ara que és capaç no només de guanyar el pols d’un debat televisiu –com el que va protagonitzar amb Jaroslaw, al final de campanya, on segon els anal.listes va donar la volta al marcador pre-electoral-. Té per davant consolidar la seva posició amb un enemic declarat que ocupa el primer càrrec institucional del país, amb poders molt més amples que el d’altres paỉsos com la mateixa Alemanya, on el president té senzillament una funció representativa. Lech continuarà a la presidència, si no hi ha sorpreses, fins el 2010. I, a sobre, ningú no es pot creure que Jaroslaw es quedarà quiet, amb el 32 per cent i escaig que va treure a les eleccions, nou punts per sota de Tusk.
Tusk, format a l’escola política del sindicat Solidarnosc i de l’anticomunisme, com els bessons, té un tret prou diferent d’aquest: evita la crispació i fuig dels populismes.
Nascut a Gdansk, l’abril de 1957, es historiador de formació, a qui només es coneixen punts de mal humor o agressivitat dels seus temps de futbolista. Alt, ros, de somriure amable, té aspecte de polític tret d’un catàleg, com a personatge a les antípodes dels bessons.
Fins fa una setmana, se’l considerava l’etern perdedor polític. Des de la fundació del seu PO, l’any 2001, no havia aconseguit cap dels seus objectius i continuament se li recordava la derrota patida dos anys enrera, quan el populista Lech Kaczynski va esdevenir president del país, primer pas en la carrera dels bessons fins al doble lideratge de Polònia.
Malgrat aquests precedents, o precisament gràcies a això, s’ha sabut atreure l’elector jove, amb el seu tarannà pragmàtic i la perspectiva de fer de Polònia una mena de „soci“ mimat pels recursos de la UE, com ho van ser en els seus temps altres nou-vinguts al club europeu. Això no s’aconseguirà amb la política de confrontació permanent, ha explicat, i així ho ha entés també el polonès d’avui, que ja no es deixa arrossegar per la creuada moralitzadora i ultracatòlic dels bessons o els qui van ser els seus socis de govern. Els recalcitrants Lliga de les Famílies Poloneses i Autodefensa, protagonistes dels principals escàndols de corrupció en els dos anys de govern dels bessons, han quedat fora del Parlament, qüestió que és una dada a tenir en compte, gairebé tan il.lustrativa com la pròpia derrota de Jaroslaw.
Tusk no és ni comunista ni un catòlic „de galeria“, en un país on fins ara els líders polítics de primera fila s’han decantat per una u altra característica. Tampoc no pretén combatre ni una ni l’altra línea, sinó que se situa en la via de la conciliació. Es aquest el seu punt fort i el que l’ha convertit amb el catalitzador d’una Polònia que s’ha cansat de fer el paper de soci de la UE estrident, descontent i una mica patètic, com han estat els bessons, especialment Jaroslaw, el „dolent“ entre els dos germans, segons diuen els qui saben distingir-los i no els consideren tan intercanviables.
La UE i Rússia: primeres assignatures
Per arreglar les coses amb la UE ho té relativament fàcil, perquè trobarà a Brussel.les interlocutors que l’esperen amb els braços oberts. El fet que, a més, arribi al poder just després que es tanqués, bé o malament, l’acord pel Tractat Europeu, facilita encara més les coses. L’ádéu que Europa vol donar a l’era Kaczynski coincideix amb la fi d’unes negociacions dificultades precisament pels bessons.
Arreglar les coses amb Rússia serà una mica més difícil, perquè al mig hi ha el bloqueig que ha imposat Varsòvia a un nou acord de cooperació entre Moscou i la UE, precisament com a resposta al mal tracte comercial i polític que Polònia rep del seu antic patrò rus. Tusk és conciliador, però necessitarà aquí alguna cosa més que bona voluntat i somriure, perquè el mal tracta no és una parania dels Kaczynski, sinó un fet palés, i les diferències bilaterals són més que merament anecdòtiques. Les contrapartides que pot obtenir de Moscou el nou líder lliberal polonés molt menys vistoses que les de la UE.
Amb Berlín, si tot va com ha d’anar, la conciliació es produirà a la primera trobada possible entre Tusk i Merkel, dos polítics amb idèntica voluntat d’entesa i, a sobre, sense problemes de comunicació, perqué el nou líder polonés parla alemany. La canceller ja l’ha convidat i ara només cal esperar que l’agenda de tots dos trobi el forat que faciliti aquesta primera fotografia del nou i harmònic veỉnatge.
Aquesta pot ser la seva primera victòria d’etapa o la condemna, a llarg termini. Tusk no pot anar només de bon Jan, somriure aquí i allà, si no vol que resoni continuament a les seves esquenes el mal nom del „noi dels encàrrecs“ de Merkel. La nova Polònia, la d’avui, ha demostrat estar farta de les estridències dels Kaczynski, però l’electorat és canviant. La cohabitació és perillosa, més encara en allò que se’n diu una „democràcia jove“. Polònia ja no és a mans dels bessons, però queda la Polònia del Kaczynski i mig.