El partit l’Esquerra d’Oskar Lafontaine amenaça Alemanya. Així, si més no, ho veu la premsa popular –„Bild“- i també la resta de l’espectre parlamentari alemany, des dels conservadors d’Angela Merkel a, encara més, els socialdemòcrates, a qui els nouvinguts se’ls mengen el terreny polític.
L’Esquerra es va fundar no fa ni un any, de la fusió entre la dissidència socialdemòcrata de Lafontaine i el poscomunisme reformat de l’Alemanya de l’est i mentrestant té escons a nou dels 16 estats federats, a més del Bundestag. Mentre la situació es limitava a l’est, espai polític considerat „contaminat“ encara pel passat comunista, la qüestió s’assimilava. Els escons del Bundestag, el Parlament federal, els devia als alts percentatges que té a l’est, mentre que a l’oest quedava uns quants punts per sota del mínim del cinc per cent. A les eleccions del diumenge 27 a Hesse i Baixa Saxònia, dos estats de l’oest i representatius de l’Alemanya pròspera, l’Esquerra va aconseguir escons i això va fer activar totes les alarmes. Un 7,1 per cent a Baixa Saxònia i un 5,1 a Hesse és massa per als partits establerts al país i, a sobre, fa encara més complexa la formació de coalicions polítiques. Teòricament, els socialdemoòcrates podríen formar un govern còmode a Hesse i recuperar així el poder a l’estat on hi ha la capital banquera d’Europa, Fràncfort. Els conservadors de Merkel van perdre allà dotze punts, després de la campanya xenòfoba del seu líder local i primer ministre, Roland Koch.
La socialdemòcrata Andrea Ypsilanti en seria la guanyadora, si es decidís a formar govern amb els Verds, els seus aliats de sempre, però apuntalada en l’Esquerra. Això sí que no, diu la cúpula del partit i ella mateixa, mentre negocien complexes coalicions anti-natura –amb els verds i els lliberals, en gran coalició amb Koch o govern de minoria-. Abans solters que mal casats, diuen.
„Els socialdemòcrates són els culpables de l’ascens de l’Esquerra“, diu Merkel. El SPD està obligat a „aturar“ l’Esquerra, recomana la canceller. El que vol dir amb això és que ni se li acudi pactar amb el dimoni. De cop, la classe politica recupera el llenguatge de la Guerra Freda.
El cas és que després de les eleccions a Hesse d’alguna manera tots estan obligats a girar a l’esquerra: els socialdemòcrates, perquè és evident per on se’ls escapen els vots; i els conservadors de Merkel, perquè el populisme de Koch els ha donat la primera sotregada electoral des que la canceller és canceller.