Gysi: „A Alemanya continua viu l’anticomunisme de la Guerra Freda“
Gemma C. Serra
Gregor Gysi (Berlín, 1948) va crear el Partit del Socialisme Democràtic (PDS), després de la dissolució de l’Alemanya comunista, i ara fa tàndem amb l’ex socialdemòcrata Oskar Lafontaine al front del partit L’Esquerra. Una formació nova, que ha trencat l’esquema parlamentari alemany dels quatre partits –democràcia-cristiana, socialdemòcrates, lliberals i verds-. A diferència del que passa a d’altres paìsos europeus, aquest partit d’arrels poscomunistes no corre risc d’encarransiment fins a la desaparició. Al contrari, va conquerint espai tant als „länder“ de l’est, on alguns sondeigs el consideren primera força, com a l’oest, on se’ls situa per damunt del 10 per cent.
Pregunta.- Com explica l’éxit de L’Esquerra, un any encara no després de néixer com a fusió del PDS i un grapat d’ex socialdemòcrates?
Resposta.- Hem vingut a ocupat l’espai polític que el Partit Socialdemòcrata va abandonar a favor del neolliberalisme. Va ser amb Gerhard Schröder al govern de coalició amb els Verds, que va introduir a Alemanya un thacherisme com ni Helmut Kohl no va gosar fer amb els conservadors. Aquest descontentament va fer que gent com Lafontaine marxessin i que el ciutadà d’esquerres els hagi donat l’espatlla. Nosaltres som una mena de correctiu en aquesta situació.
P.- El seu partit, el PDS, ja existia abans que Schröder arribés a la cancelleria. La diferència és que aleshores només guanyaven vots a l’est d’Alemanya i ara tenen també escons a quatre estats de l’oest, a més del Bundestag (Parlament federal). Què ha canviat?
R.- El país no ha canviat, però sí que ho ha fet el partit. Fins que ens vam fusionar amb Lafontaine a l’oest no ens volia ningú. A mi potser sí, perquè es van acostumar a la meva presència. Diuen que tinc carisma. Però no al PDS. Era i és un territori prohibit. Ho demostra que cap altra formació no vol aliar-se amb nosaltres, per ara, a l’oest, mentre que a l’est podem governar, com ho fem, a l’alcaldia de Berlín, al capdavall un land de l’est.
P.- Quan creu que trigaran a trencar aquest tabú?
R.- De veritat: no ho sé. A Alemanya s’han superat alguns traumes del passat, però l’anticomunisme continua vigent, hi hagi o no hi hagi comunistes. Es un fenòmen nacional específic que perviu de la guerra freda. Som un país ben especial. Hi ha xenofòbia, fins i tot allà on no hi ha estrangers; hi ha antisemitisme, encara que no hi hagi jueus. I hi ha anticomunisme, encara que no hi hagi comunistes.
P. Vostés fan coalició amb el SPD a Berlín i estarien disposats a recolzar-los, també, a „länder“ de l’oest. Es veu algun dia en coalició amb un govern federal?
R.- No. A escala d’un „land“ podem governar junts, perquè no hi entren competències en política exterior ni reformes socials o laborals. Nosaltres mai no podríem beneỉr intervencions de l’exèrcit a l’estranger com van fer els socialdemòcrates a Kosovo o Afganistán. Ni tampoc retallades als aturats o altres prestacions socials. Seria com girar cap al neolliberalisme del SPD. I aleshores hauríem deixat de ser necessaris. Seríem prescindibles.