Verds, com els camaleons
Gemma C. Serra
Els Verds alemanys, el partit nascut als anys 70 com a moviment antimilitarista, antiautoritori i ecològic, ha afegit amb el pas del temps una altra connotació al color que el defineix, la de partit camaleònic.
Va començar a ser-ho poc després d’arribar a la majoria d’edat –hi ha una dita entre el món ecopacifista alemany que diu „no et fỉis de ningú pel damunt dels 21 anys“- i va anar retallant principis dits fonamentalistes ecopacifistes per adaptar-se a l’esperit pragmàtic del seu líder de més renom internacional: Joschka Fischer, ministre d’Afers Estrangers en les dues legislatures del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder.
El Fischer que anava a pedrades contra la policia, a finals del 60, va tenir la seva pròpia metamorfosi fins esdevenir cap de la diplomàcia alemanya. Com ell, el partit va esdevenir definitivament adult com a soci de govern de Schröder.
Ara, de nou lluny del poder des que Angela Merkel governa, els Verds dónen un altre pas endavant en la seva condició de camaleònics. Vist que allò de no ser oposició no els va semblar tan malament, es van declarar disposats a ser socis de coalició amb la Unió Cristianodemòcrata Alemanya, el partit que va fundar Konrad Adenauer i que ara ha suavitzat el seu perfil conservador sota el lideratge de Merkel.
Verds i conservadors, en un mateix vaixell? Per què no, va dir els estrategues del partit. No a escala federal, al govern de Berlín, però sí en una cambra d’un dels setze „länder“ del país, Hamburg. De moment, s’han quedat a nivell d’un tempteig a escala d’un „land“ de tres milions de votants, com una mena d’experiment a veure qué passa. El seu interlocutor és el conservador Ole von Beust, el mateix cap de govern d’Hamburg que dues legislatures enrera va fer coalició amb el populista i quasi-ultradretà Ronald Schill. De tota manera, val la pena provar-ho, diuen.
En un sistema com l’alemany, on no hi ha tradició de governar en minoria i vist que els grans partits –conservadors i socialdemòcrates- no sempre poden triar fer govern amb els aliats naturals –lliberals i verds, respectivament- no hi ha més remei que recórrer a la creativitat.
I, posats a provar, per què no intentar també una altra constel.lació inexplorada, la tricolor negra-groga-verda –és a dir, conservadors, lliberals i verds, d’acord als seus colors tradicionals. L’experiment té nom, coalició Jamaica –per la bandera tricolor de l’illa- i el tub d’assaig podria ser Hesse. L’estat on mes i mig després de quedar empatats conservadors i socialdemòcrates no hi ha manera de formar govern, ja que entre aquesta fauna camaleònica hi ha encara un tabú: l’aliança amb l’Esquerra d’Oskar Lafontaine i el poscomunista Gregor Gysi, territori prohibit a l’oest del país fins i tot pels animals més adaptables de l’espectre parlamentari. Si més no, de moment.
Va començar a ser-ho poc després d’arribar a la majoria d’edat –hi ha una dita entre el món ecopacifista alemany que diu „no et fỉis de ningú pel damunt dels 21 anys“- i va anar retallant principis dits fonamentalistes ecopacifistes per adaptar-se a l’esperit pragmàtic del seu líder de més renom internacional: Joschka Fischer, ministre d’Afers Estrangers en les dues legislatures del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder.
El Fischer que anava a pedrades contra la policia, a finals del 60, va tenir la seva pròpia metamorfosi fins esdevenir cap de la diplomàcia alemanya. Com ell, el partit va esdevenir definitivament adult com a soci de govern de Schröder.
Ara, de nou lluny del poder des que Angela Merkel governa, els Verds dónen un altre pas endavant en la seva condició de camaleònics. Vist que allò de no ser oposició no els va semblar tan malament, es van declarar disposats a ser socis de coalició amb la Unió Cristianodemòcrata Alemanya, el partit que va fundar Konrad Adenauer i que ara ha suavitzat el seu perfil conservador sota el lideratge de Merkel.
Verds i conservadors, en un mateix vaixell? Per què no, va dir els estrategues del partit. No a escala federal, al govern de Berlín, però sí en una cambra d’un dels setze „länder“ del país, Hamburg. De moment, s’han quedat a nivell d’un tempteig a escala d’un „land“ de tres milions de votants, com una mena d’experiment a veure qué passa. El seu interlocutor és el conservador Ole von Beust, el mateix cap de govern d’Hamburg que dues legislatures enrera va fer coalició amb el populista i quasi-ultradretà Ronald Schill. De tota manera, val la pena provar-ho, diuen.
En un sistema com l’alemany, on no hi ha tradició de governar en minoria i vist que els grans partits –conservadors i socialdemòcrates- no sempre poden triar fer govern amb els aliats naturals –lliberals i verds, respectivament- no hi ha més remei que recórrer a la creativitat.
I, posats a provar, per què no intentar també una altra constel.lació inexplorada, la tricolor negra-groga-verda –és a dir, conservadors, lliberals i verds, d’acord als seus colors tradicionals. L’experiment té nom, coalició Jamaica –per la bandera tricolor de l’illa- i el tub d’assaig podria ser Hesse. L’estat on mes i mig després de quedar empatats conservadors i socialdemòcrates no hi ha manera de formar govern, ja que entre aquesta fauna camaleònica hi ha encara un tabú: l’aliança amb l’Esquerra d’Oskar Lafontaine i el poscomunista Gregor Gysi, territori prohibit a l’oest del país fins i tot pels animals més adaptables de l’espectre parlamentari. Si més no, de moment.