Niels Annen: „Els socialdemòcrates alemanys hem de recuperar l’esquerra“
L’esquerra alemanya viu una situació inversa al què passa a Espanya o, si més no, al que van reflectir les eleccions on José Luis Rodríguez Zapatero va ser reelegit. Mentre el co-governamental Partit Socialdemòcrata (SPD) perd electorat, un partit dit petit, l’Esquerra creix i creix. El partit petit, nascut de la fusió de poscomunistes de l’est i la dissidència socialdemòcrata d’Oskar Lafontaine, es menja l’electorat del gran. El SPD cau a les enquestes a nivells del 20 per cent i el seu president, Kurt Beck, en veu qüestionat com a candidat a la cancelleria a les generals de 2009. No se’l veu capaç d’enfrontar-se a la seva sòcia a la gran coalició de govern, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d’Angela Merkel.
La solució és un gir a l’esquerra, diu Niels Annen, ex-president de les Joventuts Socialdemòcrates (Jusos), membre de l’executiva del SPD i portaveu de l’Esquerra Parlamentària (grup de 80 diputats socialdemòcrates d’aquest corrent).
Annen, nascut al 1973 y diputat al Bundestag (Parlament federal) per Hamburg, és a més president de la comissió hispano-alemanya parlamentària. Admet una enveja sana per la bona salut del PSOE de Zapatero, però també preocupació per la situació dels partits a la seva esquerra.
Pregunta.- A Espanya es diu que el vot útil va donar la victòria al PSOE i condemnar els partits petits a l’encongiment parlamentari. A Alemanya, no hi ha vot útil per al SPD, sinó vot de càstic a favor de l’Esquerra. Per què aquestes diferències?
Resposta.- Bé, en primer lloc m’alegro de l’èxit del nostre partit germà, el PSOE. No tot és vot útil, crec que la seva victòria té bastant a veure amb la bona política duta a terme per Zapatero. S’esperava que els nacionalismes pugessin, cosa que no ha passat, i els petits han caigut. No es pot fer un comparació d’igual a igual amb Alemanya, perquè a Espanya el sistema electoral afavoreix els grans partits d’una manera una mica injusta. A això s’ajunta que els grans partits d’allà, el que nosaltres anomenem un „Volkspartei“ –partit del poble, en aquest cas aplicable tant al SPD i com a la CDU d’Angela Merkel- no es poden comparar amb els nostres. La relació és diferent. El PP està molt més a la dreta que els cristianodemòcrates de Merkel. El Volkspartei no són un model desfasat i nosaltes, els socialdemòcrates, amb tots els problemes que ara tenim, està clar que volem continuar sent un partit del poble.
P.- I què li sembla el perill d’extinció dels partits minoritaris d’esquerra, a Espanya?
R.- La victòria de Zapatero vol dir també que molts votants de Izquierda Unida, per exemple, veuen que hi ha moltes similituds amb el PSOE i que és un partit a qui es pot donar aquest vot útil per a l’esquerra. No hem d’oblidar que el PSOE de Zapatero ha tingut unes opcions molts clares, per exemple en la confrontació amb l’església catòlica. Una situació que en el passat hauria estat impensable. Es un pas molt important per a Espanya, una manera de trencar també amb el franquisme. Es clar que per a Izquierda Unida és una situació difícil. Però també sabem tots què hi ha hagut darrera d’aquest vot útil. La gent tenia por a una victòria del PP, que tornés la política d’Aznar. El PP no és un partit cristianodemòcrata com d’altres europeus, sinó un partit conservador de dretes. I, finalment, no oblidem les especifitats del sistema electoral espanyol. Evidentmente no m’hi puc ficar, però no és del tot just que un Izquierda Unida es quedi amb dos escons. No reflecteix el seu pes electoral real.
-I tot això en un país on no hi ha un anticomunisme endèmic com a l’Alemanya d’avui. El comunisme a Espanya s’identifica d’alguna manera amb antifranquisme, no amb la dictadura que va mantenir dividir el país, com a Alemanya.
-Es del tot cert. A Alemanya, especialment entre la generació dels grans, hi ha un anticomunisme molt arrelat, especialment a l’oest, de rebuig cap a tot allò que fa olor a comunisme. Però les coses van canviant també aquí. Hi ha una nova sensibilització cap a la justícia social, al nou repartiment de la riquesa. Són temes socialdemòcrates, però que d’alguna manera se n’han apropiat els de l’Esquerra de Lafontaine. Ens hem d’acostumar que el país ha canviat i també que a l’Esquerra de Lafontaine no tots són comunistes. N’hi ha, però tenen poc a dir dins el partit.
-A Alemanya, un partit que es diu socialista, com el PSOE, podria ser majoritari, amb aquesta tradició anticomunista?
-El SPD és un partit socialista. Ens diem socialdemòcrates, però no hi ha una gran diferència. A Alemanya, amb la història de la RDA (República Democràtica Alemanya) i la partició del país, pot tenir una connotació negativa. Però els nostres partits germans, a França com a Espanya, són socialistes. Per això hem de girar cap a aquests arrels.
-Sobretot ara, que l’Esquerra de Lafontaine creix i creix i se’ls menja electorat d’aquest àmbit tradicional seu.
-Ens hem d’acomiadar de la il.lusió que l’Esquerra desapareixerà. Aquesta va ser l’estratègia del SPD i no ha funcionat. L’Esquerra ha entrat a parlaments de quatre estats de l’oest, a més d’estar a tots els de l’est, on primer només guanyava punts de la nostàlgica poscomunista. Són els nostres enemics polítics. Per això no ens podem amagar ni negar-nos la realitat i ignorar-los. Per això està bé el que Kurt Beck diu: hem de confrontar-nos amb els continguts de l’Esquerra. Hem de seguir una estratègia diferent. No ens podem tancar a una coalició de govern amb ells, com fa part del SPD, que ho considera una traìció. Treballar puntualment amb ells els obligarà a definir-se i no ser només un partit populista. Fins ara viuen còmodamente en l’oposició, si estan a un govern han d’assumir responsabilitats.
- El SPD i l’Esquerra de Lafontaine tenen bons exemples de coalició a l’Est del país, com a l’ajuntament de Berlín. Però a l’oest és encara un tabú. I des de la cúpula s’insisteix que mai no hi habrà cap cooperació en un govern federal. Per què?
-A Alemanya la tradició política vol que les coalicions tinguin primer un „rodatge“ a escala dels „länder“. Així va ser gairebé sempre. Va ser el cas dels lliberals i també del govern roig verd de Gerhard Schröder i els Verds. Primer n’hi van haver a escala dels „länder“, després va venir l’experiment federal. I, a escala d’un land, depén sempre de les persones, gairebé tant com dels continguts. Tenim unes quantes eleccions regionals abans de les generals de 2009. També s’ha de veure com és l’Esquerra un cop al govern. De moment només sabem el que no volem, com a oposició, no el que estan disposats a fer. A escala federal, per exemple, hi ha abismes en la política exterior que fa impossible una col.laboració. Depén de l’Esquerra demostrar si és o no un partit amb què es pugui governar. Si no es belluga de la seva posició contrària a les línees mestres de la nostra política exterior no hi ha cas. Aixó, a escala federal, marca diferències insalvables.
-Què ha de fer el SPD per sortir de la seva situació actual. A les enquestes no para de baixar.
-Es una situació absurda. En les dues últimes regionales, a Hesse i Hamburg, el SPD va guanyar vots. La política de justícia social té acceptança. Hem de conservar la sang freda. Hem comés errors, però la socialdempocràcia ha de tornar a les aigües tranquil.les. Kurt Beck ha marcat el camí, el del gir a l’esquerra. Té el partit al darrera. Però hem comés errors, hi ha hagut falses interpretacions i baralles internes que hem de superar. Si només mirem l’esquestes no farem política. Hem de seguir una línea clara, el curs que marca Beck. Si només ens fixem ens qüestions com qui fa coalició amb qui, qui serà candidat el 2009, no ens en sortirem. Hem de parlar de continguts, això és el que la gent escolta. Política de jubilacions, de sou mínim.
-Una unificació entre el SPD i l’Esquerra, és cosa de política ficció?
-Som dos partits. Hem de combatre entre nosaltres per un electorat que de vegades és el mateix, però som dos partits diferents. L’elector s’ha de demanat què vol: vull un partit que fa bons discursos al Parlament, com els de Lafontaine, amb qui pots estar d’acord, o vull un partit que té condicions i programes que es poden dur a terme i que poden millorar la meva vida. Vull un partit de bons discursos o de bones realitats i amb capacitat de govern. Esperem que molts tornin a nosaltres. Però no per la via de la fusió. No ho veig ni fent un esforç d’imaginació i política-ficció.