A muchas cuadras de casa

El Berlín más joven dio una entusiasta bienvenida a Obama
　
Gemma Casadevall

Berlín, 24 jul (EFE).- El aspirante demócrata a la Casa Blanca, Barack Obama, eligió Berlín para el único gran discurso de su+ gira europea y los berlineses se lanzaron a la calle para darle una entusiasta bienvenida.
Unas 200.000 personas, jóvenes en su mayoría, acudieron a la Columna de la Victoria para escuchar el mensaje de quien se presentó "no como un candidato, sino como un ciudadano del mundo (...) de aspecto distinto a otros americanos que antes hablaron aquí".
Obama apareció ante una multitud, que llevaba horas esperándole, sonriente y caminando tranquilo sobre la tarima montada ante la Columna, y se permitió un pequeño baño de multitudes tras su 25 minutos de discurso, para estrechar la mano a los de primera fila.
El aspirante a suceder a George W. Bush desplegó carisma y prometió lo que la mayoría quería escuchar: que de llegar a la Casa Blanca luchará por trazar puentes, no por profundizar en las diferencias, que "sí, han existido", dijo, entre Europa y EEUU.
"Obama representa los intereses de Europa", comentaba Zeno Kaiser, un muchacho de 19 años, voluntario del equipo del aspirante desde hace dos semanas, que en los dos días pasados repartió emblemas con el eslogan "Change. We can" -"Cambio. Nosotros podemos"- y hoy compartió entusiasmo con la multitud.
"Sí, esperamos que traiga el cambio. Un cambio en América se contagiará, para bien, al resto del mundo", sentenciaba Kelly Stein, una berlinesa de 17 años, negra como Obama, que acudió junto con una decena de compañeros de su campamento de verano.

Niños agitando banderitas, alguna que otra pancarta -estaban prohibidas, pero alguna se coló- y, sobre todo, mucho entusiasmo: ese era el panorama alrededor de la Columna, un monumento más identificado ahora con fiestas de hoy que con guerras pasadas.

El emblemático monumento se erigió en 1873 para evocar victorias prusianas, el nazismo lo instrumentalizó para autoglorificarse, pero para el berlinés de hoy su imagen está ligada a grandes carnavales "tecno" o transmisiones multitudinarias de fútbol.
El kilómetro largo hasta la Puerta de Brandeburgo -lugar elegido inicialmente por Obama, pero desestimado porque a la canciller Angela Merkel no le pareció adecuado- no estalló como en esas citas festivas, pero la multitud alcanzó dimensiones que para sí hubiera querido cualquier auténtico presidente de visita en la ciudad.
La fascinación por Obama contagió a la multitud y a las autoridades: "Su encanto es mayor de lo que llegué a imaginar", confesó a EFE Klaus Wowereit, el alcalde-gobernador de Berlín, quien se presentó en el Hotel Adlon, donde se aloja el aspirante, para hacerle firmar en el Libro de Oro de la ciudad.
"Estamos con los nervios a flor de piel. Pero vale la pena", admitía el portavoz de la policía, Bernhard Schodrowski, ante las enormes dificultades que supone velar por un candidato como Obama. Es decir, un visitante tan expuesto como un presidente de EEUU a un atentado, pero sin un aparato de seguridad propio tan cohesionado como el inquilino de la Casa Blanca.
El parque Tiergarten que envuelve la Columna de la Victoria, punto ideal para picnics y meriendas veraniegas, fue un festín entusiasta en honor a la "nueva América" que representa Obama. EFE
gc/jc

Obama? Nein, danke. Oder doch...

El nou diàleg transatlàntic d’Obama

El candidat Barak Obama vol marcar un abans i un després del president George W. Bush en les relacions transatlàntiques.  Un nou diàleg entre socis paritaris, que alhora el rescati de l’estigma de „poc experimentat“ en matèria de multilateralitat. Aquest és l’objectiu principal de la visita a Europa que farà aquesta setmana. Una visita, però, en què el candidat demòcrata haurà d’invertir molt del seu carisma personal per fer oblidar una ensopegada d’entrada: la „estranyesa“ expressada per la canceller Angela Merkel davant el desig no correspost d’Obama de donar uns perfils èpics a la visita, malgrat que ni tan sols no viu encara a la Casa Blanca.

 

Gemma C. Serra

„La Porta de Brandeburg? No, gràcies“. Aquesta va ser, més o menys, la resposta que la cancelleria alemanya va donar fa unes setmanes quan es va saber que els estrategues d’Obama havien escollit el més emblemàtic monument de Berlín com a escenari del seu discurs transatlàntic. Merkel va transmetre la seva „estranyesa“ per l’elecció i els estrategues van haver de recular i negociar alternatives menys mediàtiques. No és una bona estrena en multilateralitat topar amb l’escepticisme de l’anfitrió, al damunt la dona més poderosa del planeta, qui no vol hipotecar les relacions futures amb l’amo de la Casa Blanca, sigui Obama o sigui John McCain, amb un acte de campanya electoral en territori alemany.
La Porta de Brandeburg no és una vaca sagrada. De fet, tot l’entorn del monument és una mena de „manifestòdrom“ nacional, que tant serveix per a manifestacions polítiques com per a desfilades i carnavals „tecno“ o transmissions multitudinàries de fútbol, com al Mundial o l’Eurocopa. Recentment hi va parlar el Dalai Lama, en contra del desig exprés també de Merkel.
El cas d’Obama, pretendre fer un discurs „històric“ quan encara s’està a la sala d’espera de la història sonava a voler fer Pàsqua abans de Rams.
Amb la seva „estranyesa“ Merkel només es va rentar diplomàticament les mans i va passar la pilota a tercers. Al capdavall, la Porta de Brandeburg no és seva i per tant no la pot „tancar“. La responsabilitat de qui parla o què se celebra allà és de l’alcalde-governador de la ciutat, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, l’ànima de totes les festes a Berlín, qui evidentement va veure en el desig d’Obama una nova oportunitat de acaparar l’atenció mediàtica per a la seva ciutat.
Wowereit estava encantat, la canceller continuava diplomàticament „estranyada“ i els estrategues continuaven buscant alternatives, mà a mà amb els responsables de seguretat. Al marge dels recels polítics hi ha el fantasma de l’atemptat entre multituds a llocs tan difícils de blindar com la Porta o qualsevol altra plaça pública de Berlín. Obama és un objecte „exposat“, a protegir amb la mateixa intensitat que si ja fos president, cosa que vol dir molts maldecaps per als preparatius d’una visita al damunt autoproclamada.
La controvèrsia va quedar servida i, mentre l’atenció dels medis se centrava en el grau d’entusiasme ciutadà a rebre Obama –amb aclaparadora victòria als sondeigs del sí per a la nova gran festa d’estiu a la Porta-, s’anava difuminant l’objectiu de la visita.

La revàlida internacional d’Obama

Berlín és, en definitiva, una estació al viatge pre-presidencial d’Obama, que recorrerà altres capitals i que segons l’agenda provisional arrencarà a Londres i inclourà un salt l’Orient Mitja en el seu recorregut. Obama no només vol demostrar dots per a la multilateralitat entre els socis europeus, sinó també respecte al conflicte entre israelians i palestins. Vol visitar Ramallah i també trobar-se amb representants del govern israelià, en una mena de maratò diplomàtica on haurà de fer molts equilibris per tenir tothom content.

Berlín serà, en el context d’aquesta mena d’examen de revàlida internacional, l’etapa més mediàtica, amb Porta o sense, perquè representarà el retrobament dels EEUU amb la „vella Europa“ que va dir amb fermesa no a la guerra d’Irak, en temps de Gerhard Schröder a la cancelleria. Una postura que, oficialment, no ha canviat –amb Merkel al poder tampoc no s’han enviat soldats alemanys a l’Irak- i que el ciutadà continua reconeixent com a encertada dins el balanç no sempre tan bo que va deixar el govern socialdemòcrata-verd del predecessor de Merkel.
La nova Amèrica que vol representar Obama visita Europa, després d’enfilar la setmana passada les línies mestres de la seva política internacional.   „Duré a terme una política de seguretat decidida, intel.ligent i fonamentada en principis ferms. Una política que reconeixi que tenim interessos més enllà de Bagdad. A Kandahar, a Tokio, a Londres, a Pekín i a Berlín“, va dir Obama, molt en el seu paper d’home fort, com si ja visqués a la Casa Blanca. S’ha de posar punt i final a la guerra d’Irak, s’ha de véncer Al Qaida i els taliban i s’ha de donar un canvi de timó a la política enèrgetica.
Retirar-se d’Irak, concentrar forces a Afganistàn, més cooperació internacional: aquesta és la lectura resumida que en feien els medis alemanys a un discurs d’Obama que sonava a bàlsam per als interessos malfertis de l’Europa que mai no ha combregat de debò amb Bush. Per molt que Merkel i Bush s’hagin fet carantonyes públiques, l’opinió del ciutadà és encara de profunda antipatia cap a l’actual president dels EEUU. Europa desitja un soci transatlàntic concentrat en uns interessos de seguretat com els d’Obama, que semblen germans bessons dels europeus.
Realment no el podem deixar parlar a la Porta de Brandeburg, a aquest representant de la Casa Blanca, tan diferent dels qui fins ara hem tingut? Això es demanava encara el ciutadà, mentre la revista de l’oci berlinés, „Zitty“, la que recomana pel.lícules, restaurants, piscines i sortides de cap de semana al llac, col.locava Obama a la seva portada. Des de la cancelleria de Merkel es transmetia un missatge tan conciliador com les paraules d’Obama respecte a la nova multilateralitat que vol estrenar: evidentment, el candidat demòcrata és i serà benvingut a Berlín, tal com es mereix un representant del gran soci transatlàntic.

L’àlbum de discursos històrics

Fins ara, les visites d’emissaris dels EEUU que han passat a la història de Berlín han  estat sempre de presidents, mai de candidats, i es remunten a l’època de la Guerra Freda, quan la gran potència occidental venia a donar ànims a la població de la ciutat partida pel Mur.

El 1963 va ser John F. Kennedy, amb el seu discurs històric a l’Ajuntament de Schöneberg, al cantó occidental, on va pronunciar el seu cèlebre „Ich bin ein Berliner“ –„Sóc un berlinès“-. Una frase inscrita per sempre en la memòria col.lectiva berlinés. Kennedy es va passejar amb l’aleshores alcalde de Berlín, Willy Brandt, i el canceller Konrad Adenauer i que va tocar la fibra del ciutadà, que dos anys enrera s’havia despertat un matí amb un Mur que convertia en ciment insalvable el que fins aleshores i des de la Capitulació del Tercer Reich havia estat una divisió entre els sectors este i oest feta d’alambrades provisionals.
Ronald Reagan va encertar també de ple sense necessitat de recórrer a pronunciar una frase en alemany més o menys entenedor, com havia fet Kennedy. „Mr. Gorbachov, tear down this wall“ –„Senyor Gorbachov, tiri avall aquest mur“-, va dir el 1987, precisament a la Porta de Brandeburg, quan encara pocs somiaven que el Mur, efectivament, pogués desaparéixer tan aviat i sense sang ni trets, com va passar el novembre de 1989.
Per fer un discurs històric no cal anar a la Porta i la Porta no és garantia d’entrar a la història. Així ho va demostrar Kennedy, el 1963, al balcó de l’ajuntament de  Schöneberg, i un tercer president de pas per Berlin, Bill Clinton, que sí que va parlar a la Porta, però el que va dir –„sigui com sigui, Berlín será lliure“- va quedar com una mena de mala imitació de Kennedy. El Mur havia caigut, 50.000 persones l’esperaven sota el sol, però Clinton no va estar a l’alçada del seu carisma.
L’estatus de „històric“ el dóna la situació. I aquesta encara no s’ha produỉt en el cas d’Obama. Per això, en comptes d’anar a Berlín a donar ànims o expressar suports el que farà serà buscar el recolzament europeu en la seva carrera cap a la Casa Blanca. La cursa no està sentenciada i McCain continua aventatjant Obama quant a lligams internacionals. Molt abans de ser proclamat candidat conservador, McCain ja tenia un nom en trobades multilaterals, com la Conferència de Seguretat de Múnich, d’on ha estat orador habitual durant anys, amb companys de debat com Vladimir Putin, Javier Solana, Schröder o Merkel. Per sort per a la canceller, a McCain no se li ha acudit la idea de passar-se per la Porta. Hauria estat un mal tràngol per a la seva hipotètica „correligionària“ conservadora.

Richard, a golpe de mouse

Wagner, de Bayreuth al cybercafé

Gemma Casadevall

No està clar si és que Bayreuth es modernitza o si és que internet ha entrat en el classicisme. El cas és que els wagnerians ja no estan obligats a complir amb la pelegrinació anual al turonet verd de Bayreuth per vibrar en directe amb els „Mestres cantaires de Nuremberg“, en el teatre que Wagner va fer construir per a la seva música. Ho podrà fer des de qualsevol cybercafé o local amb wifi amb un click al mouse. Per primer cop en la història del més elitista festival operístic europeu hi haurà transmissió per internet de la gala del proper dia 27, el primer diumenge de la temporada d’aquesta ciutat bavaresa de províncies.

No és que Bayreuth s’obri al poble sense exclusions. El click té un preu, 49 euros, que dóna accés a un codi d’usuari i el corresponent password. Qui es gasti aquests diners tindrà accés al directe i podrà repetir l’experiència als dies posteriors, fins al 2 d’agost. Assistirà també als preuats entreactes –d’una hora de durada- i als berenars en format picnic pel turonet de Bayreuth o al restaurant del teatre.

Una blasfèmia, per als més rancis visitants del festival, o una adaptació als temps que corren, per a d’altres.

La revolució té un nom: Katharina Wagner, l’hereua de l’imperi, a qui el seu pare traspassarà el festival al final de la temporada. Wolfgang Wagner, de 88 anys i amb mig segle portant la casa, es jubila i la filla en pren el relleu. A més de dirigir ella mateixa l’escenificació dels „Mestres cantaires“ –l’obra preferida de Hitler, com s’acostuma a recordar-, la futura mestresa és la gerenta de la BF Medien GmbH, l’empresa que comercialitza els drets de l’internet.

Quedarà algú disposat a pagar els fins a 3.000 euros que pot costar a la revenda una entrada de debò. Segurament sí. El mite de Bayreuth no morirà per un click al mouse.

El món per la finestra. Suplement de Cultura, Avui

No todo van a ser celebrities

YouTube catapulta a los gemelos Ramírez de una parroquia bávara a la fama
　
　
　
Gemma Casadevall

Berlín, 15 jul (EFE).- Stefan y Benjamin Ramírez, dos gemelos de 19 años hijos de un inmigrante español, han sido catapultados de la parroquia bávara donde viven a la fama mediática, gracias a un vídeo colgado en YouTube que los descubre como jóvenes prodigio de la animación.
"Son completamente autodidactas, nunca pisaron ninguna escuela de animación computerizada ni estudiaron fuera de Thyrnau, un pueblo de 1.200 almas", explicó a Efe Carmelo Ramírez, auxiliar pastoral de la parroquia del pueblo y orgulloso padre de los dos adolescentes, descubiertos por la Vancouver Film School, "Digital Design".
Un film de tres minutos, "Whats matters to me", colgado en YouTube (http://www.youtube.com/watch?v=BerKZy9lVZ4), resultó ganador del citado festival canadiense, en la categoría Scholarship Challenge, lo que da acceso a una beca presupuestada en 50.000 dólares (más de 31.000 euros), sólo en concepto de matriculación académica.
"Además de lo de Vancouver los tenemos ahora en conversaciones con un enviado de California que los quiere reclutar para una estadía", prosigue Carmelo, un español nacido en Calahorra hace 56 años, llegado a Baviera hace más de veinte años y padre de cuatro hijos con su esposa, Marianne, alemana.
El enviado californiano es un descubre-talentos de San Francisco, llegado a Baviera para entrevistarse con Stefan y Benjamin. Una magnífica opción, complementaria a la beca en la escuela de Vancouver, cuyo alumnado recibe clases de artífices de los últimos vídeos musicales de U2, Bon Jovi y David Bowie.
Para Benjamin y Stefan todo empezó a los 14 años, con una cámara de fotos digital que su hermana mayor, Julia, recibió como regalo tras abonarse a un periódico.
"Aprendieron a trajinar, a descargar programas por ordenador por sus propios medios y de ahí salieron sus primeras secuencias de 20 segundos", resume el padre, coordinador de la sección de misiones de la diócesis de Passau y gestor pastoral en la parroquia de Thyrnau.
De esas secuencias primerizas con la cámara fotográfica digital y la creación de sus propios videoclips pasaron a la animación, con programas bajados del ordenador y de ahí al desarrollo de un estilo propio con medios plenamente autodidactas.
Se trata de un lenguaje propio surgido del tándem perfecto de los dos gemelos. Trabajan mano a mano, "entendiéndose sin palabras", cuenta Carmelo sobre el grado de complicidad entre los dos gemelos, cuya producción más famosa, la ganadora, va firmada sin embargo en solitario por Stefan.
Fue un acuerdo entre los dos, porque probablemente sólo éste podrá atender a la beca ya que ha quedado exento de cupo del servicio militar, mientras que a Benjamin le corresponde prestar servicio social sustitutorio en un hospital de Ratisbona.
Vancouver seleccionó el film de Stefan entre los diez finalistas -"nos llamaron los chicos con la noticia mientras estábamos haciendo el Camino de Santiago", recuerda el padre, que todos los años lleva a grupos de peregrinos bávaros a ese recorrido.
De finalistas pasaron a premiados y de ahí al estrellato mediático, por el momento desde las páginas del "Süddeutsche Zeitung", que dedicó un amplio reportaje a los gemelos hispano-alemanes.
Carmelo, quien además de presumir de hijos prodigio lo hace de proceder de "la tierra del mejor vino", considera que esta posible separación física no tiene por qué alterar el trabajo en equipo.
"Lo de Vancouver es para Stefan, lo de California, si sale, puede ser para los dos. Y en tiempos de internet, YouTube y esas cosas no hay barreras físicas para la creación", cuenta Carmelo.
El propio empleado de la parroquia de Thyrnau se siente asimismo algo multimediático. "Al párroco le gusta que tengamos página de internet actual, que traslade nuestro espíritu de equipo", cuenta, respecto a su sonriente foto en la página de la parroquia, http://www.pfarrei-kellberg.de/pfarrteam.html. EFE
gc/jcb/dm

Pobre socialdemocracia

La socialdemocracia alpina s’ensorra en la UE

Gemma C. Serra

La crisi de credibilitat de la Unió Europea té una nova víctima: la socialdemocràcia d’Àustria i, concretament, el canceller Alfred Gusenbauer. El primer ministre de la república alpina va tirar la tovallola, pressionat per les tensions internes al seu Partit Socialdemòcrata, SPÖ, i després que el seu soci al govern, el conservador Wilhelm Molterer, del ÖVP, trenqués la coalició. Un anyet i mig després de la seva victòria electoral, l’octubre de 2006, Gusenbauer ha renunciat fins i tot a presentar-se com a candidat socialdemòcrata a les eleccions anticipades que se celebraran a la tardor.
La gestió de govern de Gusenbauer ha estat curta i marcada per la manca d’harmonia. A mitjans de juny, vista la situació de feblesa, va ser substituìt com a cap del SPD per Werner Faymann, que liderarà el SPD a les eleccions.
El detonant del altabaix amb els seus socis ha estat el canvi brusc de timó del canceller en política europea. Vist que al seu país el nivell de confiança en la UE és el més baix entre el total dels 27 socis –un 28 per cent, segons els sondeigs- a Gusenbauer se li va acudir d’anunciar que qualsevol canvi en els Tractats europeus se sometrà en el futur al poble, via referéndum.
Un anunci que arriba tard, perquè Àustria ja ha ratificat per via parlamentària el Tractat de Lisboa, empantanat després del no d’Irlanda i les recances esteses a altres estats membres. Gusenbauer volia demostrar sensibilitat cap al creixent euroescepticisme austríac, però el que ha fet és donar prova de feblesa política.
Sobretot perquè, al damunt, el camí triat per al seu anunci s’aparta del que manen els cànons polítics. Ho va fer amb una carta conjunta, d’ell i Faymann, publicada al diari sensacionalista „Kronen Zeitung“, canalitzador de l’euroesceptisme alpí. Començava amb un „Estimat editor“ i continuava amb un anunci que a hores d’ara no se n’acava d’entendre la conveniència.
Gusenbauer s’ha agenollat davant la premsa populista, concluen els comentaristes. És a dir, l’editor d’aquest medi, Hans Dichand, un periodista de tota la vida que porta mig segle al front del „Kronen“ i que des d’aquesta posició fa i desfà debats polítics i socials. Gusenbauer volia guanyar-se’l. I ha acabat perdent la credibilitat que li restava i també el soci conservador, que ha sabut escombrar cap a casa. La socialdemòcracia austríaca tem una desfeta a les eleccions de la tardor, mentre la ÖPV ja es veu ampliant el domini conservador al cor d’Europa i, per extensió, de les institucions comunitàries.

Donde viven los Rivas

Vecinos de barrio social de Berlín se sienten como faraones gracias a UNESCO
　
Gemma Casadevall

Berlín, 9 jul (EFE).- Los vecinos de Hufeinsensiedlung, y otras cinco colonias de viviendas protegidas de Berlín, no salen de su asombro desde que su barrio ha sido declarado patrimonio de la humanidad de la Unesco por su arquitectura Bauhaus, y se sienten casi hermanados con los faraones y sus Pirámides.
Irgmard M., peluquera de unos 50 años del Friseurteam Glaubitz und Maass, no tiene aún plena consciencia del honor de ser miembro de la "familia UNESCO" -"espero que no nos lo carguen en el alquiler", dice a Efe.
Ergün, panadero germano-turco de 32 años, sí dice sentirse como el faraón del barrio -"mi local es tan patrimonio de la humanidad como las pirámides de Egipto", se ríe.
Ambos son vecinos de la colonia con forma de herradura de 2.000 viviendas construida entre 1925 y 1930 en Britz, en los confines de Neuköln, barrio tachado de socialmente problemático.
En Neuköln hay un alto porcentaje de población inmigrante, pero en Britz Ergün es una excepción pues la histórica colonia está habitada mayoritariamente por familias alemanas.
Esta y otras cinco colonias berlinesas se incorporaron el lunes a la lista de 878 tesoros de la UNESCO, lo que convierte a sus 10.000 familias residentes en habitantes de un patrimonio de la Humanidad.
Se trata de construcciones de dos o tres plantas entre conjuntos ajardinados concebidos por Bruno Taut, quien, junto con Martin Wagner y Walter Gropius, fue fundador de la escuela vanguardista de la Bauhaus.
"Se construyeron según el principio de la República de Weimar de que todo ciudadano tiene derecho a una vivienda digna. Cada apartamento tenía su cuarto de baño -en aquel entonces solía haber uno al final del rellano-, su jardincito y su confort", explica Winfried Breme, jefe del despacho de arquitectos que impulsó la inclusión en la lista de la UNESCO.
Del despacho de Breme salió la iniciativa de incorporar este concepto de viviendas protegidas "entonces revolucionarias" al catálogo de la UNESCO poblado de tesoros arqueológicos.
La asociación de vecinos de Britz recibió con orgullo su inclusión en la Lista en la reunión del Comité del Patrimonio Mundial celebrada en Québec, donde asimismo quedaron agregados, entre una treintena de lugares, el centro histórico de Camagüey, en Cuba, el Santuario de Jesús Nazareno de Atotonilco, en México, y 17 cuevas rupestres del norte de España.
"Somos faraones discretos", precisa Ergün. Las calles de la Hufeinsensiedlung, como las de la Siemenstadt, Weissestadt, Schillerpark, Carl Liegen Stadt, y Gartenstadt Falkenberg siguen igual ajenas al ajetreo del centro de Berlín como antes de lograr el reconocimiento de la UNESCO.
El ministro de Transportes y Obras Públicas, Wolfgang Tiefensee, recorrió hoy la colonia. Por lo demás, no se espera que acudan autocares de turistas en busca de maravillas que justifiquen el sello de "tesoro".
"El objetivo de la iniciativa por lograr ese reconocimiento no era ese, por supuesto, sino asegurarnos de que se mantendrá su estructura", explica Breme. Las casitas de la Hufeinsensiedlung estuvieron durante décadas habitadas por inquilinos y los arrendamientos los gestionaba una Sociedad de Vecinos.
"Los contratos pasaban de generación en generación", sigue el arquitecto. Esa situación cambió en la última década, ya que se inició un proceso de privatización y salieron a la venta muchas de esos apartamentos.
Del inquilinato de por vida se pasó a la situación mixta actual, entre viviendas de alquiler y de propiedad.
"El inquilino no modifica sustancialmente su casa, porque no puede ni quiere invertir en algo que no es propio. El propietario a veces se siente dueño y señor, no sólo de su hogar, sino también de la fachada", indica el arquitecto.
El sello de la UNESCO debe ser garantía de que no se alterará el conjunto, so pena de perder el preciado sello. Algo así como le ha ocurrido al Valle del Elba, en Dresde, amenazado de ser echado del prestigioso club al que se incorporó en el 2004, por culpa de la construcción de un puente que rompe la armonía del paisaje. EFE
gc/dm
(con fotografía)

Agonía sindical

Alemanya, l’agonia dels sindicats mastodòntics

Gemma C. Serra

La Confederació de Sindicats Alemanys, DGB, la agrupació sindical més gran del món lliure, ha perdut en quinze anys uns cinc milions d’afiliats. N’hi queden 6,4 milions, una mica més de la meitat que tenia en el seu any de glòria, el 1991, amb 11,8 milions, el moment de màxima expansió. La caiguda en picat va començar el 1993, encara amb Helmut Kohl al poder, i la tendència va anar en augment sota el govern socialdemòcrata-verd de Gerhard Schröder.

Hi ha qui va girar l’esquena a la DGB per les relacions „agermanades“ amb un Partit Socialdemòcrata (SPD) que va posar en marxa, amb Schröder, la reforma social que Kohl no havia ni encetat. Les retallades als aturats, l’augment de la pressió als anomenats „crònics“ per tornar a la vida laboral i altres sacrificis a què el govern de Schröder va sotmetre aquests sectors es van sentir no només a les urnes, sinó també a les caixes dels sindicats: la manca de capacitat de movilització des de la DGB i les seves sectorials principales –Ver.di, per al sector públic, i IG Metall, per als metal.lúrgics- van precipitar la caiguda de militància.
La tendència es va perpetuar amb l’arribada al poder d’Angela Merkel, amb el SPD de soci a la seva gran coalició. La pressió no s’ha centrat ara en els aturats, sinó en els treballadors. Si hi ha menys contribuents i a sobre viuen més anys, se’ls perllongarà la vida laboral: l’edat de jubilació passa dels 65 anys als 67, cosa que, en el fons, equival a retallar les pensions –és a dir, no es compta amb què tots arribin als 67 amb feina, per tant no cobraran la jubilació plena.
La DGB protesta puntualment contra aquest i tots els altres sacrifics socials encetats per Schröder i continuats per Merkel. Però no movilitza ningú. La normativa europea de les 48, fins a 68 hores setmanals ha passat pràcticament desapercebuda a Alemanya i les protestes de la DGB tenen un aire rutinari.
„Es una bufetada a la cara de tots els treballadors i treballadores“, diu l’eurodiputada del SPD Karin Jöns, abanderada de la protesta a Brussel.les. El seu correligionari i ministre del Treball, Olaf Scholz, també arruga el nas, però amb poca convicció. Els únics que realmente s’hi revolten són els de sempre: el partit L’Esquerra, sorgit de la fusió entre poscomunistes de l’est d’Alemanya i dissidència socialdemòcrata, a més de sindicalistes que ja no combreguen amb la incapacitat de la DGB.
L’organització sindical reacciona com sempre i crida a anar plegats a Brussel.les, però de moment el ressò mediàtic és mínim. Tanta convivència amb el SPD de Schröder o, ara, aliat de Merkel, no l’afavoreix.
I mentrestant, micro-sindicats i representants de col.lectius no identificables com a massa traballadora els roben el protagonisme. L’única gran vaga a Alemanya que es recorda en els últims temps va ser la dels maquinistes de tren, que va paralitzar el país. Un sindicat petit, la GDL, amb 100 anys d’història i uns 30.000 afiliats –maquinistes de tren, revisors i guardabarreres- paralitzava passatgers, subministraments i producció industrial sota el lideratge de Manfred Schell, un sindicalista amb embranzida de locomotora.
La potència de Schell va deixar en ridícol els seus col.legues de les mastodòntiques DGB, IG Metall i Ver-di. La patronal del ferrocarril no estava sola en la seva indignació: des de la DGB es va recriminar la sortida en solitari dels maquinistes. Ara, en la lluita contra les 48, fins a 65 hores, la protesta principal ve d’un altre sector fora de les estructures paquidèrmiques dels sindicats clàssics: el col.lectius de metges, agrupat sota el Marburger Bund i el seu líder, el president d’aquesta organització, Frank Ullrich Montgomery.

Montgomery: „Els metges no tenim hores“

G.C. Serra

El primer sector professional a Alemanya que s’ha aixecat activament contra la normativa europea és el dels metges. Marburger Bund, la més gran associació de metges del país ha demanat als seus 108.000 membres que s’adressin per mails o cartes als eurodiputats per instar-los a que aturin la ressolució del Consell de Ministres de la UE del 10 de juny, que obria la possibilitat de treballar les 65 hores. Recorden que, el 2004, van aconseguir via Tribunal Europeu i després de molts anys de lluita que es reconeixessin les guàrdies nocturnes com a horari laboral –fins aleshores, es considerava temps en situació de disponibilitat „passiva“ o „inactiva“, perquè podien dormir. Ara temen que es reobri la caixa dels trons i que a la pràctica això signifiqui un retorn als torns maratonians. Frank Ulrich Montgomery, vicepresident de la Cambra de Metges, és el cap visible i líder de la revolta dels metges.

Pregunta.- Sempre s’ha dit que els metges, com els periodistes, no tenen hores. Es vocacional i han de ser allà on se’ls demani, les hores que calguin.

Resposta.- Efectivament, els metges no tenim hores. Som allà les hores que calgui. Però això no vol dir que el pacient hagi de témer que l’operi un cirurgià esgotat, amb 36 hores sobre les esquenes, com pot passar si ha fet torn de nit.

P.- Què suposarà la normativa de les 65 hores, per al seu sector.

R.- Un empitjorament molt greu de les condicions de treball en la sanitat pública, especialment en els grans hospitals.

P.- I què significa per al conjunt dels treballadors, no només els metges?

R.- En comptes d’anar-se a una millora de les condicions i la protecció del treballador es va en sentit invers i a escala europea. Fins ara, ens havien dit que les normatives comunitàries tendien a augmentar la protecció i els drets. Els de tots, vull dir. No els de la indústria o el món econòmic. Els dels treballadors i els del ciutadà que rep el fruit d’aquest treball. Es a dir, en el nostre cas, el pacient.

P.- Teòricament, l’extensió és fins les 48 hores –de les 40 que es treballa com a mitja a Alemanya- i només s’ampliaria a les 65 en casos de comú acord entre el patró i el treballador, sigui metge o operari.

R.- Bé, però això no s’ho pot creure ningú. Quan s’obre una porta ja sabem el que passa. En aquests cas, els ministres de Treball de la UE han pres partit clarament. Entre els interessos econòmics i els drets del treballador han optat pels primers. Els beneficis abans que la protecció dels treballadors. O del pacient, insisteixo, en el nostre cas.

El "no" irlandés, visto desde Varsovia

Fins i tot un Kaczynski pot tenir raó

Gemma C. Serra
 

Fins i tot un Kaczynski pot tenir raó. Si més no, la seva. Lech Kaczynski, president de Polònia i l’únic dels bessons polonesos que continua al poder –l’altre, Jaroslaw, va quedar degradat per les urnes a cap de l’oposició- va trencar de nou la precària baralla europea en dir que no ratificava el Tractat de Lisboa. Senzillament, perquè no té sentit fer-ho, mentre Irlanda no digui que sí, va explicar. Ès igual que ell mateix hagi signat el document i que el Parlament de Varsòvia l’hagi aprobat aquest abril. Una cosa és signar i l’altra ratificar, diu el bessó supervivent.

Kaczynski, un euroescèptic consagrat, va revalidar així el títol mai realment perdut de maldecap europeu i va fer agafar la primera enrabiada de Nicolas Sarkozy com a president de torn de la UE. Des del Parlament polonès fins a Sarkozy, i evidentment també la Comissió Europea, tothom va aixecar la seva veu per intentar fer tornar a l’ordre Kaczynski. Se li demanava que reflexionés, que reconsiderés i, en definitiva, que no afegeixís un nou conflicte al seu historial.
El Kaczynski l’ha tornada a fer, és el pensament general. Ell se sent injustament tractat, com sempre. El no irlandès existeix, encara que la resta de la UE hagi decidit d’ignorar-lo. I Polònia no és l’únic país on hi ha un president que no vol ratificar. A Alemanya, el procés també ha quedat estancat. El seu president, Horst Köhler, tampoc no el ratificarà ara mateix, perquè hi ha pendent una demanda al Tribunal Constitucional del seu país. I a la República Txeca també hi ha recances a ratificar-lo per part d’un tercer president, Vaclav Klaus. Es a dir, que ja són tres, encara que els arguments siguin diferents.
Sense oblidar que tot plegat arrenca del no al Tractat original dels referèndums francès i  holandès, autèntic detonant de la crisi de la UE.
Per què, doncs, tothom es fica amb Kaczynski? Doncs perquè d’alguna manera s’ha evidenciat cert que l’amenaça continua, com més d’un va pronosticar al seu moment. El maldecap europeu no va acabar-se amb la derrota electoral del germà Jaroslaw i la pujada al poder de Donald Tusk. A sobre, podria ser que aquest cop Kaczysnki tingués una mica de raó en no veure el sentit a continuar endavant un procés, com si ningú en l’Europa dels 27 no hagués sentit el no irlandès. Una mica de raó, convenientment instrumentalitzada i barrejada amb totes les raons ja conegudes. Les seves i les del seu germà. Si un és el bessó supervivent, l’altre n’és el persistent.

El agente Lech

Walesa i l’espia „Bolek“

Gemma Casadevall

Quan els bessons Kaczynski, Lech i Jaroslav, president i primer ministre de Polònia, van posar en marxa la seva campanya de depuració comunista, apuntalats en l’Institut de Memòria Nacional, milions de compatriotes van tremolar. Es temia una cacera de bruixes. El binomi dels Kaczynski es va trencar l’any passat i ara només en queda un, el president Lech. Però la creuada feta continua.

Aquest juny va sortit un llibre a Polònia, amb el títol „SB i Lech Walesa“, que segons els autors documenta la relació amb els serveis secrets polonesos de l’ex líder del sindicat Solidarnosc, ex president del país i Premi Nobel de la Pau 1983. No com a subjecte espiat, qüestió no tindria cap gràcia, sinó com a confident i amb el nom clau „Bolek“.

„A Polònia hi ha dues maneres de vendre llibres: amb la foto del Papa Wojtyla o la de Walesa“, sosté Artur Budnick, politòleg polonès-alemany i socialdemòcrata. Així ha estat: la primera edició es va exhaurir poques hores després de sortir a la venda a Varsòvia. Els seus autors , dos historiadors de l’Institut de la Memòria Nacional, Slawomir Cenckiewicz y Piotr Gontarczyk, sostenen que entre 1970 i 1972 „Bolek“ va passar informes dels seus companys de les drassanes de Gdansk, bressol de Solidarnosc.
Més bonic encara: des del seu càrrec de president, el 1990, es va encarregar de destruir alguns documentscomprometedors.

Walesa, l’heroi, el Premi Nobel de la Pau i ara l’espia. La combinació perfecta per a un best-seller.

„Aneu-vos-en a l’infern. Sí, vaig ser espia, vaig ser agent. Vaig ser el que volgueu“, va esclatar fa uns dies Walesa en una entrevista amb una emissora de ràdio, micròfon obert. Mentrestant, el Kaczynski que ja no és ningú, Jaroslav, assegurava a un altre mitja haver vist amb els seus propis ulls informes fets i signats pel tal „Bolek“, sortits de la mà del propi Walesa.

El món per la finestra. Suplement de Cultura, Avui

Qué se le perdió a Fritz en Baires

Hallan Metrópolis perdido de Lang, vía Buenos Aires y con toque de suspense
　　
Gemma Casadevall

Berlín, 2 jul (EFE).- La versión original de la obra maestra del cine mudo alemán, "Metrópolis", que se daba por perdida, ha reaparecido en Berlín, tras un rocambolesco viaje vía Buenos Aires.
"Sí, es material del auténtico 'Metrópolis', me conozco el filme y no hay duda", explicó a Efe Martin Koerber, restaurador de la versión hasta ahora conocida de esa joya de la historia del cine y uno de los tres expertos que han inspeccionado el material.

Se trata de escenas dadas por perdidas desde hace décadas, que ofrecen una perspectiva "distinta" de la parábola futurista de Lang.

Esta copia de Metrópolis tal y como Fritz Lang la presentó en 1927, tiene múltiples rayadas, puesto que no ha pasado por las manos de un restaurador, lo que no quita, a ojos del experto, que lo que se ha rescatado sea un tesoro del cine.

"Cómo fue a parar a Buenos Aires es algo que no puedo decirle. Es exclusiva de 'Die Zeit', una historia misteriosa por la que habrán pagado lo suyo. Mañana la tiene usted y todos los lectores en su versión completa en el quiosco", bromea Koerber desde su celular, en conversación desde Bolonia, donde asiste a un festival de cine mudo.
La historia llena de suspense de la reaparición de Metrópolis arranca cuando la directora del Museo del Cine de Buenos Aires, Paula Félix-Didier, llegó a la redacción de "Die Zeit" con la versión íntegra del film desaparecido 80 años atrás.
Ahí estaban tres expertos invitados por la publicación y dispuestos a cotejar el material. Los tres le dieron rango de hallazgo sensacional.
Se trata, al parecer, de la versión que Lang presentó en enero de 1927 en Berlín. La historia es conocida: Metrópolis, la ciudad futurista donde los trabajadores viven bajo tierra y donde el hijo del explotador se enamora de una muchacha operaria.
Así se presentó y así se vio en Berlín hasta mayo de ese mismo año. Luego se perdió, hasta que reapareció hace una semana para los expertos de la Filmoteca alemana, en la redacción de "Die Zeit", a donde llegó en el equipaje de la directora del museo bonaerense.
Según la reconstrucción de los hechos de "Die Zeit", el rescate del material se debe, en primer lugar, a Adolfo Z. Wilson, de la distribuidora Terra, que se llevó a Buenos Aires una copia para mostrarla en los cines argentinos.
De sus manos pasó a las de Manuel Peña Rodríguez, un coleccionista privado, que en los 60 la vendió al Fondo Artístico Nacional, al parecer desconociendo su valor. La copia fue a parar en 1992 al Museo bonaerense, cuya dirección asumió el pasado enero Paula Félix-Didier.
Fue visionando de nuevo la copia cuando la directora se apercibió de la extraordinaria duración del film, mucho más de lo que consta en la versión hasta ahora dada por buena. Ahí descubrieron, ella y otros expertos argentinos, las preciadas escenas perdidas.
Félix-Didier quería, según "Die Zeit", que el hallazgo saltara a la luz en Alemania, el lugar donde trabajó Lang. Un contacto con una redactora de la prestigiosa publicación alemana hizo el resto.
Las escenas ahora recuperadas son "esenciales" para la comprensión del film. No sólo se entiende por fin el papel de algunos de los protagonistas, sino que además gana en dramatismo la salvación de los niños desde la ciudad de los trabajadores.
"Hay que ver la película de nuevo", apunta Rainer Rother, director de la Filmoteca de Berlín y de la sección Retrospectiva de la Berlinale.
Entretanto, el director de la Fundación Friedrich Wilhelm Murnau, que tiene los derechos sobre "Metrópolis", pidió un tratamiento "responsable" de la copia recuperada, para que llegue al público de la forma adecuada. EFE
gc/jcb/dm
(con fotos)

El puzzle histórico berlinés

La Pariser Platz se recompone con el regreso del vecino americano 　
　
Gemma Casadevall

Berlín, 1 jul (EFE).- La Pariser Platz de Berlín recupera esta semana la pieza que faltaba para cerrar el conjunto de edificios que arropan a la Puerta de Brandeburgo, con la inauguración de la Embajada de EEUU, en vecindad con el monumento a las víctimas del Holocausto.
La reincorporación de la legación diplomática se oficializará el viernes, en presencia de la canciller Angela Merkel y el ex-presidente de EEUU George Bush padre, y cerrará así el ciclo de regresos ilustres a la Pariser Platz.
La Puerta dejó progresivamente atrás, en la última década y media, su desolada imagen de los años de la división de la ciudad, en que fue testigo de la destrucción provocada por la Segunda Guerra Mundial, aislado entre soldados y alambradas.
Con la caída del Muro empezó la recomposición de la que fue y sigue siendo plaza más característica de la ciudad.
A diferencia de lo que ocurrió con Alexanderplatz, convertida en un compendio de desabridos edificios propios de la arquitectura comunista, la Pariser Platz tuvo lo que en Alemania se llama "Glück im Unglück" -traducible por "suerte en la desgracia"-. Al quedar encorsetada por el Muro se hizo imposible toda nueva construcción.
Así, tal cual, se reorganizó el conjunto de edificios que forma la plaza. El primero en regresar, en 1994, fue el Hotel Adlon, con una réplica más o menos ajustada a lo fue el legendario establecimiento del mismo nombre antes de la contienda.
Le siguieron la "Haus Sommer" y la "Liebermann-Haus", los dos edificios vecinos a la Puerta, a ambos lados del monumento.
En los años siguientes llegaron el Dresdner Bank y del DZ Bank, espectacularmente re-diseñado con ballena a modo de cúpula en su interior, obra de Frank O. Gehry.
Las genialidades de los arquitectos de hoy son legítimas sólo si no afectan las fachadas de los edificios obligados a ser históricamente fieles a lo que fue la plaza.
No traspasar la línea divisoria entre las normas del patrimonio arquitectónico y la creatividad puso asimismo a prueba la construcción de la nueva Akademie der Künste -Academia de las Bellas Artes- y, finalmente, la de la embajada de EEUU.
La restitución de la legación diplomática fue objeto de un largo litigio entre las autoridades berlinesas y las estadounidenses.
El Senado berlinés trató de convencer a EEUU de buscar otro lugar menos expuesto. La Puerta de Brandeburgo es una especie de "manifestódromo" tanto para concentraciones políticas como multitudinarios conciertos o, como se vio con la Eurocopa, espacio público idóneo para masivas transmisiones deportivas.
El tira y afloja fue largo y acabó imponiéndose el principio de que "desterrar" de la plaza a la gran potencia aliada transatlántica era una afrenta, máxime tendiendo en cuanta que en la misma plaza se reabrió en el año 2002 la Embajada de Francia, y que a proximidad se encuentran también las de Rusia y el Reino Unido.
La Embajada de EEUU fue construida en ese mismo solar en 1939, quedó dañada durante la II Guerra y finalmente fue demolida por las autoridades de la República Democrática Alemana (RDA).
Tras un largo tira y afloja, el Senado berlinés accedió a desplazar unos metros el trazado de dos de las calles a las que dará la Embajada para establecer la franja de seguridad requerida para las legaciones de EEUU.
No estará sola en su consideración de edificio expuesto a atentados terroristas o meras acciones de protesta.
Ahí está la Embajada del Reino Unido, cuya calle de acceso quedó cortada al tráfico rodado, y así sigue, tras los atentados del 11 de septiembre del 2001.
Y, al cruzar la calle, se encuentran los 2.711 bloques de hormigón del monumento a las víctimas del Holocausto, uno de los imanes turísticos de la ciudad, con permiso de la Puerta de Brandeburgo. EFE
gc/ih/dm