Alemanya,
l’agonia dels sindicats mastodòntics
Gemma C. Serra
La Confederació de Sindicats Alemanys, DGB, la
agrupació sindical més gran del món lliure, ha perdut en quinze anys uns cinc
milions d’afiliats. N’hi queden 6,4 milions, una mica més de la meitat que
tenia en el seu any de glòria, el 1991, amb 11,8 milions, el moment de màxima
expansió. La caiguda en picat va començar el 1993, encara amb Helmut Kohl al
poder, i la tendència va anar en augment sota el govern socialdemòcrata-verd de
Gerhard Schröder.
Hi ha qui va girar l’esquena a la DGB per les
relacions „agermanades“ amb un Partit Socialdemòcrata (SPD) que va posar en
marxa, amb Schröder, la reforma social que Kohl no havia ni encetat. Les
retallades als aturats, l’augment de la pressió als anomenats „crònics“ per
tornar a la vida laboral i altres sacrificis a què el govern de Schröder va
sotmetre aquests sectors es van sentir no només a les urnes, sinó també a les
caixes dels sindicats: la manca de capacitat de movilització des de la DGB i
les seves sectorials principales –Ver.di, per al sector públic, i IG Metall,
per als metal.lúrgics- van precipitar la caiguda de militància.La tendència es va perpetuar amb l’arribada al poder d’Angela Merkel, amb el SPD de soci a la seva gran coalició. La pressió no s’ha centrat ara en els aturats, sinó en els treballadors. Si hi ha menys contribuents i a sobre viuen més anys, se’ls perllongarà la vida laboral: l’edat de jubilació passa dels 65 anys als 67, cosa que, en el fons, equival a retallar les pensions –és a dir, no es compta amb què tots arribin als 67 amb feina, per tant no cobraran la jubilació plena.
La DGB protesta puntualment contra aquest i tots els altres sacrifics socials encetats per Schröder i continuats per Merkel. Però no movilitza ningú. La normativa europea de les 48, fins a 68 hores setmanals ha passat pràcticament desapercebuda a Alemanya i les protestes de la DGB tenen un aire rutinari.
„Es una bufetada a la cara de tots els treballadors i treballadores“, diu l’eurodiputada del SPD Karin Jöns, abanderada de la protesta a Brussel.les. El seu correligionari i ministre del Treball, Olaf Scholz, també arruga el nas, però amb poca convicció. Els únics que realmente s’hi revolten són els de sempre: el partit L’Esquerra, sorgit de la fusió entre poscomunistes de l’est d’Alemanya i dissidència socialdemòcrata, a més de sindicalistes que ja no combreguen amb la incapacitat de la DGB.
L’organització sindical reacciona com sempre i crida a anar plegats a Brussel.les, però de moment el ressò mediàtic és mínim. Tanta convivència amb el SPD de Schröder o, ara, aliat de Merkel, no l’afavoreix.
I mentrestant, micro-sindicats i representants de col.lectius no identificables com a massa traballadora els roben el protagonisme. L’única gran vaga a Alemanya que es recorda en els últims temps va ser la dels maquinistes de tren, que va paralitzar el país. Un sindicat petit, la GDL, amb 100 anys d’història i uns 30.000 afiliats –maquinistes de tren, revisors i guardabarreres- paralitzava passatgers, subministraments i producció industrial sota el lideratge de Manfred Schell, un sindicalista amb embranzida de locomotora.
La potència de Schell va deixar en ridícol els seus col.legues de les mastodòntiques DGB, IG Metall i Ver-di. La patronal del ferrocarril no estava sola en la seva indignació: des de la DGB es va recriminar la sortida en solitari dels maquinistes. Ara, en la lluita contra les 48, fins a 65 hores, la protesta principal ve d’un altre sector fora de les estructures paquidèrmiques dels sindicats clàssics: el col.lectius de metges, agrupat sota el Marburger Bund i el seu líder, el president d’aquesta organització, Frank Ullrich Montgomery.
Montgomery: „Els metges no tenim hores“
G.C. Serra
El primer sector professional a Alemanya que
s’ha aixecat activament contra la normativa europea és el dels metges.
Marburger Bund, la més gran associació de metges del país ha demanat als seus
108.000 membres que s’adressin per mails o cartes als eurodiputats per instar-los
a que aturin la ressolució del Consell de Ministres de la UE del 10 de juny,
que obria la possibilitat de treballar les 65 hores. Recorden que, el 2004, van
aconseguir via Tribunal Europeu i després de molts anys de lluita que es
reconeixessin les guàrdies nocturnes com a horari laboral –fins aleshores, es
considerava temps en situació de disponibilitat „passiva“ o „inactiva“, perquè
podien dormir. Ara temen que es reobri la caixa dels trons i que a la pràctica
això signifiqui un retorn als torns maratonians. Frank Ulrich Montgomery,
vicepresident de la Cambra de Metges, és el cap visible i líder de la revolta
dels metges.Pregunta.- Sempre s’ha dit que els metges, com els periodistes, no tenen hores. Es vocacional i han de ser allà on se’ls demani, les hores que calguin.
P.- Què suposarà la normativa de les 65 hores, per al seu sector.
R.- Un empitjorament molt greu de les condicions de treball en la sanitat pública, especialment en els grans hospitals.
P.- I què significa per al conjunt dels treballadors, no només els metges?
R.- En comptes d’anar-se a una millora de les condicions i la protecció del treballador es va en sentit invers i a escala europea. Fins ara, ens havien dit que les normatives comunitàries tendien a augmentar la protecció i els drets. Els de tots, vull dir. No els de la indústria o el món econòmic. Els dels treballadors i els del ciutadà que rep el fruit d’aquest treball. Es a dir, en el nostre cas, el pacient.
P.- Teòricament, l’extensió és fins les 48 hores –de les 40 que es treballa com a mitja a Alemanya- i només s’ampliaria a les 65 en casos de comú acord entre el patró i el treballador, sigui metge o operari.
R.- Bé, però això no s’ho pot creure ningú. Quan s’obre una porta ja sabem el que passa. En aquests cas, els ministres de Treball de la UE han pres partit clarament. Entre els interessos econòmics i els drets del treballador han optat pels primers. Els beneficis abans que la protecció dels treballadors. O del pacient, insisteixo, en el nostre cas.