De Miss Europa a „Madame No“
Gemma C. Serra
La canceller Angela Merkel es va guanyar el nom de „Miss Europa“ –o „Miss Món“, per als més agoserats- amb el seu ràpid domini de l’escena internacional i especialment l’europea. En un temps rècord va superar l’aprenentatge amb què va arribar al poder, el 2005, i es va col.locar a la categoria de mestra en l’art de llimar asprors entre els socis. La sort del debutant, va dir aleshores més d’un observador, vist el bon balanç del semestre de presidència europea, el 2007. Un any després, i amb Nicolas Sarkozy menjant-s’ho tot, s’ha passat a anomenar-la „Madame No“. Merkel ja no és la canceler conciliadora, sinó la dona de ferro que diu que no a tot: a les propostes franceses de crear un fons europeu anti-crisi o a qui dins Alemanya demana una baixada d’impostos per alleugerir els efectes de la crisi en el ciutadà i dinamitzar l’economia. Amb la recessió se li ha girat la cara o bé ens n’ha mostrat l’autèntica, aquesta és la qüestió. La noieta de l’Est, com l’havia anomenada el seu descobridor polític, Helmut Kohl, fa mostres de rebequeria desconeguda i perillosa.
Merkel acud aquesta setmana a la cimera de la UE, a Brussel.les, centrada com no pot ser d’altra manera en les paraules crisi i economia, amb aquest malnom al damunt. Conscient que això no és el millor perfil per acarar la marató electoral de l’any vinent –a Alemanya hi haurà eleccions generals, presidencials, unes quantes de regionals i municipals, més les europees-, Merkel s’esforça a recuperar la imatge que l’afavoria més. „Alemanya està oberta a totes les opcions i el govern reaccionarà, si cal, amb velocitat de llamp per assumir-les“, va dir al congrés de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), dilluns de la setmana passada. Més o menys el mateix que va repetir tres dies després, al Parlament, en la seva declaració de govern respecte a la cimera de la UE. Oberta a totes les opcions, però sense concretar-ne cap, li retreia el diari econòmic „Handelsblatt“.
Merkel va ser reelegida presidenta de la CDU per un 94,8 %. Un resultat que no reflecteix, però, l’estat d’ànim real. Les bases saben que no hi ha alternativa a la canceller. Des que va arribar a la presidència del partit, el 2000, s’ha fet amb les rendes de totes les fraccions, fins gairebé anul.lar les veus de les „famílies“ i sobretot dels temuts „barons“ del partit. En temps de crisi toca tancar files, mentra la pròpia canceller s’esforça a esborrar del seu curriculum el malnom de „Madame No“. Ni que sigui a base de posar bona cara a les abraçades i petons de Sarkozy, president semestral de la UE. No convé deixar-se portar per la rebequeria. Si més no, a la foto de família.