L'últim tret electoral
RISC La CDU s'exposa a perdre demà la majoria absoluta en dos lands a un mes de les eleccions generals alemanyes TEMPTACIÓ L'SPD estudia pactar amb L'Esquerra i foragitar els democristians de dos territoris
Gemma C. Serra
El calendari electoral marca el guió de les últimes quatre setmanes de campanya: demà hi ha eleccions a tres lands d'Alemanya -Saxònia i Turíngia, a l'est, i el Sarre, a l'oest-. En tots tres governa la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i en tots tres es pronostica que el partit d'Angela Merkel es mantindrà com a primera força.
Això no vol dir, però, que tingui assegurada la permanència al govern. Els sondejos apunten que perdrà les majories absolutes al Sarre i a Turíngia. Una qüestió que no hauria de significar cap terratrèmol polític, si no fos que aquesta pèrdua de vots obre la porta a un possible relleu en el poder a favor del Partit Socialdemòcrata (SPD), si s'aventura a fer un pas en direcció a L'Esquerra, la força que aglutina els dissidents de la socialdemocràcia liderats pel seu expresident, Oskar Lafontaine, més el postcomunisme de l'est del país.
El candidat a la cancelleria de l'SPD i ministre d'Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, necessita com sigui un motiu per fer el signe de la victòria. Des de fa mesos està dotze i fins i tot catorze punts per sota de Merkel, res no apunta a una remuntada fins a les generals del 27 de setembre i l'única opció que podria evitar el seu naufragi seria el manteniment de la gran coalició que des del 2005 governa a Berlín. Aquesta és la carta de Steinmeier, tot i que alguns dins el partit consideren que és l'hora de regenerar-se a l'oposició.La pregunta és fins a quin punt està disposat Steinmeier a arriscar-se a un acostament a L'Esquerra. Governar apuntalat per aquest partit a Turíngia seria assumible, perquè al capdavall a l'est hi ha experiències de govern -per exemple, al govern de la ciutat Estat de Berlín- entre aquestes dues formacions. La diferència, però, és que ara a l'SPD li correspondria fer-ho com a soci petit, ja que L'Esquerra és la segona força en aquest Estat després de la CDU.
Peccata minuta, comparat amb el risc que envolta l'SPD si vol recuperar el poder al Sarre gràcies a L'Esquerra. Lafontaine es va guanyar el nom del Napoleó del Sarre en els seus catorze anys de primer ministre en aquest Estat fronterer amb França. Des d'aquesta catapulta va arribar a la presidència de l'SPD i al primer govern de Gerhard Schröder com a ministre d'Hisenda. La doble dimissió, com a president i com a ministre, el 1999, sis mesos després de l'arribada de Schröder al poder per dissidències insalvables amb la línia centrista oficial, va obrir una ferida en la socialdemocràcia que mai no s'ha tancat.
L'SPD està escindit entre els qui no perdonen Lafontaine i els qui pensen que ja és hora de trencar tabús. La qüestió és quin preu està disposat a pagar Steinmeier a canvi d'una alegria preelectoral. Que la CDU perdi un Estat o dos un mes abans de les eleccions és un plat llaminer. No és clar, però, si tindrà problemes de digestió a llarg o a curt termini.
Més d'un ja sent Merkel, recordant míting rere míting, durant quatre setmanes, que l'SPD s'ha tornat a vendre als hereus del comunisme, que van deixar mig país tancat rere un mur. A les portes del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, ningú no gosa predir el regust final de la llaminadura.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dissabte, 29 d'agost del 2009