La primavera històrica d’Obama
Gemma C. Serra
Barack Obama no dóna treva ni als aliats. El president dels Estats Units es passeja pel món decidit a què cada paraula porti l’etiqueta de „històrica“ i això neguiteja els aliats. Siguin els del G-20, els de l’OTAN o els de la UE. Ell, que per sí mateix ja és històric –per negre i president- vol ara passes històriques cap a un món sense armes atòmiques, on l’Islam no sigui l’enemic, amb una Turquia més aliada que mai. Posats a voler, vol que Turquia i Armènia enterrin les seves diferències per un genocidi que Ankara mai no ha reconegut i on van morir, es calcula, un milió i mig d’armenis.
Obama va escollir la primavera europea per a avançar cap a aquestes fites i va triar també escenaris emblemàtics. De Londres a la frontera franco-alemanya, d’allà a Praga i de Praga al mausoleu d’Ataturk. A cadascuna d’aquestes places va fer la seva declaració històrica, en un ritme que els europeus, acostumats a necessitar dècades per pair la història, no podien assimilar.
Nicolas Sarkozy, tot just anunciada la seva reincorporació plena a la plataforma militar de l’OTAN, se’l mirava amb escepticisme quan va anunciar el seu somni d’un món sense armament nuclear. França, potència atòmica europea, hauria de retallar aquesta „grandeur“? Qui començarà a destruir les seves armes? EEUU i Rússia, que en tenen unes 8.000? O els estats com Israel i Corea del Nord que ni tan sols diuen que en tenen? O ha de començar l’Iran, que encara no en té?
Més escepticisme encara va desfermar Obama amb la seva aposta per l’ingrés turc a la UE. Aquí van ser dos, com a mínim, els qui van arronsar el nas, Sarkozy i Angela Merkel, anfitrions durant dos dies del president. París, com Berlín, s’oposen sense manies a aquest ingrés, de fa anys i agermanants com a bon eix europeu. Obama no ha de venir a explicar-nos com s’ha de fer el procés d’integració d’un país amb qui volem tenir només una „aliança estratègica“, van recordar tots dos.
Es clar que Obama parlava des de l’alegria de qui ha aconseguit desbloquejar el no turc al nou secretari general de l’OTAN, el danés Anders Fogh Rasmussen, a qui a Turquia veu com un enemic per les caricatures d’un dibuixant danès infamants contra Mahoma. Però ni tan sols això sembla tan bonic als europeus, que es miren amb por les concessions d’Obama als aliats turcs.
No tot van ser flors i violes a primavera europea d’Obama. Cadascuna de les ciutats europees per què va passar el va rebre amb protestes –unes més incendiàries que altres-. Contra la crisi, contra l’OTAN o contra els ponts de diàleg que vol obrir. Es va fer palès de nou que com a mínim el format de les cimeres mundials ha de canviar. No es pot anar passejant somriures, més esposes, més desplegaments policials en un món on la gent comença a estar desesperada perquè no pot pagar la hipoteca, s’ha quedat sense feina o li han tancat la fàbrica.
Obama va escollir la primavera europea per a avançar cap a aquestes fites i va triar també escenaris emblemàtics. De Londres a la frontera franco-alemanya, d’allà a Praga i de Praga al mausoleu d’Ataturk. A cadascuna d’aquestes places va fer la seva declaració històrica, en un ritme que els europeus, acostumats a necessitar dècades per pair la història, no podien assimilar.
Nicolas Sarkozy, tot just anunciada la seva reincorporació plena a la plataforma militar de l’OTAN, se’l mirava amb escepticisme quan va anunciar el seu somni d’un món sense armament nuclear. França, potència atòmica europea, hauria de retallar aquesta „grandeur“? Qui començarà a destruir les seves armes? EEUU i Rússia, que en tenen unes 8.000? O els estats com Israel i Corea del Nord que ni tan sols diuen que en tenen? O ha de començar l’Iran, que encara no en té?
Més escepticisme encara va desfermar Obama amb la seva aposta per l’ingrés turc a la UE. Aquí van ser dos, com a mínim, els qui van arronsar el nas, Sarkozy i Angela Merkel, anfitrions durant dos dies del president. París, com Berlín, s’oposen sense manies a aquest ingrés, de fa anys i agermanants com a bon eix europeu. Obama no ha de venir a explicar-nos com s’ha de fer el procés d’integració d’un país amb qui volem tenir només una „aliança estratègica“, van recordar tots dos.
Es clar que Obama parlava des de l’alegria de qui ha aconseguit desbloquejar el no turc al nou secretari general de l’OTAN, el danés Anders Fogh Rasmussen, a qui a Turquia veu com un enemic per les caricatures d’un dibuixant danès infamants contra Mahoma. Però ni tan sols això sembla tan bonic als europeus, que es miren amb por les concessions d’Obama als aliats turcs.
No tot van ser flors i violes a primavera europea d’Obama. Cadascuna de les ciutats europees per què va passar el va rebre amb protestes –unes més incendiàries que altres-. Contra la crisi, contra l’OTAN o contra els ponts de diàleg que vol obrir. Es va fer palès de nou que com a mínim el format de les cimeres mundials ha de canviar. No es pot anar passejant somriures, més esposes, més desplegaments policials en un món on la gent comença a estar desesperada perquè no pot pagar la hipoteca, s’ha quedat sense feina o li han tancat la fàbrica.