Una dècada de Merkel
A MIDA · La cancellera alemanya compleix avui deu anys al capdavant de la CDU, que ha transformat en un partit modern i menys conservador PODER · La premsa recorda el cop intern contra Kohl que la va catapultar
Gemma C. Serra
"No sóc, amb seguretat, persona de decisions ad hoc. Entenc un procés a partir del seu discórrer global i abans de moltes decisions em demano primer on conduiran", explicava dijous, amb motiu dels deu anys al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Angela Merkel, a Die Zeit, setmanari l'editor vitalici del qual és l'excanceller socialdemòcrata Helmut Schmidt, de 91 anys.
El seu estil és la moderació i si hi ha un mètode que no li quadra és l'acció per l'acció, diu la cancellera alemanya. Amb aquest "mètode de treball" ha aconseguit transformar el partit de Konrad Adenauer i Helmut Kohl en una formació feta a la seva mida: moderna i pragmàtica, més socialdemòcrata del que mai haurien autoritzat els patriarques, a costa d'haver sacrificat els seus perfils conservadors. Un temps rècord per a la metamorfosi d'un partit, les regnes del qual va agafar en un moment d'agonia, amb la sang freda que se li atribueix.
Des d'aquesta posició, i mentre dia a dia sortien noves revelacions del "sistema Kohl", Merkel publicava a l'estendard de la premsa conservadora alemana, Frankfurter Allgemeine Zeitung, un article on cridava a "emancipar-se" de Kohl. "Mantenir la paraula d'honor per sobre de la justícia i el dret es pot entendre, quan s'ha actuat legalment. Però no quan s'ha procedit il·lícitament", argumentava Merkel, en relació amb l'obstinació de Kohl a no revelar el nom dels seus donants anònims perquè els havia donat la seva paraula d'honor.
Va ser el toc de gràcia a l'era Kohl, que va acabar renunciant a la presidència honorífica, mentre Schäuble ho feia a la presidència. Al cop intern el va seguir l'elecció de Merkel amb un 95,9% dels vots, avui fa deu anys. El partit dels grans patriarques passava a mans d'una dona, que havia crescut a l'Est i filla d'un pastor protestant, tercera ruptura en una formació fins llavors de domini catòlic.La "noieta de l'Est", a qui Kohl s'havia tret de la mànega i convertit en ministra de la Dona i el Jovent, el 1991, i després en titular de Medi Ambient, el 1994, va arrossegar el partit a la seva transformació. Els barons la van deixar fer, convençuts que els seria útil per fer la feina bruta mentre durés la crisi.
Merkel va deixar clar que menysprear-la és un error que es paga amb el fracàs. Primer va dir amén, quan els barons van triar Edmund Stoiber, i no ella, per enfrontar-se a Schröder, a les generals del 2002. Stoiber va perdre i a Merkel ja no l'ha aturada ningú mai més: el 2005 va derrotar un altre home que la tenia com una rival fàcil, Schröder. A partir d'aquí va deixar créixer any rere any el seu mite de dona més poderosa del món. Un títol que li hauria pogut arrabassar Hillary Clinton, si no fos perquè la va trair un pecat que Merkel no té, prepotència davant l'adversari.
Majoria al Senat en joc
Superpoderosa o culpable d'un buit de poder al capdavant del govern de coalició amb els liberals. Aquests són els dos termes que s'alternen aquests dies. Merkel domina la CDU, però la situació pot donar un tomb el pròxim 9 de maig, amb motiu de les eleccions regionals de Rin del Nord-Westfàlia, l'Estat federat més poblat d'Alemanya. Les enquestes apunten que no renovarà la coalició entre la CDU i els liberals. Alhora, la CDU s'hi juga la pèrdua de la majoria a la cambra alta, el Bundesrat.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 10. Dissabte, 10 d'abril del 2010