Blindat contra els petits
Alfredo Pérez Rubalcaba aposta per una reforma de la llei electoral espanyola que s'inspiri en el sistema alemany
L'aplicació d'aquest model acaba afavorint els partits més grans i s'ha de modificar segons el mandat del Tribunal Constitucional
Els partits catalans recelen de la proposta dels socialistes
Proper al ciutadà, respectuós amb la proporcionalitat i blindat contra els errors del passat: aquestes són les línies mestres del sistema electoral alemany que Alfredo Pérez Rubalcaba vol importar. El propòsit del candidat socialista a les properes generals és acostar-se a la fórmula d'una democràcia avançada com l'Alemanya, que ha lluitat fins a l'obsessió per aconseguir un mecanisme perfecte. Sota aquesta aparent perfecció tècnica, però, s'hi amaguen unes quantes contradiccions i fins i tot una exigència de correcció del Tribunal Constitucional, així com l'evidència que la seva aplicació afavoreix els partits grans i proscriu els petits.
A la cambra baixa del Parlament, el Bundestag, hi ha presents cinc forces polítiques i el repartiment de papers entre aquestes forces és pràcticament inalterable des de fa dècades: dues forces majoritàries que s'alternen el poder –la Unió Cristianodemòcrata d'Angela Merkel avalada per la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU), d'una banda, i el Partit Socialdemòcrata (SPD), de l'altra–, i tres de minoritàries –els Verds, el Partit Liberal (FDP) i, des de fa uns anys, l'Esquerra–. La feblesa dels socialdemòcrates podria canviar les tornes a favor dels Verds, que prendrien el relleu com a gran partit, diuen les enquestes. Però l'únic que canviaria, en aquest cas, seria la redistribució de papers, no l'esquema parlamentari tradicional, que ha fet que tret del cas de dues legislatures –entre les quals hi ha la primera de Merkel, en gran coalició– sempre hagi governat en coalició un dels grans amb un dels petits.La possibilitat d'ampliar aquest espectre ni es preveu. L'última incorporació va ser, després de la reunificació, la del postcomunisme hereu del règim de l'Alemanya de l'Est –ara anomenat l'Esquerra– i no es preveu que pugui irrompre cap altra formació que trenqui aquesta baralla.
El llistó mínim per obtenir escons és el 5% dels vots. Així s'ha impedit que formacions radicals –com ara la ultradreta– hagin arribat mai al Bundestag. Més enllà d'això, però, hi ha altres mecanismes, alguns dels quals prou controvertits, que castiguen els petits.
En la seva recerca d'un sistema perfecte, blindat contra l'exemple de la República de Weimar, on la proliferació de petites formacions va derivar en ingovernabilitat, els “pares” de l'Alemanya actual van articular un sistema mixt que fa que mitja cambra surti dels mandats directes i l'altra de llistes tancades de partits. Cada votant té dos vots. El primer, definit per circumscripcions unipersonals; el segon, per llistes tancades dels partits a cadascun dels setze länder del país. Del primer, surten els anomenats mandats directes, fins a un total de 299 escons –un per districte– que s'atorguen al candidat guanyador per majoria simple a cada circumscripció unipersonal. És un candidat amb nom i cognoms que l'elector del districte reconeix com a “propi” i que va directament al Bundestag. Són escons destinats a garantir aquesta proximitat entre l'elector i l'elegit. A la pràctica, aquest vot es decanta pel candidat d'un dels grans. Es tendeix a votar a qui té opció de guanyar-lo, perquè el contrari implica llençar el vot. En tota la història de la República Federal d'Alemanya hi ha poques excepcions de mandats directes als petits. Fora d'algun candidat Verd o dels de l'Esquerra als bastions tradicionals de l'est, aquests escons van als candidats del CDU o de l'SPD. Al segon vot, a les llistes dels partits, correspon garantir la regla de la proporcionalitat. Teòricament, se'n repartiran 299 més, d'acord amb el sistema Hare-Niemeyer, que determina aquest repartiment amb un complex sistema de càlcul.
Fins aquí la lletra gruixuda del sistema mixt, proper al ciutadà i proporcional. Hi ha, però, una darrera peculiaritat que són els anomenats escons addicionals. Si un partit, en un land, obté més mandats directes que els que li corresponen pel segon vot proporcional, s'amplia la cambra amb uns escons afegits. És una fórmula controvertida, perquè implica “regalar” escons a les grans en cas, a sobre, de pèrdua de vots proporcionals. Aquests escons de regal han donat, en algun cas, la clau de la governabilitat. El 1994 la CDU de Helmut Kohl va obtenir-ne catorze –i l'SPD només quatre– i això va permetre al canceller mantenir la coalició amb els liberals. El 2002 es va capgirar i el socialdemòcrata Gerhard Schröder va apuntalar la seva majoria precària amb els Verds amb quatre escons afegits.
El 2008 el Tribunal Constitucional alemany va declarar inconstitucionals els escons de “regal”. Va donar un termini generós per reformar-ho: aquest 2011. Ara ha arribat el moment de modificar-ho. La proposta de Merkel és que cada land tingui un nombre fix d'escons Es a dir, la fi dels escons de regal, tot i que les formacions majoritàries continuaran mimades en la cursa per als 299 mandats directes.
Des de Catalunya, ja s'han manifestat els primers recels a la proposta de Rubalcaba. CiU ja hi ha mostrat reserves i denuncia una clara voluntat recentralitzadora del PSOE, que, alerten, vol una única circumscripció electoral a l'Estat.