La corrupció enfonsa Wulff
El president alemany, acusat de suborn i tràfic d'influències, dimiteix després de dos mesos d'escàndol permanent
La renúncia és un cop per a Merkel, que perd el segon home que ha col·locat a la presidència en dos anys
El persegueixen una sèrie d'escàndols des del desembre
Amb dos mesos d'endarreriment, després que esclatés la primera sospita, el president alemany, Christian Wulff, va llançar ahir la tovallola. “Estic convençut que les investigacions en curs ho aclariran tot. Sempre he estat honrat, com a president i com a cap del govern de la Baixa Saxònia”, afirmava el president, quan presentava la dimissió, i va afegir que tot el que s'ha publicat en aquests dos mesos l'ha “ferit”, a ell i a la seva esposa.
Amb això, la cancellera Merkel admetia indirectament el que se li ha retret des que va designar Wulff per a la presidència: que no era l'home indicat per ocupar aquest càrrec. Aleshores ja es va dir que no estava a l'atura d'un càrrec eminentment amb aires d'autoritat moral. Ara s'ha constatat que això va més enllà de la percepció subjectiva, per falta d'un perfil adequat, ja que ha quedat immers en un escàndol de corrupció sense precedents en la història del càrrec.
La dimissió de Wulff és l'últim capítol d'una allau de revelacions periodístiques que va arrencar el 13 de desembre, quan el popular diari Bild va treure a la llum el cas d'un préstec privat per mig milió d'euros per comprar-se una casa unifamiliar. Això va anar seguit d'una llista de totes les vacances passades pel polític a Itàlia, l'Estat espanyol i altres llocs, convidat per empresaris amics, entre els quals el matrimoni que li havia fet aquell préstec. Tot això, entre els anys 2007 i 2010, en els seus temps com a baró a la Baixa Saxònia, el land on té la seu el consorci Volkswagen. Ja aleshores va cridar l'atenció que la qüestió sortís per la via del Bild, diari proper a la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix Merkel. A les revelacions sorgides d'aquest diari, el més llegit d'Europa i el més semblant a Alemanya a la premsa groga britànica, s'hi van afegir el seguit d'informacions aportades pels mitjans seriosos –del Süddeutsche Zeitung fins al Der Spiegel, passant pel Frankfurter Allgemeine, el diari conservador de referència del país.
Merkel continuava expressant el seu suport a Wulff, que enmig de l'escàndol, a punt de marxar de vacances de Nadal, compareixia per primer cop públicament per demanar disculpes per no haver explicat la qüestió del préstec a la cambra de la Baixa Saxònia, i va ser requerit a explicar
les seves relacions amb el matrimoni d'empresaris en qüestió.
Christian Wulff va tenir una “treva nadalenca”, però amb l'arrencada d'any va arribar una altra tanda d'acusacions: Süddeutsche informava dels intents del president d'intimidar Bild, amb la intenció d'impedir la difusió d'aquella primera sospita.
Merkel va continuar expressant el seu suport al president, malgrat que ja no es tractava de sospites de pecats passats, sinó d'un intent d'intimidació a la premsa lliure des del càrrec presidencial. No, evidentment Wulff no estava a l'altura de les circumstàncies. La pressió mediàtica contra Wulff es va accentuar en els últims dies. També les noves revelacions, ara amb relació a unes altres vacances pagades per un altre empresari amic, amb interessos a Hannover, la capital de la Baixa Saxònia. Amiguisme, per una banda, i atac a la llibertat de premsa, per l'altra.
A Berlín pocs s'explicaven com podia Angela Merkel mantenir Christian Wulff en el càrrec. Les explicacions se centraven en la inoportunitat de provocar una crisi política, en moments en què la cancellera hauria d'estar concentrada a resoldre la crisi de l'eurozona. També en el fet que és el segon president de la Unió Cristianodemòcrata que deixaria el càrrec, amb Merkel en la cancelleria, després de la dimissió del seu antecessor, Horst Köhler, per unes polèmiques declaracions en què relacionava la missió militar a l'Afganistan amb els interessos econòmics alemanys. La gota final va ser, dijous passat, la petició de la fiscalia de Hannover de retirar la immunitat a Wulff per investigar el cas. El Personatge: L'etern aspirant a la cancelleria
Christian Wulff –a la foto amb la seva esposa, Bettina–, nascut el juny de 1957, es va convertir el 2010 en el president més jove de la història de la República Federal d'Alemanya. Era aleshores cap del govern de la Baixa Saxònia i se'l considerava l'etern aspirant a convertir-se en candidat a la cancelleria. És a dir, un rival intern d'Angela Merkel. La seva elecció es va entendre com un intent de la cancellera de treure-se'l de sobre, per la via de l'empenta cap amunt a un càrrec sense pes polític.
Merkel, a la recerca d'un consens tardà
Alemanya necessita ara un president que tingui el suport “no d'una majoria, sinó d'una majoria àmplia”, va admetre ahir la cancellera alemanya, Angela Merkel. L'elecció del primer càrrec del país –de caire representatiu– no correspon al poble, sinó a l'Assemblea Federal. És a dir,
una cambra que es reuneix cada cinc anys per escollir president. El mes de juny
del 2010, quan va sortir-ne elegit Christian Wulff, el seu adversari era Joachim Gauck, un independent proposat pels socialdemòcrates. Donava millor el perfil per ser la nova “autoritat moral” del país –pastor protestant, dissident a l'Alemanya, comunista i administrador de les actes de l'Stasi, amb la caiguda del mur de Berlín–. Angela Merkel no va recular i Wulff va ser escollit, amb la força de la seva majoria.
Un xàfec per a una cancellera amb goteres
Sang freda o incapacitat per resoldre els problemes a temps? Aquesta és una de les qüestions que es fan aquests dies els comentaristes alemanys respecte al paper d'Angela Merkel en l'escàndol continuat que ha envoltat Christian Wulff des de mitjan desembre. Un cas que ha recordat la dimissió, també tardana, del ministre de Defensa Karl-Theodor zu Guttenberg, el març del 2011. Aleshores era el polític estel·lar del seu equip, a qui la cancellera va donar suport repetidament en sortir a la llum que havia plagiat el seu doctorat, fins que el polític va acabar dimitint. Totes dues renúncies tenen prou paral·lelismes i contrasten amb el que va ser un cas invers, el de Gerhard Schröder, l'antecessor de Merkel. A Schröder no li va tremolar el pols a l'hora de fer dimitir ministres, de la nit al dia. El canceller socialdemòcrata va ser, també, l'impulsor de les reformes laborals que el van dur a la derrota electoral, però que han permès que Merkel tingui unes xifres d'atur que provoquen l'enveja de mig Europa.
La lentitud de Merkel a reaccionar en l'escàndol ha fet qüestionar la seva capacitat de resoldre els problemes –domèstics o globals–, mentre es qüestiona el sentit mateix del càrrec presidencial. ¿Qui necessita un president merament representatiu si, al damunt, ni tan sols té el caire d'autoritat moral amb què se l'havia identificat? O potser és, senzillament, que Merkel no sap triar els seus “homes” per a la presidència, sigui Wulff o el seu antecessor, Köhler. Dos presidents seguits imposats per la cancellera, dos fracassos, enmig d'una crisi institucional alemanya que és, alhora, l'últim que pot necessitar Europa. La dona més poderosa del món té goteres a casa, es diria. I, al damunt, plou sobre mullat.