La difícil herència d’Olmert
El primer ministre israelià, Ehud Olmert, deixarà en pocs dies el seu càrrec i també el lideratge del seu partit, Kadima. Sis sumaris per corrupció el forcen a retirar-se dos anys i mig després que assumís el poder en entrar en coma Sharon. Al seu predecessor se’l recordarà com l’home que va desfermar la segona Intifada, amb el seu „passeig“ per l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem. A Olmert, com qui va menar Israel a la seva primera derrota bèl.lica, contra el Líban, i que ara a corre cuita vol redreçar el procés de pau. Una herència complexa per a un país en conflicte permanent des de la seva fundació.
Gemma C. Serra
„Els meus amics i companys de l’esquerra radical diuen que Olmert no els ha decebut, perquè des del primer moment sabien que tot era una farsa. Que no hi havia cap perspectiva de pau, per tant tampoc cap decepció. Jo crec que, si més, deixa la situació de tal manera que cap successor gosarà tirar enrera el que s’ha compromés a fer. I això ja és bon troç.“ Meir Margalit, membre del Comité Israelià contra la Demolició de Cases (ICAHD) i segon del partit israelià d’esquerres Meretz a Jerusalem, relativitza així els qui qualifiquen de nefasta la gestió d’Olmert.
Entre les qüestions que ja no es poden tirar enrera hi ha, diu Margalit, el pla de retirada de total Gaza i del 93 per cent de Cisjordània. „El contrari seria condemnar-nos tots a l’Apartheid. I ja sabem que els apartheids esclaten“, argumenta. Es conscient que la part palestina rebutja, sobre el paper, tot el que no sigui un territori lliure d’assentaments jueus i d’acord a les fronteres d’abans de la Guerra dels Sis Dies, el 1967. „Però tots estem esgotats. I és una situació de partida“, insisteix.
Parla des de l’optimisme moderat de qui està políticament a les antípodes de Sharon i Olmert, però que admet amb tristesa que „en el fons, si hi ha hagut algun progrés per la pau, ha estat per part de la dreta“. Siguin els acords amb Egipte, sigui la retirada de Gaza, dictada per Sharon.
Coneix Olmert en el terreny personal –„vam compartit consell municipal en els seus temps d’alcalde de Jerusalem, quan jo ocupava un dels tres escons de Meretz“, diu- i no té dubtes respecte al que va estar el seu gran error de càlcul: „Té un ego gegantí. Volia sincerament desbloquejar la pau per entrar en la història com el polític més gran d’Israel des de Ben Gurion. Però va ensopegar en la guerra contra el Líban i ara no li queda temps per remuntar“, resumeix.
Olmert va esdevenir líder de Kadima -el partit fundat per Sharon després de marxar del Likud- i primer ministre d’Israel com a hereu „natural“ del seu predecessor en coma De manera interina, el decembre de 2005, en ser ingressat Sharon d’urgències. Al gener següent va ser confirmat en el càrrec. I Sharon mentrestant continua en coma.
Des d’aleshores, ha anat del continuỉsme amb el plan de retirada de Gaza, a suspendre el replegament dels colons jueus i, finalment, a ficar-se de peus a la galleda en la guerra contra les posicions de Hizbulà al Líban, l’estiu del 2006. Va ser la primera desfeta d’un exèrcit que fins aleshores no havia perdut cap guerra en els seus 60 anys d’existència i ofensives amb tots els seus veỉns.
Pressionat pels escàndols, Olmert va anunciar fa uns mesos que no es presentarà a les primàries de Kadima, el 17 de setembre. Paral.lelament va accelerar una búsqueda desesperada d’acords amb el president palestí, Mahmud Abbas, que el permitin de poder dir que deixa el camí encetat al seu successor, que si no hi ha sorpreses serà la seva ministra d’Afers Exteriors, Tzipi Livni.
Els processos a Olmert per corrupció interessen més aviat a la política local, mentre que Livni és encara una incògnita. Al primer ministre se li acaben els dies per poder fer alguna cosa més que marxar amb la cua entre cames. Haurà mantingut fins al final el seu calendari d’entrevistes periòdiques amb Abbas, d’acord al compromís mutu de reprendre el procés de pau assumit en la conferència d’Annapolis, el 2007, i al desig exprés del president del seu aliat natural, el president George W. Bush. Però no es poden esperar solucions miracle sota la seva mà a qüestions com ara la situació de Jerusalem, la ciutat „santa“ a què no volen renunciar ni Israel ni els palestins, l’estatus de la qual quedaria aparcat com a capítol darrer en un conflicte que ofega totes dues poblacions, la israeliana, empresonada entre enemics, i la palestina, ofegada per la pressió ocupant. Mentre Abbas i Olmert es fotografien mentre es donen la mà, Cisjordània va dels trets a l’aire per l’alliberament de presos històrics a la desesperació per la presència dels colons jueus. I Gaza sobreviu com pot al bloqueig d’Israel, càstig draconià a la franja controlada per Hamas.
A partir de novembre, amb les eleccions a Jerusalem, compta tornar al consell i ocupar el segon dels tres escons de Meretz del total de 31 que té el consistori, dominat per partits ortodoxes.
Des de la seva situació de minoria, lluiten per una solució „creativa“ a la segregació en dos Estats –israelià i palestí-, per exemple en forma de confederació. Una divisió que permeti la convivència, sense una separació tan traumàtica com l’anomenat „mur de protecció“ que Israel va començar a construir-se el 2002, malgrat totes les condemnes internacionals. Una gran valla de formigó que, com una serp, envolta Cisjordània, sense respectar-ne les fronteres del 1967, i que s’endinsa en el territori palestí que abarcar assentaments jueus consolidats a l’est d’aquesta inmensa muralla. Una construcció que, quan s’hagi completat, haurà costat 2.000 milions de dòlars, de gairebé 700 kilòmetres de llarg i que combina l’implacable formigó, amb les alambrades, les torres de vigilància i els „checkpoint“ o passos de control, que desesperació de la vida diària dels palestins que treballen a territori israelià, amb tots els papers i permisos convenients.
De la mateixa manera que Margalit treballa en la reconstrucció de cases tirades a terra per l’exèrcit del seu país, dones israelianes com les de l’organització MachsomWatch vigilen, documenten i denuncien les violacions dels drets humans contra palestins en els checkpoint. D’altres, les „Dones de Negre“, es manifesten cada divendres vestides de dol i al cor de Jerusalem, a unes mansanes de la casa on viu el primer ministre, contra l’ocupació dels territoris palestins. „Venim totes les setmanes, desde fa vint anys, a aguantar les impertinències de la policia i els insults dels ultraortodoxes o l’extrema dreta“, explica Ruth El-Raz, fundadora d’aquest moviment.
„La gent jove marxa de Jerusalem, ofegada pels ortodoxes, ultraortodoxes o radicals nacionalistes laics“, diu Margalit. Assegura, irònicament, que els ortodoxes han començat a tractar bé a partits com el seu, perqué els laics són necessaris per equilibrar la balança fiscal. „Els ortodoxes són força dominant, però Jerusalem no pot sobreviure sense clases actives“.
La presència de la població religiosa en aquesta ciutat és creixent des de fa uns anys, fins i tot angoixant per al jovent laic. Periòdicament sorgeixen discussions que van més enllà de l’anècdota –com la prohibició de la venda de llevat o productes amb aquest ingredient, en shabat, perquè atempten contra els seus preceptes- i evidencien el poder d’aquests grups.
Els ortodoxes no són minoria i en canvi continuen tenint els privilegis fiscals i socials de temps de Ben Gurion –estan exemptos, a més, de fer el servei militar, en un país la supervivència del qual està identificada amb la potència del seu Exèrcit-. Han asumit la tasca de „donar fills a Israel“ com a missió patriòtica i religiosa, com si busquessin també aquí equilibrar la balança a favor del seu país, en permanent por al creixement demográfic dels palestins –un 20 per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmana-.
Tel-Aviv, Haifa i les altres ciutats de la costa mediterrània creixen com a refugi dels israelians que aspiren a una vida „normal“, lluny del mur „protector“, dels checkpoints i de la pressió religiosa. Gent jove a qui, des de Jerusalem, sovint d’identifica amb un afany d’hedonisme, que també es pot interpretar com una forma d’ignorar l’apartheid
