lunes, 23 de abril de 2012

Peladillas para Merkollande

 

Angela ja pensa en ‘Merkollande'




La superpoderosa cancellera no perd el temps. Mentre mitja Europa es demanava com canviarà la zona euro si el socialista François Hollande guanya la segona volta de les eleccions presidencials franceses i s'enterra l'era del duet Merzoky, la cap del govern alemany feia dir per mitjà del seu portaveu, Georg Streiter, que manté el suport a Nicolas Sakozy, però que evidentment col·laborarà amb l'altre, si és que acaba a l'Elisi.
Cap sorpresa, en definitiva, ja que és una manera de marcar la seva voluntat que l'eix París-Berlín continuï sent l'òrgan director oficiós de la UE. El que sí que va sorprendre és que el portaveu
no es parapetés en la vella fórmula que no es parla d'eleccions encara pendents a països veïns, que fes aquest pronunciament sense esperar el resultat de la
segona volta, el 6 de maig.
Serà un diumenge complicat per a la cancellera. En primer lloc, perquè tot apunta a la victòria d'un socialista. En segon lloc, perquè també a casa té eleccions, al land de Schleswig-Holstein: un estat petit, fronterer amb Dinamarca i amb poc pes dins el conjunt alemany, on governa una coalició entre la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU) i el Partit Lliberal (FDP). És a dir, una constel·lació idèntica a la del seu govern a Berlín. Els sondejos indiquen que, com passa des que es van convertir en socis de Merkel, els lliberals quedaran fora de la nova cambra. Una mena de premonició del que se suposa que passarà en les generals del 2013.
Merkel podria perdre el diu-menge 6 de maig l'aliat europeu indiscutible. I, ja a escala domèstica, hauria de veure com el seu soci a Berlín encaixa una nova clatellada, preparatòria, potser, del que l'espera una setmana després a les eleccions de Re-nània del Nord-Westfàlia.
Dos aliats naturals enfonsats, l'un a casa i l'altre a París. La cancellera, dona de reconeguda sang freda, s'encarrila sense problemes cap a una nova denominació d'origen europea, Merkollande, com si la cosa no hagués d'alterar el seu curs.
De fa mesos es parla de les repercussions que tindria un relleu a l'Elisi. Hollande va obrir el foc en parlar de replantejar el pacte fiscal –un dels projectes comuns del duet Merkozy–. Què obrirà i què deixarà com va pactar Sarkozy, un cop acabi la campanya electoral i arribi l'hora del realisme? Aquesta és la gran qüestió.
La cancellera i l'encara candidat socialista s'entendran, si arriba el cas, de la mateixa manera que ho van fer abans tots els presidents francesos amb els caps de govern alemanys, independentment del color polític. El llegendari tàndem François Mitterrand-Helmut Kohl, amb la històrica foto agafats de la maneta, a Verdun, el 1984 i recordant junts els morts de la Primera i la Segona Guerra Mundial, és el símbol més sovintejat en la història comuna dels dos poderosos veïns que d'enemics han passat a aliats. Merkel i Sarkozy no tenen a l'àlbum de fotos res de semblant, però la processó de cimeres, minicimeres, trobades bilaterals, visites llampec per fer d'apagafoc, etcètera, és una seqüència més que fidel dels convulsos anys de la zona euro, abans i tot que esclatés la crisi del deute.
Al Merkozy no els uneixen tants aspectes comuns com sembla –fora que tots dos lideren partits conservadors– i segurament no s'haurien arribat a entendre mai, si no fos que no han tingut cap altre remei. El perfil personal d'un Sarkozy i una Carla Bruni està lluny de la discreció representada per Merkel i el seu marit, el catedràtic Joachim Sauer. Però s'han adaptat fins a fer oblidar al món que en el fons no havien nascut l'un per a l'altre.
Des de fa dies, els corresponsals dels grans mitjans alemanys ja reflexionaven que, des del punt de vista de la química, pot ser que Hollande estigui més a la vora de la discreció merkeliana que l'histrionisme de Sarkozy.
“Alemanya buscarà sempre l'estreta col·laboració amb França”, va afegir el portaveu, amb un èmfasi que, en realitat, fa tremolar els qui tenen esperances que Hollande suavitzi, si més no, el diktat de l'austeritat que imposa Berlín als seus socis com a únic remei contra la crisi.
Aquestes esperances, però, no han de quedar enterrades amb aquest primer toc del portaveu. És possible senzillament que Merkel busqui curar-se en salut després que en plena campanya se la va col·locar a la llista dels líders conservadors europeus –com Mariano Rajoy–
que van fer pinya a favor de Sarkozy i van ignorar Hollande.
La sang freda de Merkel l'obliga, finalment, a anar molt amb compte amb el “suport” que diu que manté a Sarkozy. Si acaba aconseguint la reelecció serà gràcies al que pugui recuperar del vot ultradretà a Marine Le Pen. La cancellera no es vol enganxar els dits, no fos cosa que un Sarkozy a la desesperada es decanti obertament cap a un radicalisme impresentable, com advertia ahir, amb satisfacció poc dissimulada, el líder del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), Sigmar Gabriel. Una qüestió més que complicada per a la dreta civilitzada que representa Merkel.