La pressió més forta per al govern de Rajoy arriba de part del seu teòric aliat
La maniobra de Merkel és producte del seu desgast
Fa exactament una setmana, en difondre's la filtració de Der Spiegel segons la qual l'home fort d'Angela Merkel, el seu ministre de Finances Wolfgang Schäuble, havia pressionat Luis de Guindos per forçar que l'Estat espanyol demanés el rescat, va quedar clar com anirien les coses. La informació no es fonamentava en cap font, i per tant, només es podia tractar d'una filtració interessada. A partir d'aquí, es van succeir les declaracions, de portaveus ministerials i també de més amunt, insistint sempre en el mateix sentit: la decisió de recórrer al rescat depèn, només, de l'Estat.
És a dir, no hi va haver cap desmentiment de les pressions que teòricament s'havien produït uns dies abans en una reunió a Berlín entre De Guindos i Schäuble que prèviament s'havia qualificat d'“informal” i “rutinària”, amb una insistència tan delatora del que després va passar. Com més s'hi insistia més clar quedava que passaria exactament el contrari. Com més es repetia que la decisió era competència única de l'Estat espanyol més s'estava pressionant sobre Madrid perquè s'acollís al rescat.
Merkel, la teòricament millor aliada a la zona euro de Mariano Rajoy, no ha tingut miraments. Des que va perdre Nicolas Sarkozy com a soci prioritari –el boig conegut– en favor de l'imprevisible François Hollande –el savi per conèixer–, la cancellera ha sentit una pressió creixent dins i fora de casa que ja s'ha traduït en la pèrdua de confiança en una solució per al cas espanyol.
En els últims mesos la teòricament dona més poderosa del planeta ha tingut un desgast de poder més que evident. Per no parlar de la por que diumenge vinent, a Atenes, es materialitzi l'amenaça d'una Grècia insubmisa, segons el comportament de l'electorat amb el radicalisme d'esquerres.
La vella consigna de l'Europa a dues velocitatsMerkel, la teòricament millor aliada a la zona euro de Mariano Rajoy, no ha tingut miraments. Des que va perdre Nicolas Sarkozy com a soci prioritari –el boig conegut– en favor de l'imprevisible François Hollande –el savi per conèixer–, la cancellera ha sentit una pressió creixent dins i fora de casa que ja s'ha traduït en la pèrdua de confiança en una solució per al cas espanyol.
En els últims mesos la teòricament dona més poderosa del planeta ha tingut un desgast de poder més que evident. Per no parlar de la por que diumenge vinent, a Atenes, es materialitzi l'amenaça d'una Grècia insubmisa, segons el comportament de l'electorat amb el radicalisme d'esquerres.
Derrotes electorals
Merkel s'ha empassat massa derrotes electorals en poc temps. La socialdemocràcia alemanya pressiona i vol marcar la pauta del futur al país, de manera que apropar-se massa a Rajoy –desgastat quan tot just comença a manar– li podria sortir car.
La filtració de la pressió de Schäuble sobre De Guindos va derivar en una reacció en cadena, de la banca privada, el Bundesbank i de la (CDU) que presideix Merkel, a favor del rescat. Un cop oberta l'aixeta, ja no s'han aturat les declaracions d'uns i altres “recomanant” que l'Estat espanyol es fiqui sota el paraigua europeu. És una situació difícil per Rajoy, amb pocs amics a la zona euro i, a sobre, pressionat pel seu millor aliat.
La filtració de la pressió de Schäuble sobre De Guindos va derivar en una reacció en cadena, de la banca privada, el Bundesbank i de la (CDU) que presideix Merkel, a favor del rescat. Un cop oberta l'aixeta, ja no s'han aturat les declaracions d'uns i altres “recomanant” que l'Estat espanyol es fiqui sota el paraigua europeu. És una situació difícil per Rajoy, amb pocs amics a la zona euro i, a sobre, pressionat pel seu millor aliat.
Angela Merkel continua jugant la carta del no als eurobons, per molt que des de fora es doni per fet que tard o d'hora l'hauria de flexibilitzar. La majoria dels alemanys veuen amb bons ulls el no als eurobons perquè d'això depèn el “miracle” que el seu país pagui interessos nuls –o gairebé– per refinançar-se, mentre l'Estat espanyol o no troba crèdit o ho paga a interessos desorbitats. Millor el rescat bancari que la relaxació del no als eurobons, pensen Merkel i l'oposició, tot i que a Berlín es parteix del fet que és qüestió de temps que canviïn de parer.
La solució podia ser la recuperació de la vella consigna de l'Europa a dues velocitats, un terme que anys enrere, en temps de Helmut Kohl, va provocar alguna tempesta política sobre el seu “ideòleg”, Wolfgang Schäuble, però que ha tornat a ser al diccionari polític de Merkel; millor salvar el nucli dur que donar per fracassat el gran projecte de l'euro de fa vint anys.