Comiat a la passió verda
Danke, Claudia (‘gràcies, Claudia') era el missatge emocionat d'Els Verds alemanys que durant onze anys ha liderat Claudia Roth. Roth, una mena de Passionària ecopacifista, deixava el càrrec entre vídeos de comiat propis d'un adéu al company que es jubila i discursos plens d'anècdotes i llàgrimes. No era l'única que deixava la cúpula de la formació ecopacifista. Juntament amb Roth marxaven mitja dotzena de càrrecs, ja que Els Verds han rebutjat sempre els lideratges únics. Però cap com la Claudia, que ha representat la passió i l'emotivitat fins a extrems enervants i la lluita indiscriminada a favor de les minories.
El comiat de Roth va fregar la incontinència emocional. Però els 800 delegats aplegats al velòdrom berlinès on se celebra fins avui el congrés d'Els Verds tenien el cap –i el cor– dividits entre l'adéu i la reflexió de futur. Era una mena de teràpia de grup, deia el setmanari Der Spiegel, després de la desfeta electoral del 22 de setembre, en què van caure al 8,4 % dels vots.
La direcció sortint va dir no, aquesta setmana, a formar coalició amb Angela Merkel, una decisió que per a alguns és una lliçó de coherència i que per a altres significa haver deixat passar l'oportunitat de fer història. El partit, nascut en els anys setanta com a moviment alternatiu, ecologista i antimilitarista, ha donat unes quantes vegades el cop d'efecte, la darrera el 1998, quan es va aliar amb els socialdemòcrates de Gerhard Schröder per convertir-se en força governamental de la primera potència europea. Ara, tenien l'oportunitat de tornar al poder amb una cancellera conservadora, però ho han rebutjat.
Cem Özdemir, copresident fins ara amb Roth, estava entre els que ho volien intentar. Ara, li correspondrà liderar el partit amb una copresidenta amb menys carisma que Roth, Simone Peters, i després de ser confirmat en el càrrec amb un percentatge feble, d'un 71%.
Molts pensen que cal deixar oberta la porta als conservadors. Però també n'hi ha d'altres que pensen que cal trencar un tabú cap a l'Esquerra, el partit que aglutina postcomunistes i exsocialdemòcrates. En aquest sentit es va pronunciar un històric, Hans Christian Ströbele, líder berlinès acostumat a saltar-se disciplines internes. Aquest cop, no li va caldre trencar res: el congrés es va decantar per un sí a altres coalicions, incloent-hi una possible amb l'Esquerra.
Un bloc entre socialdemòcrates, Els Verds i l'Esquerra tindria la majoria sobre Merkel. A Alemanya, fins ara, ningú no ha volgut aliar-se amb el postcomunisme. Però, si més no entre Els Verds, els temps han començat a canviar.