Els socialdemòcrates acorden negociar amb Merkel
A la tercera tanda exploratòria amb els socialdemòcrates (SPD), el secretari general de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel, Hermann Gröhe, va poder anunciar fumata bianca. És a dir, un acord entre les dues grans formacions del país per obrir negociacions de cara a una gran coalició.
La CDU i la seva branca bavaresa, la Unió Socialcristiana (CSU), van convèncer els socialdemòcrates per reeditar la gran coalició que, entre el 2005 i el 2009, va posar les coses fàcils a Merkel en la seva primera legislatura, però va portar el soci a un desastre electoral rere l'altre.
“Hem decidit per unanimitat recomanar l'obertura de negociacions formals”, deia el líder de l'SPD, Sigmar Gabriel. No semblava especialment feliç en fer l'anunci, contràriament al rostre gairebé triomfant de Gröhe. Per la CDU/CSU era important trobar, si més no, un soci potencial en un Parlament (Bundestag) on no té la majoria absoluta per poc –cinc escons– i on tampoc no té aliats naturals, després que els liberals quedessin sense escons en las passades eleccions generals. Per l'SPD la decisió no era fàcil: la primera experiència en gran coalició els va suposar una caiguda d'electorat històrica i baixar un graó més en la consideració de partit dit d'esquerres. Gabriel ha optat per condicionar totes les decisions, fins a la formació d'aquesta gran coalició, al vistiplau del partit. Diumenge té convocats els dos-cents delegats de l'SPD, que han de beneir l'inici de negociacions. Al novembre celebrarà un congrés federal, en què es debatrà el pacte de coalició que teòricament es negociarà a partir de dimecres. I en algun moment es consultarà el paquet complet als 470.000 militants.
L'SPD vol recuperar el partit d'arrel social. I, per això, la condició per donar a Merkel la clau del seu tercer mandat és la introducció d'un salari mínim interprofessional. Sobre el paper, una condició fins i tot modesta per a una potència econòmica com l'alemanya. El problema és que la mateixa cancellera s'hi ha oposat, fins ara, perquè el troba contrari al seu ideari de no imposar a l'empresa més directrius que les imprescindibles.
El camí cap a la gran coalició està traçat. Per molts, a Alemanya, la baralla pel salari mínim és una façana que amaga la pugna real entre Merkel i els seus futurs socis, que és el repartiment de ministeris. A la primera gran coalició hi va entrar l'SPD gairebé empatat en vots amb la CDU/CSU. Al setembre, els conservadors de Merkel van obtenir un 41,5% dels vots i un 25,7% l'SPD. A la primera força de l'oposició no li correspon un repartiment igualitari. Per tant, si no es pot lluitar per la quantitat de ministeris, es lluitarà per la qualitat. La joia en l'Alemanya de Merkel ja no és Afers Estrangers; és Finances, el ministeri que ocupa Wolfgang Schäuble, l'home de confiança de Merkel i el ministre més temut de la zona euro.