L'SPD diu sí a Merkel
El Partit Socialdemòcrata (SPD) va aconseguir l'escenografia perfecta per a la consulta reservada als seus 474.000 afiliats i Angela Merkel va demostrar, de nou, la solidesa de la líder que no s'impacienta esperant el vot teòricament enemic.
Aquesta va ser la lliçó del referèndum entre les bases de l'SPD, que va donar el sí a la seva cúpula a governar sota el lideratge de Merkel amb un 75,9 % –i una participació de percentatge semblant. Un resultat que dóna llum verd a la investidura de la cancellera al Bundestag (Parlament), aquest dimarts, i que li permetrà una majoria més que estable per encetar la seva tercera legislatura.
“És un dia històric per a la democràcia i per al partit”, va dir Sigmar Gabriel, líder de l'SPD, en presentar els resultats envoltat de bona part de la cúpula i entre els aplaudiments dels 400 voluntaris que, des de la mitjanit passada, havien fet el recompte dels 337.880 vots vàlids tramesos per correu. Gent de totes les edats, com a representants d'un partit “de què avui em sento més orgullós que mai”, va dir el líder.
El lloc escollit no era precisament el més acollidor –una antiga nau de correus, enmig d'un nus de connexions del metro, a Berlín. Però els aplaudiments continuats dels voluntaris, autèntics protagonistes de la jornada, van donar l'emoció que necessitava el que per a l'SPD és un exemple de la democràcia directa que reclama, cada cop amb més força, el ciutadà alemany i de bona part de la UE.
L'aposta de l'SPD a l'hora de convocar la consulta era arriscada. El partit havia sortit escaldat de l'anterior gran coalició amb Merkel, en la primera legislatura, amb una caiguda de credibilitat i vots dramàtica. El militant de l'SPD, un partit amb 150 anys d'història, és fidel, però no es descartava un rebuig, enmig del desengany per la pèrdua de perfil social des dels temps de Gerhard Schröder a la cancelleria (del 1998 al 2005).
Gabriel se la jugava, perquè en cas que la consulta fracassés era clar que hauria de dimitir. En comptes d'això, ahir, parlava de renaixença de l'SPD, que en les darreres generals va quedar en un 23,5%. És a dir, el segon pitjor resultat de la seva història en unes generals –el rècord a la baixa va ser el 20,5% del 2009–, mentre que la Unió Democratacristiana de Merkel i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU/CSU) van vorejar el setembre passat la majoria absoluta, amb un 41,5%.
Merkel, Gabriel i Horst Seehofer –el líder de la CSU– han negociat la coalició i el repartiment de càrrecs sense posar-se nerviosos, mentre esperaven el resultat de la consulta.
Repartir els ministeris
El premi, per a Gabriel, serà un superministeri d'Economia i Energia, segons avancen els mitjans alemanys, en espera que avui diumenge es facin oficials els noms de tots els membres del govern D'acord al costum alemany, cadascuna de les formacions de la nova coalició designa els seus ministres. A la CDU n'hi correspondran sis –incloent-hi la cancellera–; a la CSU, tres, i a l'SPD, sis més, entre ells el d'Afers Estrangers i, probablement, el de Defensa.
A l'escenografia del dissabte, a la vella nau de correus, seguiran aquest diumenge les reunions per separat dels tres partits que, des de dimarts, governaran el país que marca el ritme a Europa. En aquest cas, serà a les respectives seus dels tres partits, de manera que els periodistes s'estalviaran esperar els veredictes a la intempèrie, en un Berlín on es comença a notar el fred de debò.
Dos gats vells i un neòfit
De fa dies, es donava per fet que Wolfgang Schäuble es quedarà al front del ministeri que regeix la línea d'austeritat marcada per Angela Merkel, Finances. I també que tornarà a Afers Estrangers Frank-Walter Steinmeier, titular d'aquest departament en la primera gran coalició de la cancellera i, en les eleccions de 2009, candidat de l'SPD a treure-li el lloc. Al primer se l'anomena “el poder en cadira de rodes” –va quedar paraplègic per un atemptat sofert en un míting de la CDU, el 1991– i ha estat l'home fort de Merkel davant la crisi de la zona euro. El segon és un rostre amable i un polític experimentat, que s'entén perfectament amb la cancellera. A Sigmar Gabriel li correspondrà defensar el segell socialdemòcrata com a superministre d'Economia i Energia. Haurà de portar a la pràctica la transició energètica, precipitat per l'adéu a les nuclears que primer Angela Merkel no volia, però que després va haver d'accelerar enmig de la commoció per la catàstrofe de Fukushima, al Japó.
Un regal a Willy Brandt, que compliria 100 anys
“És un regal per a Willy Brandt”, va dir Sigmar Gabriel, ahir, enmig de l'ovació més sonada que es recorda a un líder del Partit Socialdemòcrata (SPD) en anys. El proper dimecres se celebra el centenari del naixement de Brandt, el més carismàtic canceller de la socialdemocràcia alemanya i premi Nobel de la Pau el 1971 per la seva Ostpolitik –l'apertura a l'est en temps de la guerra freda. És la segona gran commemoració de l'any a l'SPD, que a l'abril va celebrar els 150 anys com a partit més antic d'Alemanya.
A Brandt se'l recorda entre un allau de documentals sobre la trajectòria d'aquest polític visionari i seductor –també en l'esfera privada, amb tres esposes i un nombre no determinat d'amants.
Hi ha molt de llegendari en Herbert Ernst Karl, el seu nom real abans de convertir-se en Willy Brandt durant el seu exili a Noruega, fugint del nazisme. Va ser corresponsal a la Guerra Civil espanyola, alcalde de Berlín un cop recuperada la nacionalitat alemanya i ministre d'Afers Estrangers en una gran coalició presidida pel canceller Kurt Kiessinger. No havia de ser fàcil per a un experseguit per la Gestapo posar-se al servei d'un conservador amb passat nazi. Tampoc ho havia de ser haver de dimitir com a canceller el 1974, en descobrir-se que un dels seus assessors, Günther Guillaume, era un espia comunista. Dimecres, rebrà l'homenatge de l'SPD, a la seu del partit, batejada com a Willy Brandt Haus.