La impagable factura alemanya
Si una teoria s'ha enfonsat definitivament per al ciutadà alemany és la que deia que l'energia atòmica és barata. Si més no, per al ciutadà alemany que llegeix els diaris, escolta amb un mínim d'atenció els informatius de la televisió i, sobretot, es mira dues vegades la factura de la llum.
En aquest cas, haurà pogut comprovar que, fins i tot si el volum del seu consum es manté invariable, el que està pagant es va disparar un 83% entre el 2002 i el 2012.
Són dades difoses la setmana passada per l'Institut Mundial d'Economia (HWW), amb seu a Hamburg, segons les quals a Alemanya es paga per quilowatt/hora una mitjana de 26,36 cèntims bruts, el segon preu més alt (després de Dinamarca) en un grup de 27 països de l'OCDE.
L'explicació d'aquest fenomen, en un país on la població a més d'austera practicant es fixa fa molt de temps en qüestions com ara l'eficiència energètica, porta el segell d'Energiewende. És a dir, la transició energètica, un terme que anys enrere portava connotacions positives i que ara remet inevitablement a l'enlairament de preus.
La transició energètica és inevitable: es deriva de l'apagament progressiu de les disset plantes atòmiques que encara funcionen al país i que han de quedar desactivades el 2022. Així ho havia decidit fa més d'una dècada el govern de l'aleshores canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, en aliança amb Els Verds. La seva successora, l'actual cancellera Angela Merkel, va mirar de tirar-ho enrere –o, si més no, d'endarrerir-ho– quan va arrencar la coalició amb els liberals, en la segona legislatura, el 2009. Però la catàstrofe de Fukushima la va obligar a reprendre els plans pactats amb la indústria pel seu antecessor i fins i tot accelerar-los. Aquest estira-i-arronsa no sols va implicar tornar a modificar plans multimilionaris, sinó que, a més, va retallar el temps previst per al gran canvi.
Entramat legal
Tot això és història, la transició està ara beneïda i convertida en un plec de lleis, reformes i modificacions. Un dels seus apartats porta pel títol llei de les energies renovables (EEG, en les sigles en alemany). En aquestes tres lletres es condensa, per al ciutadà alemany, bona part del disparament dels preus. Són tres sigles que han posat Berlín contra Brussel·les, que veu aquesta normativa contrària a la normativa europea i sospitosa d'implicar subvencions indirectes al sector energètic. Remeten a les subvencions que es destinen al foment de les renovables, necessàries per aconseguir que del 23% del total del consum elèctric que ara prové d'aquestes fonts d'energia es passi al 80%, el 2036. I remeten, també, al fet que a aquest ciutadà corrent li correspon compensar la part que aportaria la gran indústria, però a la qual per decisió de l'equip de Merkel es “dispensa” de pagar, perquè fer-ho actuaria en contra de la seva competitivitat. Els grans se'n deslliuren, els petits compensen, és el principi rector de l'entramat de normatives.
L'energia atòmica no era tan segura com ens volien fer creure, ni tan sols a països identificats amb l'alta tecnologia com ara el Japó de Fukushima. Ara es demostra que tampoc no és barata, vist el que costarà aquesta transició i vist el que es calcula que serà la immensa despesa de desmantellar les tones de reactors encara en funcionament, a mesura que es vagin apagant, i tampoc no queda clar on aniran a parar les deixalles radioactives perquè no s'ha definit el destí del gran cementiri nuclear.
Merkel va obrir la legislatura present, en gran coalició, insistint que la transició energètica, l'Energiewende, seria el principal repte del seu govern. Va col·locar al capdavant de l'empresa el líder del Partit Socialdemòcrata, Sigmar Gabriel, com a ministre d'Economia, acompanyat en la qüestió per la titular de Medi Ambient. Li correspon trobar la fórmula magistral que possibiliti reduir les subvencions a les renovables, fer assumible la factura de la llum per al ciutadà i garantir el subministrament que necessita el país més poblat i industrialitzat de la UE.
I per què no crear una mena de bad bank o banc dolent que assumeixi els valors tòxics deixats per l'energia atòmica, calculats fins ara en 35.800 milions d'euros? Aquesta és la proposta que, segons afirmava Der Spiegel diumenge passat es maneguen en secret els tres grans consorcis energètics –Eon, RWE i EnBW– i el govern de Merkel, per evitar els costos del desmantellament de les centrals. El govern ho nega, els consorcis, també. El ciutadà, mentrestant, tremola i es veu al damunt el pes que pot implicar aquesta nova bombolla de la transició energètica, que d'acord amb la pràctica habitual es reflectirà inevitablement en la factura de la llum.
Els dos bilions de l'altra ‘Wende'
A la transició energètica se la coneix a Alemanya com a Energiewende, terme que remet a una altra fita nacional més costosa encara que l'adéu a les plantes nuclears: la reunificació nacional, coneguda com aWende, i que va arrencar de la caiguda del Mur, de la qual el proper 9 de novembre se celebraran els 25 anys. Fins a dos bilions d'euros, calcula un estudi recent de la Universitat Lliure de Berlín –la dels aliats americans, com es coneixia en temps de la divisió–, s'han destinat en aquestes dues dècades i mitja a prestacions socials i equiparament de pensions, a més d'obres infraestructurals i un llarg etcètera. El cost global inclou totes les transferències financeres cap al deprimit est d'Alemanya. Vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur, l'equiparació de sous i pensions es dóna per gairebé acomplida: un 90%, aproximadament, és el percep un treballador o un jubilat de l'est en relació amb els seus compatriotes de l'oest.