Tot per salvar l'euro
“Comprin deute i en volum suficient” per evitar una crisi sistèmica, va demanar Zapatero al BCE, mesos abans de perdre les eleccions
Agost del 2011: el president del govern espanyol no es deia Mariano Rajoy, sinó José Luis Rodríguez Zapatero; el del Banc Central Europeu (BCE) no era l'italià Mario Draghi, sinó el francès Jean-Claude Trichet. A ell, li va tocar prendre les regnes de la crisi global que ja s'havia emportat molt de l'estat social de benestar amb què s'identificava la zona euro. I Espanya havia deixat de somiar que no estava entre els països sense problemes.
“El consell del govern considera que Espanya necessita afermar la situació del seu fons sobirà i el seu compromís amb la sostenibilitat fiscal i les reformes estructurals amb evidència creïble”, escrivien Trichet i l'aleshores governador del Banc d'Espanya, Miguel Fernández Ordóñez, a Zapatero en una carta ara desclassificada pel BCE, amb data del 5 d'agost. El govern espanyol adoptarà les mesures que calgui “d'acord a les proposades”, responia l'endemà el cap del govern espanyol. I demanava, tot seguit, que intervingués en el mercat del deute sobirà per ajudar el país i evitar que hagués de sortir de la zona euro. Que comprés deute i en volum “suficient”. Faltaven uns mesos per a les eleccions que donarien la majoria absoluta al PP de Rajoy. A Trichet, li quedaven també uns mesos de gestió al front del BCE. Al cap del govern socialista, Zapatero, li havien reclamat els banquers que engegués la reforma del mercat laboral per tal de contenir un atur i li insistien que, entre altres mesures, “descentralitzés” les negociacions salarials. És a dir, que en comptes de convenis sectorials s'anés a acords patronal-comitè d'empresa. Preocupats, segurament, per la bombolla immobiliària, li proposaven d'animar el mercat del pis de lloguer. Repassaven, en definitiva, en el que aleshores veien ja com a problemes greus de l'economia espanyola, que havia negat la crisi, primer, i endarrerit les reformes estructurals que ja havien implementat altres països més sanejats –com ara Alemanya–, després. Això darrer no ho deia la carta de Trichet. Però segurament estava en el seu esperit.
Era un autèntic memoràndum de mesures, que anaven de la despesa farmacèutica a la dependència del sector energètic i la posada al dia del sector serveis. L'aliança dels dos banquers posava contra les cordes un socialista que tenia una cita amb les urnes. Zapatero responia, obedient, que anunciaria noves mesures de consolidació fiscal –és a dir, retallades– i que el seu objectiu era no passar aquell any del 6% de dèficit, el doble del límit establert al Pacte d'Estabilitat i Creixement, un 3%, però un objectiu ambiciós, vist com anaven les coses.
La correspondència s'ha desclassificat ara, d'acord amb els terminis establerts en els reglaments del BCE. És, a més d'exercici de memòria d'un passat no tan llunyà com sembla, un exponent de com un cap del govern socialista diu amén al que li diuen els banquers, sigui per salvar-se ell o per salvar l'euro.