Por a l'estranger
“La societat alemanya no s'agrada. No sabem qui som, si val la pena ser alemany, què és la cultura alemanya. I, com a reflex d'això, es percep tot allò que ve de l'exterior com a perillós.” Així explicava uns dies enrere el que s'entén com a “por alemanya cap a l'altre” el politòleg Werner Patzelt, de la Universitat Tècnica de Dresden, a un grup de corresponsals estrangers. L'explicació seguia la commoció, internacional i dins de la mateixa Alemanya, per les manifestacions que des de fa nou setmanes tenen lloc a Dresden, a Saxònia, cada dilluns, convocades pels Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident (Pegida). Un nom que fins fa poc no deia res a ningú, però de cop ha tret al carrer fins a 15.000 ciutadans corrents –de moment–, no necessàriament assimilables com a electorat ultradretà.
A Dresden no hi ha una amenaça real d'islamització –menys d'un 0,4% de la seva població és musulmana–, ni tampoc hi ha un gran índex d'estrangers –un 3%, enfront d'una mitjana nacional pròxima al 10%–. En les eleccions regionals de l'agost, la ultradreta va quedar-se fora de la cambra de Saxònia, el land que té Dresden per capital. D'on treu aquesta neòfita Pegida tant de poder de mobilització?
“Enlloc no és tan fort el rebuig cap a l'altre com a Saxònia”, responia el politòleg de Dresden. No cal ser musulmà ni estranger ni sol·licitant d'asil per ser percebut com un “perill” indeterminat, continuava el professor. La minoria sòraba –amb uns setanta mil membres, repartits entre Saxònia i el land veí, Brandenburg– coneix els perills de ser percebuda com a “diferent”. És una minoria “alemanya”, amb un idioma propi i establerta a la regió des de fa 1.500 anys. El cap del govern saxó, Stanislaw Tillich, de la Unió Cristianodemòcrata d'Angela Merkel, en forma part. És una minoria establerta, el que no els impedeix viure sota el setge dels neonazis, que, extraparlamentaris o no, imposen el seu domini sobretot en l'àmbit rural.
“Alemanya és un país estrany. Aquí no es necessita la presència de jueus per ser antisemita”, comentava, amb ironia amarga, el cap del grup parlamentari de l'Esquerra, Gregor Gysi, històric del postcomunisme amb arrels jueves. Pel seu partit, el fenomen Pegida no és únic de l'est. És cert que Saxònia, com la resta de l'antic territori comunista, és propícia a qualsevol modalitat de “vot de càstig”. A les seves cambres va tenir escons la ultradreta –com no ho va aconseguir mai al Bundestag– i la regió és un nus de “camaraderies” neonazis. Però la xifra de ciutadans “comprensius” amb Pegida és semblant arreu del país. Un 38% a l'est i un 33% a l'oest responien sí a la pregunta de si consideren bo que algú “es prengui seriosament” els errors comesos en la política d'asil o el perill d'islamització del país. En vista d'aquests resultats, no és estrany que, mentre la cancellera Merkel condemna Pegida, d'altres veus en les seves files expressin “comprensió” cap a aquests ciutadans. Sigui per convicció, o per por que l'euroescèptica Alternativa per Alemanya, propera a Pegida, els prengui electorat.
Destí de refugiats
Els conflictes armats actuals provoquen una nova allau de demandants d'asil
Merkel improvisa centres d'acollida i obre vies a l'arrelament
L'eslògan que la ultradreta va fer seu a principis dels noranta ressona encara a Alemanya: “Das Boot ist voll” (‘la barca està plena'). Aleshores es referia a contingents com els 640.000 refugiats que la guerra de Iugoslàvia, sobretot, va empènyer el 1991 cap a Alemanya. De receptor de treballadors estrangers, va passar a ser país de destí de refugiats de zones en conflicte, als quals no es podia repatriar ni donar feina, perquè l'estatus de peticionari d'asil no ho permetia.
A Alemanya, cap polític gosa pronunciar la frase de la barca plena. S'identifica amb la febre xenòfoba que, entre el 1991 i el 1992, va derivar en els pitjors atacs racistes de l'Alemanya moderna –el setge i l'incendi d'un bloc on vivien 400 asilats, a Rostock, o els atemptats contra famílies turques, a Mölln o Solingen, amb vuit morts–. El govern de Kohl va tancar l'aixeta amb una llei restrictiva, aprovada, a més del bloc conservador i liberal, per l'oposició socialdemòcrata.
La barca ara no hauria d'estar plena, tenint en compte que l'allau de refugiats procedents de conflictes actuals com Síria queda en 230.000 sol·licitants d'asil aquest 2014. Tampoc no arriben en trens plens de gom a gom, com els de Bòsnia, sinó en grups petits.
Però l'Alemanya actual se sent desbordada, amb l'argument que ha acollit més refugiats que la resta dels membres de la UE junts. I els poders locals, sigui de petits municipis o de ciutats sobreendeutades com Berlín, es veuen desbordats per la falta de centres d'acollida. Per tapar forats, el govern de Merkel els ha promès un fons addicional de 10.000 milions d'euros per habilitar habitatges i garantir els recursos que falten als municipis. Merkel va adquirir el compromís després de manifestacions de veïns de centres d'acollida sobresaturats a Berlín, Munic, etc. També d'atemptats incendiaris a futures instal·lacions, com a toc d'avís per l'arribada de nous refugiats al barri. Merkel ha condemnat amb duresa cada atac a aquestes persones, “que fugen de conflictes armats i busquen protecció a Alemanya”. El govern va aprovar fa poc un projecte de llei que, per primer cop, reconeix el dret a l'arrelament després de vuit anys d'estada a Alemanya. Beneficia els que van arribar al país a la recerca de protecció, no han tornat a casa ni tampoc se'ls ha repatriat perquè no tenen on anar o perquè continuen amenaçats de persecució. Es parla de 100.000 persones, en un país de 80 milions d'habitants.