Auschwitz i la por de l'oblit
“El nacionalsocialisme va convertir la meva pàtria en un cementiri jueu”, va dir el president polonès, Bronislaw Komorowski, en el 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini identificat amb la barbàrie nazi, Auschwitz. Al cap d'Estat del país aleshores ocupat i on els van instal·lar el seu camp més mortífer li va pertocar pronunciar l'únic discurs polític. Al davant hi tenia un auditori format per 300 supervivents i líders d'arreu del món, en la jornada consagrada a intentar el que és impossible: traslladar en paraules l'horror que va envoltar la maquinària de la mort del Tercer Reich, que, només en aquell camp, va assassinar 1,1 milions de persones, la majoria jueus.
L'aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, havia de servir no per practicar l'anomenada “ritualització commemorativa”, com havia advertit, al matí, el president alemany, Joachim Gauck, des del Bundestag (el Parlament federal) de Berlín. Hores després, assegut entre els convidats d'Auschwitz, Gauck va escoltar els advertiments procedents dels supervivents. “Cal actuar, no només recordar”, va dir Roman Kent, ciutadà dels Estats Units. Recordar l'horror puntualment, en un aniversari, no serveix de res si no es posa en marxa una autèntica “educació en la tolerància” per a les generacions futures.
L'antisemitisme i la xenofòbia continuen instal·lats en la societat actual i, per tant, persisteix el perill d'altres actes de barbàrie, en escala sobredimensionada o en formats més reduïts, va advertir un altre supervivent. L'Holocaust va ser un genocidi sense precedents perquè va portar a la pràctica la mort industrialitzada enmig d'una dictadura i una guerra que anul·laven la capacitat de resistència.
L'odi i el menyspreu al jueu, a l'estranger o al que és diferent no són, però, exclusius de l'Alemanya nazi. Que el camp d'Auschwitz fos una realitat assassina durant els seus cinc anys d'existència significa “que la màxima perversió és també possible en el món actual”, va advertir Halina Birenbaum, arribada d'Israel.
Els protagonistes de la cerimònia van ser aquests i altres jueus, com a representants del col·lectiu majoritari de víctimes. Eren representants no tant dels 7.000 presos que van trobar vius a Auschwitz els soldats soviètics que el van alliberar, sinó també dels 5,5 milions de jueus assassinats pel Tercer Reich des que van començar les deportacions massives –el 1938– fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, el maig del 1945. Va haver-hi un únic orador no jueu, el polonès Kazimiers Albin. Era el testimoni que el Tercer Reich no només va voler exterminar els jueus, sinó tot aquell qui considerés un enemic polític o una subpersona –homosexuals, gitanos, persones amb malalties genètiques, físiques o mentals–. Qualsevol qui era considerat no apte per viure en un reich de població neta i ària.
Del girar full al trepitjar el terreny
Uns 900.000 deportats de tot Europa van ser assassinats a les cambres de gas d'Auschwitz-Birkenau hores després d'arribar al camp perquè se'ls va considerar no aptes per ser emprats com a esclaus. Uns altres 200.000 van patir la mort lenta d'haver de treballar fins a caure morts. Aquestes i altres xifres són documentades al memorial instal·lat en una part de l'antic camp d'extermini. Fitxes, audiovisuals i representacions computades i en altres formats, destinats a reproduir la maquinària de la mort, les cambres de gas, els crematoris. La visita a Auschwitz hauria de ser preceptiva per a tots els escolars alemanys, va proposar aquests dies el Consell Central dels Jueus d'Alemanya. Les cerimònies anuals tenen escàs efecte en la població d'avui, el 80% de la qual, diu una enquesta, considera que “ja en té prou” de recordatoris o que cal girar full. Caminar entre els barracons que van quedar dempeus un gener gelat com el del 1945 pot ser més il·lustratiu que transmissions televisives de cerimònies sense factors identificatius per a la generació actual.