El BCE, entre les promeses i el gran repte
Ara sí que sembla que res, ni tan sols el diktat alemany no pot aturar la promesa de Mario Draghi d'engegar els impulsos no convencionals a favor del creixement i contra una inflació en zona de descens. Ni tan sols ara que el fantasma de l'adéu grec i de les turbulències han tornat a l'òrbita de l'euro. Per a principi del 2015, amb els tipus d'interès clavats en un mínim històric del 0,05%, s'espera una decisió potser imminent del president del Banc Central Europeu (BCE) a favor del que es coneix com a “noves mesures d'estímul monetari”, una terminologia pròpia de la diplomàcia monetària que, traslladada a titulars de premsa, es llegeix com a compra massiva de deute sobirà. Aquesta és l'actuació que esperen uns quants països de la zona euro, tenint en compte la falta de crèdit.
El president del BCE ho havia deixat encarrilat en l'última reunió del consell executiu de l'entitat, celebrada al desembre passat. De manera que els pronòstics insinuaven una actuació, durant el primer tram d'aquest 2015, enmig de compromisos de quedar-se de braços plegats mentre creix la por de la deflació. Les declaracions de fa un parell de dies de Draghi al diari econòmic alemanyHandelsblatt alertant que no es poden deixar passar els mesos mentre la inflació continua caient han fet que es dispari el nombre de pronòstics a favor de l'anunci d'una actuació contundent durant la primera cita possible, al mateix gener, a la reunió mensual del consell executiu del BCE del dia 22.
Por de la deflació
De fet, així ho esperen els qui demanen aquestes mesures per tal de poder estirar el coll enmig de la contracció econòmica. I així ho temen els qui ho consideren una mena de bufetada als seus interessos, principalment, el govern d'Angela Merkel.
Draghi va encetar el 2015 amb l'euro en el nivell més baix des del juny del 2010, quan es canviava a 1,2028 dòlars, i advertint de la necessitat de fer pujar la inflació, situada a un nivell molt inferior a l'objectiu desitjat pel BCE, el 2%. Ara és la deflació l'enemic declarat de la bona salut monetària. Una compra massiva i directa de deute suposarà una immersió del BCE en el terme quantitative easing, que fins ara s'identificava amb la Reserva Federal dels EUA i que, durant anys, s'ha considerat aliena al mandat intrínsec de la casa de Draghi. Al capdavall, el BCE no governa sobre la política monetària d'un sol país sinó sobre el conjunt de membres de la zona euro (19, amb l'entrada de Lituània, aquest primer de gener). Tot indica que el president del BCE està preparat per fer aquest pas, considerat històric. Potser per tranquil·litzar Merkel, ho combina amb les frases que sempre vol escoltar Berlín: la perseverança en l'aplicació de reformes estructurals.
Raons per l'actuació
La realitat és que el 2014 es va acabar amb unes estimacions sobre l'evolució de la inflació que no deixen cap mena de dubte sobre els seus plans: després del 0,5% en el conjunt de la zona euro, s'espera una pujada d'encara no dues dècimes més per al 2015, el 0,7%. Fins a l'1,3% més o menys sòlid, s'haurà d'esperar fins al 2016. I per al desitjat 2%? No hi ha previsió d'una evolució natural per a aquest objectiu si no s'actua. L'Estat espanyol, un dels països que Merkel anomena un dia sí i l'altre també com a exemple que les reformes funcionen, està en la zona de descens, amb una caiguda de l'IPC de l'1,1% en tancar el 2014.
Un dels membres del comitè executiu del BCE, Peter Praet, va admetre des de les pàgines del diari del mercat de valors alemany, el Börse Zeitung, que hi ha el temor que es continuï durant bastant de temps en la franja del 0% per al conjunt de la zona euro, després de veure com el preu dels carburants, el principal factor de la caiguda de preus, no repunta. Tot plegat ofereix l'escenari perfecte del gran anunci, malgrat l'oposició de la cancellera alemanya.
El que passi amb Grècia se sabrà a partir del 25 de gener. Les eleccions presidencials anticipades poden acostar el poder a la temuda Syriza, l'esquerra que vol renegociar els termes dels compromisos adquirits pels governs predecessors. Syriza és l'autèntica bèstia negra, tant per Berlín com per Brussel·les, no només pel que pot representar en aquest país d'economia petita i identificat com a maldecap constant a la zona euro; també, pels efectes col·laterals en eleccions a altres països, de pes econòmic més important, com l'Estat espanyol. Més enllà de les sotragades polítiques, a la zona euro planen altres amenaces: la recessió persistent a Itàlia i l'estacament a França.
Don Mario no vol ser polític
La renúncia anunciada pel president italià, Giorgio Napolitano, que amb 89 anys no es veu amb cor d'acabar el seu mandat, obria la porta a un canvi d'aires a Draghi, que el portaria a deixar la presidència del BCE per assumir la del seu país, Itàlia. Berlín no ho veia amb mals ulls, almenys així ho deia fa pocs dies el diari Süddeutsche Zeitung fent referència al neguit alemany per precipitar la fi de l'era de Draghi. Les diferències entre Berlín i Frankfurt són més que evidents. La pregunta, però, era si Draghi deixaria un càrrec que li dóna poder sobre els 19 països de la zona euro, amb un total de 337 milions de ciutadans. Sota la seva gestió, el BCE ha tirat endavant la supervisió bancària única, però encara té pendent la gran tasca de desencallar l'euro de l'estancament. “No vull ser polític: el meu mandat al BCE s'acaba el 2019”, responia Draghi a la pregunta del diari econòmic Handelsblatt, sense embuts.