Adéu a una era a VW
Nét de Ferdinand Porsche, el genial enginyer que va dissenyar el “cotxe del poble” –el primer Volkswagen (VW) o Escarabat– per encàrrec d'Adolf Hitler; president executiu del consorci des del 1993 al 2002 i a partir d'aleshores, i fins dissabte passat, cap del seu consell de Vigilància; artífex del gegantí grup automobilístic com se'l coneix, el primer d'Europa i segon del món –després de Toyota–, amb 592.000 treballadors repartits entre les seves dotze marques: VW, Audi, Seat, Skoda, Bentley, Bugatti, Ducati, Lamborghini, Porsche, VW–camions i industrial– Man y Scania.
Més bones referències automobilístiques, impossible. Així és Ferdinand Piëch, de 78 anys, austríac de naixement i patriarca en què conflueixen dos cognoms multimilionaris –Porsche i Piëch–, una dinastia de 60 membres que des de fa dècades es barallen, reparteixen i comparteixen l'imperi familiar. El mateix Ferdinand Piëch ha contribuït a la saga amb 12 fills –repartits entre quatre dones, incloent-hi la seva esposa actual, Ursula, de 58 anys i mare de tres d'aquests hereus. Dissabte el patriarca va llançar la tovallola després de dues setmanes de proves públiques de força amb qui havia estat el seu alumne exemplar i president executiu, Martin Winterkorn, de 67 anys. La frase “m'he distanciat de Winterkorn” difosa pel setmanari Der Spiegel el 10 d'abril va esdevenir la declaració pública de guerra entre tots dos, mestre i alumne. Des de llavors la premsa alemanya parlava cada dia de tensions i ruptura, de vegades amb triomf final del mestre, d'altres, de l'alumne.
A Piëch –el totpoderós i semblava que imbatible patriarca–, durant els dies passats li van començar a fallar els suports dels membres actius del consell de Vigilància de VW. Finalment dissabte van emetre un comunicat després d'una tensa reunió a Braunschweig –ciutat propera a Wolfsburg, la seu del grup–, en què s'anunciava que Piëch i la seva esposa Ursula deixaven “de manera immediata” els seus càrrecs al consell de Vigilància. “La fi d'una era”, “l'adéu a un patriarca”, “el lleó vell es retira” i “el llop se'n va”, aquests eren els titulars més recurrents en la premsa alemanya, l'últim dels quals remet al significat literal de Wolfsburg, Ciutat de Llops o Villalobos, com se la va anomenar entre l'equip de càrrecs espanyols que va portar-se cap a VW José Ignacio López de Arriortúa, Superlópez, el cap de vendes espanyol que Piëch va robar a General Motors el 1993, en busca d'un miracle per abaratir costos.
‘Superlópez'
El capítol de Superlópez, entre judicis espectaculars entre els dos grups rivals al seu moment va ser un filó per a la premsa i, en la perspectiva dels anys transcorreguts, un exemple de la manera de ser de Piëch. Un elitista i obsessiu constructor de cotxes, qualificat d'arrogant i fins i tot paranoic que, per fer sortir VW de la crisi en què es trobava aleshores, no va dubtar a fitxar de la competència l'amo dels seus secrets.
Tot plegat va derivar en un escàndol de pirateria industrial i una guerra entre els dos consorcis, europeu i americà, que no va afluixar fins que VW va desfer-se de López de Arriortúa i va acatar un acord extrajudicial amb la General Motors. Tot això passava amb un Piëch que, després de passar per Porsche, Mercedes i Audi, acabava de col·locar-se a la cúpula del grup per designi de Carl J. Hahn, el seu president. Volkswagen construïa encara el famós Escarabat –el primer va sortir de fàbrica el 1938 i l'últim, el 2003. Al cotxe més venut de la història havia de succeir-lo, com una mena de llei natural, el Golf.
Hahn havia encetat la gran expansió de la companyia quan va esclatar una d'aquelles crisis del sector que va arrossegar VW als números vermells, amb Seat –filial del grup des del 1986– com a cap de turc de tots els mals. Piëch va capgirar la situació en temps rècord gràcies a les receptes de Superlópez per abaratir costos i esprémer les empreses subsidiàries. Va superar l'escàndol permanent de Superlópez amb el comiat d'aquest i va deixar la presidència executiva, el 2002, convertit en personatge llegendari en la gran potència automobilística que és Alemanya, un país on cap polític no s'ha atrevit a imposar un límit de velocitat en autopista, perquè atempta contra el que el ciutadà corrent identifica com a dret o llibertat fonamental.
I a partir d'ara, què?
Piëch ha dominat el pati de la Volkswagen (VW) cap a tretze anys, des que va deixar la presidència executiva per passar a la del consell de Vigilància, un gremi on hi ha representants sindicals del land de Baixa Saxònia –on hi ha Wolfsburg, accionista del grup– i resta de l'accionariat. Des d'aquesta posició va fer front VW als intents d'absorció hostil de Porsche, que va acabar engolit pel lleó o el llop, i també va deixar entrar com a soci capitalista Qatar. Està clar que l'era dels patriarques i els personalismes sobredimensionats ha passat. Ara la pregunta als mitjans alemanys és qui s'encarregarà de dissenyar el futur de VW i què passarà amb les dotze marques, especialment les que facturen poc, però que Piëch va incorporar a la família com una mena de capritx de multimilionari elitista –Bentley, Bugatti o Lamborghini–. El futur de VW es començarà a definir a la junta d'accionistes del 5 de maig que ve. Serà la primera, des de fa dècades, en què no hi haurà el cap dominant del nét del genial enginyer Porsche.