L'horror que no prescriu
Que l'assassinat no prescriu és una màxima judicial que, a Alemanya, permet que a exnazis de més de noranta anys, com ara el comptable d'Auschwitz, Oskar Gröning, se'ls obrin ara judicis, com ara el que se celebra des de dimarts a Lüneburg, la ciutat on feia dècades que vivia tranquil·lament, com un veí més. El càrrec d'assassinat admet, des de fa un parell d'anys, el de “complicitat”, en el cas de Gröning en les morts de 300.000 deportats, dels prop de 425.000 que van arribar d'Hongria al camp d'extermini, el 1944. Ja no cal demostrar una participació directa en aquells assassinats. N'hi ha prou amb haver format part de la maquinària de l'horror. Estava encarregat de confiscar l'equipatge, els diners i els objectes de valor dels qui hi arribaven i eren enviats directament a la cambra de gas, perquè no eren aptes per ser utilitzats fins a la mort com a esclaus de la indústria còmplice del Tercer Reich. Contribuïa, doncs, al finançament de l'aparell nazi, diu la fiscalia.
El mateix Gröning, de 93 anys, no intenta defugir aquesta màxima judicial, ni tampoc el terme “complicitat”. Es tracta d'un judici que, per raons d'edat, tant la seva com les dels supervivents que actuen com a testimonis, està destinat a acabar en una condemna simbòlica, com la pena de cinc anys de presó contra l'ucraïnès John Demjanjuk, el 2011, per complicitat en els prop de 28.000 jueus morts a Sobibor. Demjanjuk mai no va ni obrir la boca en el seu judici –Gröning, en canvi, declara amb pèls i senyals–. L'ucraïnès va morir, uns mesos després d'escoltar la sentència, no a la presó, sinó en un geriàtric alemany on se'l va traslladar per raons d'edat.Ni l'assassinat ni la complicitat en assassinat no prescriuen, com tampoc no ho hauria de fer la responsabilitat de l'Alemanya d'avui en els crims del nazisme. Des dels anys seixanta, la República Federal d'Alemanya (RFA) va començar a mirar d'arreglar els comptes pendents pel genocidi amb els països agredits –ocupats, enemics de guerra o d'origen dels milions de deportats als camps nazis, a més de l'aleshores inexistent Estat d'Israel. En les dècades següents, va tancar pactes semblants amb diferents col·lectius de víctimes, no només jueves. El darrer va ser el pagament als antics treballadors forçosos, a mitges amb les indústries hereves de les col·laboradores amb el nazisme, el 2005. Més de 71.000 milions d'euros ha pagat des d'aleshores de fons públics la RFA en concepte de compensacions pels crims del Tercer Reich –segons el Ministeri de Finances–, en diferents conceptes i acords, a països o a col·lectius. És un compte obert, perquè hi entren pensions a víctimes que continuen sortint d'aquests fons.
El govern d'Angela Merkel insisteix que les indemnitzacions a països víctima és un capítol jurídicament tancat. Grècia, en canvi, no ho veu així, i recorda que d'aquest munt que s'ha pagat a tants altres estats, a Atenes li van correspondre amb prou feines 54 milions d'euros, als anys seixanta, malgrat haver estat un dels territoris més devastats per l'ocupació. Calcula que se li deurien 278.000 milions d'euros d'avui, inclòs el crèdit forçat que el Tercer Reich els va arrencar com a “despeses d'ocupació”.La justícia alemanya no va trobar la manera d'aplicar el terme complicitat en les dècades anteriors, quan els processats i els testimonis no eren vellets com Gröning. Potser ha trigat massa a esgotar aquest camí, però ara té en llista uns 30 antics nazis que es podria jutjar, en situació semblant a la de l'excomptable.El que passi amb el deute que reclama Grècia és difícil d'avaluar, sobretot si Atenes i Berlín no aconsegueixen deslligar-lo del terme Grèxit(sortida de l'euro).
L'horror no prescriu, el genocidi, tampoc i la llista de possibles nous capítols és llarga. El president alemany, Joachim Gauck, va reconèixer com a tal, dijous, per primer cop, el genocidi d'1,5 milions d'armenis en l'imperi Otomà –aliat del seu país en la Primera Guerra Mundial. Va ser una declaració valenta, que fa deixar fora de joc el govern d'Angela Merkel –que encara no s'ha decidit a fer aquest pas– perquè va admetre la “responsabilitat” del seu país en uns crims que Turquia no admet i la planificació dels quals va implicar soldats alemanys, com va recordar Gauck.
Segons l'analista de la televisió pública ARD Monika Wagener, Alemanya tampoc no té els comptes nets pel que fa als genocidis comesos en temps colonials a l'Àfrica. L'exemple més clar, els de les ètnies herero i nama, a Namíbia, entre el 1904 i el 1907, que es considera precedent d'altres “neteges ètniques”. Al capdavall, l'horror, en forma d'assassinat individual o col·lectiu, com ara el genocidi planificat, no prescriuen.
Fins a l'última gota
Costa de reconèixer al Berlín d'avui les imatges que reprodueixen, aquests dies, en exposicions com ara la del cèntric Museu d'Història d'Alemanya, l'estat de la capital del Reich dels últims dies d'abril, principis de maig, quan, finalment, va caure el règim responsable de milions de morts. Entre 50 i 80 milions, segons si els càlculs s'estenen o no a la guerra del Pacífic. Costa de creure, també, que tant d'horror, de morts sota els bombardejos, caiguts al front o assassinats en camps de concentració, acabés de cop, el 8 de maig, amb la firma de la capitulació incondicional, continguda en un parell de folis i conservada a la vitrina d'un altre museu, l'Alemany-Rus. El Führer havia tornat a Berlín –procedent del que havia estat el seu quarter general, a Adlerhorst, a l'oest del país– el 16 de gener d'aquell 1945. Teòricament, volia dirigir des del cor del Reich la batalla que havia d'evitar la desfeta de la seva Wehrmacht a mans dels aliats.
Per a part de la cúpula hitleriana i, evidentment, els mateixos aliats –els Estats Units, la Unió Soviètica, el Regne Unit i l'Estat francès–, la guerra estava sentenciada. Setmana a setmana, els aliats havien anat alliberant el que havien estat els camps d'extermini, com ara el d'Auschwitz, a la Polònia ocupada, el 27 de gener, o els de Bergen Belsen, Sachsenhausen, Buchenwald... Les peces del règim queien i descobrien l'horror, mentre, en paral·lel, queien sobre Berlín els bombardejos aliats.
Amb el retorn de Hitler es va desfermar l'infern sobre Berlín. El 3 de febrer, la capital va rebre l'atac aeri més contundent, amb més de 2.000 bombes americanes i britàniques, mentre els edificis del nucli urbà d'una ciutat amb tres milions d'habitants es fonien com terrossos de sucre.
Les setmanes següents es van intensificar els bombardejos, mentre, des de l'est, l'exèrcit roig soviètic avançava cap a la capital. A mitjan abril, dues unitats soviètiques –una d'ucraïnesa i l'altra bielorussa– havien creuat el riu Oder, a l'actual frontera amb Polònia. El 21, l'endemà del dia en què Hitler havia fet 56 anys, les tropes del general Nikolai Bersarin van arribar als límits de la ciutat. El diari del partit nazi,Volkischer Beobachter (‘L'observador del poble') transmetia encara les ordres del Führer de lluitar fins a l'última gota de sang.
El mateix 30 d'abril en què Hitler i la seva companya, Eva Braun –amb qui es va casar un dia abans–, a més de Joseph i Magda Goebbels se suïcidaven –aquests dos, després d'haver assassinat els seus sis fills enverinant-los–, l'exèrcit soviètic penjava la seva bandera damunt el Reichtag, tan en ruïnes com la resta de la ciutat.
Berlín havia caigut. Acabava el malson dels bombardejos i començava el de l'entrada d'unes tropes que, sobretot per a les dones, no eren precisament alliberadores.
Una setmana després, el 8 de maig, se signava la capitulació incondicional en el que havia estat un casino per als soldats hitlerians i que ara és el Museu Alemany-Rus a Karlshorst, una barriada a l'extrem est de la ciutat. “Sembla mentida que, després de sis anys de guerra i destrucció, tot acabés d'una manera tan senzilla, en aquesta mateixa casa”, explicava aquests dies Jorg Morré, director del museu, que rep uns 50.000 visitants l'any atrets per la sala on es va signar la capitulació –fidelment conservada, segons Morré– i pel plec de folis en alemany, rus i anglès, de la rendició acceptada per l'últim cap del Reich, Karl Dönitz, i ratificada pel seu general, Wilhelm Keitel.
“Sembla mentida, aquesta pau d'ara”, diu Morré, mentre el museu rep algun visitant més del comú en aquests dies, propers al 70è aniversari del final del nazisme.
Des de Moscou en moto
El museu té previst una festa el 8 de maig, que podria ser menys tranquil·la del que voldrien. Els anomenats Llops de la Nit russos, un grup de motoristes afins a Vladímir Putin, volen recordar la “victòria” a la seva manera: sortint de Moscou amb moto en direcció Berlín, travessant òbviament Polònia, per arribar el 9 de maig –dia en què va entrar en vigor la Capitulació– a la Porta de Brandenburg i, d'allà, anar al tranquil Karlshorst.