Merkel, 15 anys de lideratge
Tot va començar amb una crida a les seves files a emancipar-se del patriarca Helmut Kohl, que estava ficat en un embolic de comptes secrets i donatius anònims. Ara, pocs a Alemanya s'imaginen una Unió Cristianodemòcrata (CDU) “emancipada” de la seva líder absoluta, Angela Merkel, i presidenta del partit que més governs ha dirigit en la història de la República Federal Alemanya (RFA), a més de cancellera de la primera potència europea des del 2005.
Va accedir a la presidència de la CDU el 10 d'abril del 2000, uns mesos després de publicar a l'òrgan conservador de la premsa seriosa del país, Frankfurter Allgemeine Zeitung, el 22 de desembre, l'article d'opinió en què demanava als seus que s'emancipessin de l'home que els havia presidit durant 25 anys i que havia governat Alemanya durant 16 anys. Aleshores era Merkel la secretària general d'un partit en la presidència del qual havia col·locat el mateix Kohl, que havia estat el seu delfí i successor designat, Wolfgang Schäuble.
La CDU estava tot just adaptant-se a la seva condició de partit “opositor”, després de la derrota electoral de Kohl davant el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Era una situació anòmala per a un partit i un patriarca acostumats a manar i, al damunt, va sortir a la llum la xarxa secreta de comptes en paradisos fiscals durant l'anomenada “era Kohl”, el nus d'un sistema de comptabilitat paral·lela que ningú, ni dins ni fora del partit, es podia creure que Schäuble no conegués.
Schäuble, l'home que havia representat fins aleshores la lleialtat al partit i l'esperit de sacrifici a l'ombra de Kohl, va haver de renunciar al lideratge. Havia arribat l'hora de Merkel, la noieta de l'est a qui Kohl va descobrir entre el planter de nous talents crescuts a l'altra banda del mur de Berlín.
Des d'aquell 10 d'abril fins ara, Merkel ha modernitzat un partit fet a mida dels homes forts –de Konrad Adenauer, el canceller fundacional, a Kohl–, a la presidència del qual semblava haver accedit gairebé per accident. Un cop allà, però, va anar arraconant tots els enemics interns, fins a arribar al seu domini gairebé absolut actual.
S'acostuma a dir que, aquell 2000, els barons del partit i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) van consentir que una dona, i de l'est, es posés al capdavant del partit perquè ningú no es volia cremar enmig de la crisi més profunda de la història de la CDU. Sobre l'escàndol dels comptes irregulars pesava una mena de llei del silenci imposada per Kohl, a qui ningú no gosava aixecar la veu. El que probablement no van calibrar els homes forts del partit és que a Merkel ja no la podrien apartar després d'un espai polític que mai més tornaria a ser el mateix.
Merkel, la noia de mirada malenconiosa a qui Kohl va arrencar del món de la ciència per convertir-la en ministra, el 1991, ha demostrat amb escreix al llarg de la seva carrera política la seva capacitat per treure's del damunt tot aquell qui comet l'error de menysprear-la, per considerar-la fàcil de vèncer.
Aquest va ser el cas d'enemics interns com ara el bavarès Edmund Stoiber, Roland Koch (baró al land de Hesse) o fins i tot Christian Wulff (baró de la Baixa Saxònia a qui va col·locar a la presidència del país mentre era l'etern aspirant a lluitar per la cancelleria i que després va haver de dimitir enmig d'un escàndol de corrupció).
En lloc d'homes forts, Merkel s'ha envoltat de dones amb aspiracions a succeir-la –com ara la ministra de Defensa, Ursula von der Leyen–, però sense l'impuls necessari per eclipsar-la. Els noms de les successores potencials pugen i baixen, però sempre com a perspectiva d'un futur indefinit, que es concretarà quanAngie, com l'anomenen al partit, decideixi plegar.
Quinze anys després del 10 d'abril, en què la CDU li va donar la presidència, com si fos una mena de transició fins que es calmessin els ànims, Merkel és avui la líder indiscutible del partit. En l'últim congrés de la CDU, el desembre passat, va ser reelegida amb un 96,7% dels vots. Un mica per sota del seu rècord personal, de l'any 2012, quan va obtenir un 97,7% dels sufragis. Tot un mèrit, però sobretot si es compara amb el que ha estat la roda de líders a la segona força del país, el Partit Socialdemòcrata (SPD), que en aquests quinze anys ha conegut fins a vuit relleus a la presidència
.
.