La por d'Alemanya pel Brexit es fa més i més sensible en la mesura que més s'intenta dissimular-la. “Alemanya no pretén influir en les decisions dels britànics. Si ho féssim, podria ser contraproduent”, ha estat repetint en les darreres setmanes, cada cop que se li ha demanat, el portaveu d'Angela Merkel, Steffen Seibert. La mateixa cancellera ha insistit, també cada cop que ha sortit el tema, que “evidentment” el seu desig és que el Regne Unit continuï com a membre de la UE, però que la decisió correspon al vot sobirà.
La no-ingerència –interessada, com no pretén dissimular el portaveu– està més o menys estesa per tot l'oficialisme alemany, amb poques variants, ja sigui per part del ministre d'Afers Estrangers, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier, o del president, l'independent Joachim Gauck.
La pregunta plana des de fa dies per tot l'estament polític i als mitjans de comunicació es difonen teòrics “plans B”, teixits entre Berlín i Brussel·les, en cas de victòria de l'adéu britànic. La gran indústria i el món empresarial poden deixar anar sense embuts les seves veus de pànic –el volum d'exportacions d'Alemanya al Regne Unit se situa en 90.000 milions d'euros anuals i, de la bona salut del sector exportador, en depenen 750.000 llocs de treball, recordava aquests dies la Cambra del Comerç i la Indústria (DIHK)–. Des de la gran coalició de Merkel, però, tothom sembla cenyir-se a l'autoimposada llei del silenci.
Tothom? No, el gat vell que és Wolfgang Schäuble, home fortd'Angela Merkel i ministre de Finances, ha fet cas omís de la norma. “Europa no està en una bona situació”, admetia ahir, en un congrés de l'ala empresarial del seu partit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que lidera Merkel. “Al marge del que passi en el referèndum britànic, Europa ha de canviar per fer front als corrents euroescèptics”, hi afegia.“Europa no pot continuar fent el mateix que ha fet fins ara perquè, si ho fa, la gent dirà que no hem entès res”, va insistir, en una frase gairebé idèntica del que havia pronunciat des de Der Spiegel.
No, res no pot continuar com fins ara, diu aquest gat vell, que va ser –amb Helmut Kohl a la cancelleria– el ministre de l'Interior que va articular el Tractat d'Unitat alemany, mesos després de la caiguda del Mur (1989). I, anys després, un dels cervells del Tractat de Maastricht. És probablement l'home que coneix més bé els mecanismes interns de la nova i poderosa Alemanya, sorgida de la reunificació, i també de la UE nascuda a partir del pacte d'estabilitat i creixement europeu. Ningú no ha conegut tants governs alemanys des de dins. Ningú no deu haver viscut tantes reunions dramàtiques de la UE, amb els peus a punt de fer un pas cap a l'abisme.
S'ha tancat massa cops els ulls a referèndums adversos; s'han tapat massa forats amb rescats d'aparença de sacs sense fons. La UE ha de canviar, admet l'home que, el 1994, aleshores com a delfí de Kohl, parlava d'una Europa a dues velocitats. La del nucli dur i la dels altres.
A diferència del que ha passat en molts països veïns, la ultradreta no ha entrat mai fins al Bundestag (el Parlament federal). Es dóna per fet que en les eleccions del 2017 la nova dreta radical, Alternativa per Alemanya, serà la tercera força del país.
Schäuble sembla voler preparar el camí per a una batalla, a escala alemanya i europea, que d'altres no volen ni esmentar. El món econòmic i indústria, com la borsa, poden enviar missatges de pànic. El govern intenta mantenir-se en les regles de la no-ingerència, però Schäuble parla de canviar la UE, com un crit d'alerta abans que les seves rendes caiguin en mans del gran enemic. L'euroescepticisme no és un fenomen estrictament britànic.