La dreta venç a Islàndia malgrat els escàndols
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Ni la dimissió del primer ministre Sigmundur David Gunnlaugsson, l'abril passat, esquitxat per les revelacions dels papers de Panamà, ni els efectes encara latents de la crisi del 2008 han empès l'electorat islandès a enterrar la tradicional fidelitat al centredreta. El conservador Partit de la Independència va guanyar dissabte, amb diferència, les eleccions legislatives anticipades a Islàndia i sembla que podrà repetir la coalició amb el també dretà Partit Progressista de l'exprimer ministre si aconsegueixen el suport del Partit Reformista, un nou partit de la mateixa òrbita.
Van fallar les enquestes que apuntaven a un relleu en el poder, esperonat per l'empenta del vot de protesta representat pel Partit Pirata. Com ha passat gairebé sempre a Islàndia –amb l'excepció del 2009, enmig de la crisi que va deixar el país al caire de l'abisme financer–, el Partit de la Independència va ser el més votat, amb un 29% dels vots, que sumats a l'11% dels progressistes i el 10% dels reformistes (una escissió europeista dels conservadors), li dóna una majoria parlamentària mínima, però previsiblement suficient.
El Partit Pirata va quedar per sota de les expectatives que li atorgaven els sondeigs, que apuntaven a una sensació política i fins i tot la possibilitat que l'illa esdevingués el primer país del món governat per aquesta formació alternativa, representant del vot jove i iconoclasta.
És cert que han triplicat els escons respecte als que tenien fins ara, motiu suficient perquè cantin victòria. Però ni tan sols seran la segona formació al nou Parlament, com esperaven, sinó que han quedat tercers, després del Moviment de l'Esquerra Verda. Tots dos partits han obtingut un empat tècnic del 10%. En el cas hipotètic que s'hagués donat el relleu en el poder a favor d'una coalició esquerrana, el lideratge no correspondria als pirates, sinó als verds. Es preveu, en canvi, que el ministre de Finances, el conservador Bjami Benediktsson, rebi l'encàrrec de formar govern.
No hi ha hagut terratrèmol polític en aquesta illa situada sota el cercle polar àrtic amb 330.000 habitants i 103.000 quilòmetres quadrats, a mig camí entre el Regne Unit i Groenlàndia. L'única sotragada d'ahir diumenge va ser la dimissió del primer ministre Sigurdur Johannsson, que havia assumit el càrrec arran de la dimissió de Gunnlaugsson. Va ser el passat abril, després de revelar-se que l'aleshores cap de govern tenia fons dipositats en paradisos fiscals. Allò va encendre les ires dels islandesos, escaldats encara per la gran crisi del 2009, arrossegada per l'enfonsament de les hipotecàries als EUA.
Gunnlaugsson va dimitir després de dies de protestes al carrer. El seu partit va perdre dissabte passat onze punts, però fins i tot això pot quedar en una mena de mal transitori per al bloc de centredreta, si finalment tot acaba en una nova coalició liderada pels conservadors i entre forces més o menys afins.
El bloc opositor no s'ha disparat com apuntaven els sondeigs –setmanes enrere s'havia pronosticat fins i tot un 43% dels vots per als pirates–, sinó que hi ha hagut més aviat un traspàs de vots. El que han guanyat pirates i els verds es correspon amb l'enfonsament dels socialdemòcrates. Ells han estat els perdedors d'aquest sector, com el Partit Progressista ho ha estat en el bàndol conservador.
Ni la dimissió del primer ministre Sigmundur David Gunnlaugsson, l'abril passat, esquitxat per les revelacions dels papers de Panamà, ni els efectes encara latents de la crisi del 2008 han empès l'electorat islandès a enterrar la tradicional fidelitat al centredreta. El conservador Partit de la Independència va guanyar dissabte, amb diferència, les eleccions legislatives anticipades a Islàndia i sembla que podrà repetir la coalició amb el també dretà Partit Progressista de l'exprimer ministre si aconsegueixen el suport del Partit Reformista, un nou partit de la mateixa òrbita.
Van fallar les enquestes que apuntaven a un relleu en el poder, esperonat per l'empenta del vot de protesta representat pel Partit Pirata. Com ha passat gairebé sempre a Islàndia –amb l'excepció del 2009, enmig de la crisi que va deixar el país al caire de l'abisme financer–, el Partit de la Independència va ser el més votat, amb un 29% dels vots, que sumats a l'11% dels progressistes i el 10% dels reformistes (una escissió europeista dels conservadors), li dóna una majoria parlamentària mínima, però previsiblement suficient.
El Partit Pirata va quedar per sota de les expectatives que li atorgaven els sondeigs, que apuntaven a una sensació política i fins i tot la possibilitat que l'illa esdevingués el primer país del món governat per aquesta formació alternativa, representant del vot jove i iconoclasta.
És cert que han triplicat els escons respecte als que tenien fins ara, motiu suficient perquè cantin victòria. Però ni tan sols seran la segona formació al nou Parlament, com esperaven, sinó que han quedat tercers, després del Moviment de l'Esquerra Verda. Tots dos partits han obtingut un empat tècnic del 10%. En el cas hipotètic que s'hagués donat el relleu en el poder a favor d'una coalició esquerrana, el lideratge no correspondria als pirates, sinó als verds. Es preveu, en canvi, que el ministre de Finances, el conservador Bjami Benediktsson, rebi l'encàrrec de formar govern.
No hi ha hagut terratrèmol polític en aquesta illa situada sota el cercle polar àrtic amb 330.000 habitants i 103.000 quilòmetres quadrats, a mig camí entre el Regne Unit i Groenlàndia. L'única sotragada d'ahir diumenge va ser la dimissió del primer ministre Sigurdur Johannsson, que havia assumit el càrrec arran de la dimissió de Gunnlaugsson. Va ser el passat abril, després de revelar-se que l'aleshores cap de govern tenia fons dipositats en paradisos fiscals. Allò va encendre les ires dels islandesos, escaldats encara per la gran crisi del 2009, arrossegada per l'enfonsament de les hipotecàries als EUA.
Gunnlaugsson va dimitir després de dies de protestes al carrer. El seu partit va perdre dissabte passat onze punts, però fins i tot això pot quedar en una mena de mal transitori per al bloc de centredreta, si finalment tot acaba en una nova coalició liderada pels conservadors i entre forces més o menys afins.
El bloc opositor no s'ha disparat com apuntaven els sondeigs –setmanes enrere s'havia pronosticat fins i tot un 43% dels vots per als pirates–, sinó que hi ha hagut més aviat un traspàs de vots. El que han guanyat pirates i els verds es correspon amb l'enfonsament dels socialdemòcrates. Ells han estat els perdedors d'aquest sector, com el Partit Progressista ho ha estat en el bàndol conservador.
