El clam de l'abstenció colombiana
GEMMA C. SERRA
“A Cúcuta acostumem a dir que aquí és més fàcil que t'atropelli un dinosaure pel carrer que no pas que t'assalti algú de les FARC. La guerrilla ha deixat de ser un malson. A la gent la preocupa el dia a dia”, diu Jairo Oviedo, coordinador de Processos Territorials en aquesta ciutat prop de la frontera amb Veneçuela, a més d'activista per la participació ciutadana. Diumenge va estar coordinant l'equip de 52 observadors locals desplegats per tot el departament de Norte de Santander. Cada missatge que rebia dels seus “soldats”, a mesura que es tancava el recompte de vots als seus llocs de votació, era una sotragada. Cúcuta va ser una mena de capital del no, amb un 65,3% respecte al 34,6% del sí, més alt encara que el 63, 9% del no contra el 36% del sí queva obtenir a escala de tot el departament. Res a veure amb l'empat lleugerament decantat cap al no de tot Colòmbia.
“El vot de les àrees urbanes on fa anys que no es tem la violència directa de la guerrilla ha pesat més que el dels poblets de les muntanyes on es conviu amb aquesta realitat”, continua. A la regió de Catatumbo, exponent encara de violència extrema i territori històric de confrontació entre guerrilles i paramilitars, a més d'escenari de narcotràfic, el sí va doblar en vots el no. “A les muntanyes es vol enterrar el conflicte. A Cúcuta, tothom que et trobis se't queixarà de qualsevol altra cosa, de les pensions de misèria, de la falta d'atenció sanitària o de la invasió de veneçolans a les barriades pobres, obligats a venir a buscar-se la vida com sigui, fins i tot delinquint”, explica Jairo.
El president Juan Manuel Santos va fer del procés per la pau el seu gran projecte polític. Mentrestant, els sondejos revelaven un descontentament creixent per la seva gestió dels problemes del dia a dia dels colombians. “Feia mesos que parlàvem de plebiscit històric per a Colòmbia. Ara resulta que era històric per a tothom, inclosa la comunitat internacional, menys per als colombians”, diu Oviedo. Reconeix que està trist pel 63% d'abstenció a escala nacional i personalment deprimit. Potser sí que ha sabut dirigir el seu petit exèrcit d'observadors, però no ha fomentat la participació ciutadana, malgrat els seus múltiples voluntariats.
“Miri, senyora, dissabte li vaig dir que perdríem per un 30% contra un 70%, i resulta que ha estat al revés. Hem donat una bona clatellada a Santos i als seus admiradors internacionals”, deia Richard Buenaventura des d'un dels múltiples comerços on es ven de tot a la Sexta Avenida, una mena de gran basar a la ciutat. Richard encara porta enganxat al cotxe el cartell “A terminar como Venezuela, digo no”, com molts altres ciutadans d'aquesta capital colombiana del no.
Que a Cúcuta dominava el rebuig era més que evident. Com pot ser que les enquestes fallessin tant en un tema dominant en les tertúlies televisives, però que a Colòmbia té molts precedents –entre els quals, la victòria el 2010 de Santos contra l'alternatiu Antanas Mockus, el preferit en els sondejos–. L'altra gran qüestió és com pot ser que l'abstenció hagi estat encara més forta que la que acostuma a haver-hi en comicis presidencials.
“Miri, el colombià només vota per protestar o si li compren el vot. Es pensaven que aniríem a votar tots, i a votar en favor de no castigar els guerrillers assassins, de regalar-los càrrecs al Parlament i de pagar-los pensions de jubilació, només per fer-los feliços a vostès, els de fora”, diu, rient, Rubén, un altre comerciant de la Sexta Avenida.
La comunitat internacional no entén res, i a Santos no se l'ha entès quan ha volgut explicar als seus conciutadans un acord de pau contingut en 297 pàgines. En canvi, el líder del no, l'expresident Álvaro Uribe, es va abonar sense embuts al missatge de la por: l'acord de pau de Santos deixa fora de la presó els terroristes i els col·loca amb un peu al Parlament, d'on ja no els traurà ningú, com ha fet el chavisme a Veneçuela.
A Cúcuta, de cop tot semblava tenir lectures fàcils. Santos es va deixar enlluernar pel suport internacional a un gran projecte dissenyat per a un Nobel de la Pau, en comptes de resoldre els maldecaps del ciutadà. L'abstenció és un problema endèmic a Colòmbia, reflex de la desconfiança del ciutadà envers uns polítics que, segons l'opinió del carrer, són tots uns corruptes.
A Bogotà, mentrestant, les diverses veus de l'anomenada comunitat internacional –des de la Unió Europea fins a l'Organització d'Estats Americans (OEA), que també tenia desplegats els seus observadors al país– buscaven la manera d'expressar respecte cap a la decisió sobirana sense resultar ingerents. La victòria del no per la mínima potser té remei –Uribe en pot tenir la clau–. En canvi, el clam abstencionista ha humiliat els compromisos globals amb el plebiscit històric
“A Cúcuta acostumem a dir que aquí és més fàcil que t'atropelli un dinosaure pel carrer que no pas que t'assalti algú de les FARC. La guerrilla ha deixat de ser un malson. A la gent la preocupa el dia a dia”, diu Jairo Oviedo, coordinador de Processos Territorials en aquesta ciutat prop de la frontera amb Veneçuela, a més d'activista per la participació ciutadana. Diumenge va estar coordinant l'equip de 52 observadors locals desplegats per tot el departament de Norte de Santander. Cada missatge que rebia dels seus “soldats”, a mesura que es tancava el recompte de vots als seus llocs de votació, era una sotragada. Cúcuta va ser una mena de capital del no, amb un 65,3% respecte al 34,6% del sí, més alt encara que el 63, 9% del no contra el 36% del sí queva obtenir a escala de tot el departament. Res a veure amb l'empat lleugerament decantat cap al no de tot Colòmbia.
“El vot de les àrees urbanes on fa anys que no es tem la violència directa de la guerrilla ha pesat més que el dels poblets de les muntanyes on es conviu amb aquesta realitat”, continua. A la regió de Catatumbo, exponent encara de violència extrema i territori històric de confrontació entre guerrilles i paramilitars, a més d'escenari de narcotràfic, el sí va doblar en vots el no. “A les muntanyes es vol enterrar el conflicte. A Cúcuta, tothom que et trobis se't queixarà de qualsevol altra cosa, de les pensions de misèria, de la falta d'atenció sanitària o de la invasió de veneçolans a les barriades pobres, obligats a venir a buscar-se la vida com sigui, fins i tot delinquint”, explica Jairo.
El president Juan Manuel Santos va fer del procés per la pau el seu gran projecte polític. Mentrestant, els sondejos revelaven un descontentament creixent per la seva gestió dels problemes del dia a dia dels colombians. “Feia mesos que parlàvem de plebiscit històric per a Colòmbia. Ara resulta que era històric per a tothom, inclosa la comunitat internacional, menys per als colombians”, diu Oviedo. Reconeix que està trist pel 63% d'abstenció a escala nacional i personalment deprimit. Potser sí que ha sabut dirigir el seu petit exèrcit d'observadors, però no ha fomentat la participació ciutadana, malgrat els seus múltiples voluntariats.
“Miri, senyora, dissabte li vaig dir que perdríem per un 30% contra un 70%, i resulta que ha estat al revés. Hem donat una bona clatellada a Santos i als seus admiradors internacionals”, deia Richard Buenaventura des d'un dels múltiples comerços on es ven de tot a la Sexta Avenida, una mena de gran basar a la ciutat. Richard encara porta enganxat al cotxe el cartell “A terminar como Venezuela, digo no”, com molts altres ciutadans d'aquesta capital colombiana del no.
Que a Cúcuta dominava el rebuig era més que evident. Com pot ser que les enquestes fallessin tant en un tema dominant en les tertúlies televisives, però que a Colòmbia té molts precedents –entre els quals, la victòria el 2010 de Santos contra l'alternatiu Antanas Mockus, el preferit en els sondejos–. L'altra gran qüestió és com pot ser que l'abstenció hagi estat encara més forta que la que acostuma a haver-hi en comicis presidencials.
“Miri, el colombià només vota per protestar o si li compren el vot. Es pensaven que aniríem a votar tots, i a votar en favor de no castigar els guerrillers assassins, de regalar-los càrrecs al Parlament i de pagar-los pensions de jubilació, només per fer-los feliços a vostès, els de fora”, diu, rient, Rubén, un altre comerciant de la Sexta Avenida.
La comunitat internacional no entén res, i a Santos no se l'ha entès quan ha volgut explicar als seus conciutadans un acord de pau contingut en 297 pàgines. En canvi, el líder del no, l'expresident Álvaro Uribe, es va abonar sense embuts al missatge de la por: l'acord de pau de Santos deixa fora de la presó els terroristes i els col·loca amb un peu al Parlament, d'on ja no els traurà ningú, com ha fet el chavisme a Veneçuela.
A Cúcuta, de cop tot semblava tenir lectures fàcils. Santos es va deixar enlluernar pel suport internacional a un gran projecte dissenyat per a un Nobel de la Pau, en comptes de resoldre els maldecaps del ciutadà. L'abstenció és un problema endèmic a Colòmbia, reflex de la desconfiança del ciutadà envers uns polítics que, segons l'opinió del carrer, són tots uns corruptes.
A Bogotà, mentrestant, les diverses veus de l'anomenada comunitat internacional –des de la Unió Europea fins a l'Organització d'Estats Americans (OEA), que també tenia desplegats els seus observadors al país– buscaven la manera d'expressar respecte cap a la decisió sobirana sense resultar ingerents. La victòria del no per la mínima potser té remei –Uribe en pot tenir la clau–. En canvi, el clam abstencionista ha humiliat els compromisos globals amb el plebiscit històric
