Un premi cantat
GEMMA C. SERRA
No es tracta d'un reconeixement a la feina feta, sinó d'un impuls a continuar cercant l'acord
Que el Nobel de la Pau aniria a Colòmbia semblava cantat des de molt abans que el president Juan Manuel Santos decidís sotmetre l'acord amb les FARC a un plebiscit. A Oslo es va instal·lar formalment la mesa de negociació entre l'Estat colombià i la guerrilla, el 12 d'octubre del 2012. A Oslo havia de tornar tard o d'hora el procés de pau per rebre el segell d'un premi internacional prestigiós i complex.
Si diumenge passat el sí hagués guanyat el plebiscit, potser hauria estat prematur atorgar a Colòmbia el guardó. Aparentment, les travesses apuntaven a un Nobel per al procés de pau, en tant que senyal positiu, enmig de les convulsions globals que pateix el món. La prudència, però, hauria aconsellat esperar la verificació de l'ONU de la desmobilització dels seus 7.000 guerrillers, en els 180 dies previstos per a aquesta primera etapa del procés.
El no es va imposar per la mínima –uns 60.000 vots–, en un plebiscit marcat per l'abstenció (63%) i després de deixar en ridícul les enquestes, que apostaven pel sí. Els que van apostar aleshores que aquest no de les urnes descartava Colòmbia per al Nobel es van equivocar de nou.
Justament el pràctic empat entre el sí i el no feia més necessari que mai el premi, entès ara, no com un reconeixement a la feina feta, sinó com un impuls a continuar. La paraula reconciliació no es limita ara al procés emprès entre l'Estat i les FARC, sinó al torcebraç entre Santos i el seu antecessor, antic padrí polític i ara màxim rival, Álvaro Uribe, líder del no. Santos es pot haver equivocat en moltes coses, sobretot en la recta final d'aquest procés de pau. Per exemple, en haver-se refiat que el suport de la comunitat internacional o d'instàncies morals –des de l'ONU fins al papa Francesc– havia de garantir-li el sí. Tampoc no va encertar l'escenificació de la signatura de l'acord, a Cartagena, dominada pels convidats internacionals, una setmana abans de la consulta. Menys encertat encara va ser el paper adoptat pel líder de les FARC, Rodrigo Londoño, àlies Timochenko, o el seu negociador en cap, Luciano Marín, àlies Iván Márquez, que de cop pujaven als escenaris cantant i ballant, en actituds esfereïdores per a una part de les víctimes del conflicte –milions de colombians.
No es va equivocar, però, en el seu missatge la mateixa nit de diumenge, quan va dir que no renunciava a la pau. Tampoc no es va equivocar quan, dos dies després, es va reunir amb Uribe, el també expresident Andrés Pastrana i altres apòstols del no. El colom de la pau va piular en direcció al president. És una mena de o ara, o mai, perquè ningú no pot garantir què passarà amb el procés, probablement el cavall de batalla de Santos i l'uribisme en la campanya electoral per a les presidencials del 2018. Noruega ha actuat, juntament amb Cuba, de país garant del procés. L'illa ha estat l'escenari de quatre anys de negociacions facilitades per la seva afinitat ideològica amb una guerrilla d'arrels comunistes. També hi va contribuir l'hermetisme que el règim de Raúl Castro imposa als mitjans de comunicació. Qualsevol filtració en les fases més dures podria haver matat el procés. Cuba s'ha rehabilitat amb la seva mediació, en paral·lel al desglaç amb els EUA. El Nobel és un reconeixement a Cuba i a la tradició de Noruega d'impulsar processos de pau.
GEMMA C. SERRA
No es tracta d'un reconeixement a la feina feta, sinó d'un impuls a continuar cercant l'acord
Que el Nobel de la Pau aniria a Colòmbia semblava cantat des de molt abans que el president Juan Manuel Santos decidís sotmetre l'acord amb les FARC a un plebiscit. A Oslo es va instal·lar formalment la mesa de negociació entre l'Estat colombià i la guerrilla, el 12 d'octubre del 2012. A Oslo havia de tornar tard o d'hora el procés de pau per rebre el segell d'un premi internacional prestigiós i complex.
Si diumenge passat el sí hagués guanyat el plebiscit, potser hauria estat prematur atorgar a Colòmbia el guardó. Aparentment, les travesses apuntaven a un Nobel per al procés de pau, en tant que senyal positiu, enmig de les convulsions globals que pateix el món. La prudència, però, hauria aconsellat esperar la verificació de l'ONU de la desmobilització dels seus 7.000 guerrillers, en els 180 dies previstos per a aquesta primera etapa del procés.
El no es va imposar per la mínima –uns 60.000 vots–, en un plebiscit marcat per l'abstenció (63%) i després de deixar en ridícul les enquestes, que apostaven pel sí. Els que van apostar aleshores que aquest no de les urnes descartava Colòmbia per al Nobel es van equivocar de nou.
Justament el pràctic empat entre el sí i el no feia més necessari que mai el premi, entès ara, no com un reconeixement a la feina feta, sinó com un impuls a continuar. La paraula reconciliació no es limita ara al procés emprès entre l'Estat i les FARC, sinó al torcebraç entre Santos i el seu antecessor, antic padrí polític i ara màxim rival, Álvaro Uribe, líder del no. Santos es pot haver equivocat en moltes coses, sobretot en la recta final d'aquest procés de pau. Per exemple, en haver-se refiat que el suport de la comunitat internacional o d'instàncies morals –des de l'ONU fins al papa Francesc– havia de garantir-li el sí. Tampoc no va encertar l'escenificació de la signatura de l'acord, a Cartagena, dominada pels convidats internacionals, una setmana abans de la consulta. Menys encertat encara va ser el paper adoptat pel líder de les FARC, Rodrigo Londoño, àlies Timochenko, o el seu negociador en cap, Luciano Marín, àlies Iván Márquez, que de cop pujaven als escenaris cantant i ballant, en actituds esfereïdores per a una part de les víctimes del conflicte –milions de colombians.
No es va equivocar, però, en el seu missatge la mateixa nit de diumenge, quan va dir que no renunciava a la pau. Tampoc no es va equivocar quan, dos dies després, es va reunir amb Uribe, el també expresident Andrés Pastrana i altres apòstols del no. El colom de la pau va piular en direcció al president. És una mena de o ara, o mai, perquè ningú no pot garantir què passarà amb el procés, probablement el cavall de batalla de Santos i l'uribisme en la campanya electoral per a les presidencials del 2018. Noruega ha actuat, juntament amb Cuba, de país garant del procés. L'illa ha estat l'escenari de quatre anys de negociacions facilitades per la seva afinitat ideològica amb una guerrilla d'arrels comunistes. També hi va contribuir l'hermetisme que el règim de Raúl Castro imposa als mitjans de comunicació. Qualsevol filtració en les fases més dures podria haver matat el procés. Cuba s'ha rehabilitat amb la seva mediació, en paral·lel al desglaç amb els EUA. El Nobel és un reconeixement a Cuba i a la tradició de Noruega d'impulsar processos de pau.
És difícil negar al Nobel de la Pau de Santos una mena de partida de naixement i un segell noruec. El procés va tenir una arrencada mediàtica a Oslo i a Oslo tornarà per a la cerimònia, el 10 de desembre, aniversari de la mort del fundador dels guardons, Alfred Nobel. A Santos li convé, però, no deixar-se enlluernar de nou pel reconeixement internacional i recordar un dels paràgrafs de l'explicació del Nobel: el plebiscit no era un sí o un no a la pau. La campanya pel no, no implicava un rebuig a la pau, sinó als termes de l'acord subscrit. El no a l'acord també és present en el text del Nobel de la Pau, com ho és el perill que el procés s'enfonsi.