Merkel respon a l'era Trump amb un president de consens
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
La cancellera Angela Merkel va donar un cop de timó ahir acceptant un candidat socialdemòcrata, el seu ministre d'Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier, com a futur president consensuat per al país. Una concessió als seus socis de coalició que li garanteix una pau interna amb vista al superany electoral del 2017, en què hi ha comicis generals a Alemanya. I, també, una nova lliçó de pragmatisme de qui ja ha sortit escaldat pel que fa a tenir coreligionaris a la presidència.
Steinmeier, de 60 anys i ministre d'Afers Estrangers de Merkel tant en la seva primera legislatura (2005-2009) com en l'actual, representa el “centre polític”, va dir Merkel. És un senyal d'“estabilitat en temps inestables”, hi va afegir, en una mena d'al·lusió al que es tem que serà la relació transatlàntica i l'ordre mundial quan Donald Trump assumeixi la presidència dels EUA.
La designació de Steinmeier té, però, un punt de falsa generositat. A Alemanya es recorda encara que Merkel es va haver d'empassar l'actual president, l'independent Joachim Gauck, a qui d'entrada havia rebutjat, després que el seu coreligionari Christian Wulff dimitís com a president enmig d'un escàndol de corrupció i amiguisme.
Això va ser el 2012, vint mesos després que Wulff accedís al càrrec com a successor del també candidat de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel Horst Köhler, que va deixar la presidència prematurament perquè va sentir que no tenia el suport de la cancellera.
El càrrec presidencial és representatiu –una mena d'instància moral–, no l'elegeix el poble, sinó l'Assemblea Federal, i a sobre la successió del president s'esdevindrà el febrer vinent, sis mesos abans de les generals. Gauck, de 76 anys, va anunciar al mes de juny que renunciava a intentar la reelecció.
Immediatament va sorgir la qüestió de qui podia ser l'aposta comuna de la CDU i els seus agermanats bavaresos de la Unió Socialcristiana (CSU). Després d'un any llarg de crisi oberta entre les dues formacions, enmig de les exigències bavareses a Merkel de tancar les portes als refugiats, la recerca d'un candidat semblava complexa. Millor renunciar a temps a lluitar per un president conservador que arriscar-se a tornar a fallar.
L'estira-i-arronsa per la presidència ha quedat enllestit. Caldrà veure què passa amb la batalla pel poder de debò a Alemanya, el de la cancelleria federal. Merkel no ha decidit encara si pensa presentar-se a la reelecció, a les generals de setembre del 2017, enmig dels cismes interns.
Acumula un cert desgast després de més de deu anys en el càrrec (hi va accedir el 2005). Però, almenys en els sondejos, les files de la CDU/CSU mantenen dotze punts d'avantatge respecte als seus perseguidors, el Partit Socialdemòcrata (SPD).
L'amenaça sobre la cancellera no prové tant d'aquesta teòrica competència, sinó de l'empenta de la nova dreta radical i de la resposta de la CSU al populisme emergent, alimentat pel vot de protesta antirefugiats.
Baviera gira a la dreta
Merkel ha defensat fins ara la seva línia amb relació a la política dels refugiats. La CSU ha fet un gir clar cap a la dreta. És un gir que es pot atribuir al fet que Baviera ha estat, per raons geogràfiques, el land més afectat per l'arribada dels refugiats –n'han entrat més d'un milió a Alemanya des de principis del 2015, la majoria dels quals a través de la frontera bavaresa. Però cal no oblidar, també, que la CSU va ser de sempre la versió més dretana entre els conservadors alemanys. En aquest sentit, l'aposta de Merkel per un president “del centre” és també una aposta “anti-Trump”.
La cancellera Angela Merkel va donar un cop de timó ahir acceptant un candidat socialdemòcrata, el seu ministre d'Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier, com a futur president consensuat per al país. Una concessió als seus socis de coalició que li garanteix una pau interna amb vista al superany electoral del 2017, en què hi ha comicis generals a Alemanya. I, també, una nova lliçó de pragmatisme de qui ja ha sortit escaldat pel que fa a tenir coreligionaris a la presidència.
Steinmeier, de 60 anys i ministre d'Afers Estrangers de Merkel tant en la seva primera legislatura (2005-2009) com en l'actual, representa el “centre polític”, va dir Merkel. És un senyal d'“estabilitat en temps inestables”, hi va afegir, en una mena d'al·lusió al que es tem que serà la relació transatlàntica i l'ordre mundial quan Donald Trump assumeixi la presidència dels EUA.
La designació de Steinmeier té, però, un punt de falsa generositat. A Alemanya es recorda encara que Merkel es va haver d'empassar l'actual president, l'independent Joachim Gauck, a qui d'entrada havia rebutjat, després que el seu coreligionari Christian Wulff dimitís com a president enmig d'un escàndol de corrupció i amiguisme.
Això va ser el 2012, vint mesos després que Wulff accedís al càrrec com a successor del també candidat de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel Horst Köhler, que va deixar la presidència prematurament perquè va sentir que no tenia el suport de la cancellera.
El càrrec presidencial és representatiu –una mena d'instància moral–, no l'elegeix el poble, sinó l'Assemblea Federal, i a sobre la successió del president s'esdevindrà el febrer vinent, sis mesos abans de les generals. Gauck, de 76 anys, va anunciar al mes de juny que renunciava a intentar la reelecció.
Immediatament va sorgir la qüestió de qui podia ser l'aposta comuna de la CDU i els seus agermanats bavaresos de la Unió Socialcristiana (CSU). Després d'un any llarg de crisi oberta entre les dues formacions, enmig de les exigències bavareses a Merkel de tancar les portes als refugiats, la recerca d'un candidat semblava complexa. Millor renunciar a temps a lluitar per un president conservador que arriscar-se a tornar a fallar.
L'estira-i-arronsa per la presidència ha quedat enllestit. Caldrà veure què passa amb la batalla pel poder de debò a Alemanya, el de la cancelleria federal. Merkel no ha decidit encara si pensa presentar-se a la reelecció, a les generals de setembre del 2017, enmig dels cismes interns.
Acumula un cert desgast després de més de deu anys en el càrrec (hi va accedir el 2005). Però, almenys en els sondejos, les files de la CDU/CSU mantenen dotze punts d'avantatge respecte als seus perseguidors, el Partit Socialdemòcrata (SPD).
L'amenaça sobre la cancellera no prové tant d'aquesta teòrica competència, sinó de l'empenta de la nova dreta radical i de la resposta de la CSU al populisme emergent, alimentat pel vot de protesta antirefugiats.
Baviera gira a la dreta
Merkel ha defensat fins ara la seva línia amb relació a la política dels refugiats. La CSU ha fet un gir clar cap a la dreta. És un gir que es pot atribuir al fet que Baviera ha estat, per raons geogràfiques, el land més afectat per l'arribada dels refugiats –n'han entrat més d'un milió a Alemanya des de principis del 2015, la majoria dels quals a través de la frontera bavaresa. Però cal no oblidar, també, que la CSU va ser de sempre la versió més dretana entre els conservadors alemanys. En aquest sentit, l'aposta de Merkel per un president “del centre” és també una aposta “anti-Trump”.