El Nobel com a esperança
Gemma C. Serra, Oslo
És possible aplicar el model de procés de pau de Colòmbia a Síria, al Iemen o al Sudan del Sud? Res és impossible si es persevera, va assegurar el president Juan Manuel Santos, premi Nobel de la Pau 2016. Santos va rebre ahir solemnement el guardó a Oslo, amb un colom de la pau blanc a la solapa i entre evocacions a l'únic compatriota seu que va ser distingit amb un dels guardons de la família Nobel –Gabriel García Márquez, Nobel de Literatura el 1982–. Va dedicar paraules de gratitud a la generositat de les víctimes, capaces de perdonar la guerrilla de les FARC. També als guerrillers, absents en la cerimònia, teòricament perquè encara no està aclarida la seva situació jurídica i podrien ser detinguts en sortir de Colòmbia.
“Els colombians ens sentíem com els habitants de Macondo: un lloc màgic i contradictori!”, va afirmar Santos en el seu discurs a l'ajuntament d'Oslo, evocant l'univers de García Márquez i el seu realisme màgic. Posar fi a una guerra de més de mig segle entre l'Estat colombià i la guerrilla ja havia estat el propòsit d'uns quants predecessors seus. Tots van naufragar pel camí.
Santos va convertir l'objectiu de la pau en el punt prioritari del seu projecte polític des que va arribar al poder, el 2010. Quatre anys de negociacions declarades, obertes formalment l'octubre del 2012 a Oslo i traslladades després a Cuba, haurien pogut acabar en naufragi, un cop més, malgrat que el món sencer va assistir a la signatura de l'acord entre Santos i el líder de les FARC, Rodrigo Londoño, Timochenko, a finals de setembre.
Pocs dies després, i contra tot pronòstic, el poble colombià va dir no en el plebiscit convocat per sotmetre l'acord a la ratificació ciutadana. Va ser una victòria del no “per un marge molt estret” i un “resultat que ningú s'esperava”, va assenyalar Santos ahir.
Quatre dies després d'aquella sotragada, que deixava el procés tocat de mort, des d'Oslo va arribar l'anunci de la concessió del Nobel de la Pau. Va ser “un regal del cel”, segons el president.
És la mateixa ciutat on es va constituir la mesa negociadora, capital d'un país “facilitador” del procés –juntament amb Cuba, principalment, però també amb la participació de Veneçuela, Xile, Rússia i la Xina, com destacava Santos–. El destinatari del Nobel és només Santos, però són molts els que l'han fet possible, havia afirmat Kaci Kullmann Five, presidenta del Comitè Noruec del Nobel, representada en la cerimònia, per malaltia, per Berit Reiss-Andersen.
Oslo ha acompanyat en tot moment el procés de pau colombià, que encara representa una esperança per implementar. L'acord es va millorar a corre-cuita, amb la implicació més o menys entusiasta dels partidaris del no –amb l'antecessor del president Santos, Álvaro Uribe, al capdavant–. El nou text no se sotmetrà al vot del poble, sinó que tot ha quedat en una “ratificació parlamentària”.
Són molts els dubtes que planen sobre la implementació del procés. Des de la conversió de milions d'hectàrees de cocaïna en cultius legals fins a la desmobilització de la guerrilla, passant per la seva incorporació a la vida política com a partit. Són desafiaments immensos després de mig segle de guerra, amb un balanç de més de vuit milions de víctimes i desplaçats, i més de 220.000 morts.
La delegació que ha acompanyat Santos a Oslo incloïa set víctimes. Les més conegudes, a escala internacional, eren l'excandidata presidencial Ingrid Betancourt i l'advocada Clara Rojas, totes dues protagonistes d'un dels segrestos més llargs de la història de les FARC. Però també hi havia Leyner Palacios, supervivent d'una de les matances de la guerrilla, a Bojayá. Tots set es van posar dempeus, agafats de la mà, mentre Santos demanava per a ells el que va ser l'aplaudiment més sentit de la cerimònia.
És possible aplicar el model de procés de pau de Colòmbia a Síria, al Iemen o al Sudan del Sud? Res és impossible si es persevera, va assegurar el president Juan Manuel Santos, premi Nobel de la Pau 2016. Santos va rebre ahir solemnement el guardó a Oslo, amb un colom de la pau blanc a la solapa i entre evocacions a l'únic compatriota seu que va ser distingit amb un dels guardons de la família Nobel –Gabriel García Márquez, Nobel de Literatura el 1982–. Va dedicar paraules de gratitud a la generositat de les víctimes, capaces de perdonar la guerrilla de les FARC. També als guerrillers, absents en la cerimònia, teòricament perquè encara no està aclarida la seva situació jurídica i podrien ser detinguts en sortir de Colòmbia.
“Els colombians ens sentíem com els habitants de Macondo: un lloc màgic i contradictori!”, va afirmar Santos en el seu discurs a l'ajuntament d'Oslo, evocant l'univers de García Márquez i el seu realisme màgic. Posar fi a una guerra de més de mig segle entre l'Estat colombià i la guerrilla ja havia estat el propòsit d'uns quants predecessors seus. Tots van naufragar pel camí.
Santos va convertir l'objectiu de la pau en el punt prioritari del seu projecte polític des que va arribar al poder, el 2010. Quatre anys de negociacions declarades, obertes formalment l'octubre del 2012 a Oslo i traslladades després a Cuba, haurien pogut acabar en naufragi, un cop més, malgrat que el món sencer va assistir a la signatura de l'acord entre Santos i el líder de les FARC, Rodrigo Londoño, Timochenko, a finals de setembre.
Pocs dies després, i contra tot pronòstic, el poble colombià va dir no en el plebiscit convocat per sotmetre l'acord a la ratificació ciutadana. Va ser una victòria del no “per un marge molt estret” i un “resultat que ningú s'esperava”, va assenyalar Santos ahir.
Quatre dies després d'aquella sotragada, que deixava el procés tocat de mort, des d'Oslo va arribar l'anunci de la concessió del Nobel de la Pau. Va ser “un regal del cel”, segons el president.
És la mateixa ciutat on es va constituir la mesa negociadora, capital d'un país “facilitador” del procés –juntament amb Cuba, principalment, però també amb la participació de Veneçuela, Xile, Rússia i la Xina, com destacava Santos–. El destinatari del Nobel és només Santos, però són molts els que l'han fet possible, havia afirmat Kaci Kullmann Five, presidenta del Comitè Noruec del Nobel, representada en la cerimònia, per malaltia, per Berit Reiss-Andersen.
Oslo ha acompanyat en tot moment el procés de pau colombià, que encara representa una esperança per implementar. L'acord es va millorar a corre-cuita, amb la implicació més o menys entusiasta dels partidaris del no –amb l'antecessor del president Santos, Álvaro Uribe, al capdavant–. El nou text no se sotmetrà al vot del poble, sinó que tot ha quedat en una “ratificació parlamentària”.
Són molts els dubtes que planen sobre la implementació del procés. Des de la conversió de milions d'hectàrees de cocaïna en cultius legals fins a la desmobilització de la guerrilla, passant per la seva incorporació a la vida política com a partit. Són desafiaments immensos després de mig segle de guerra, amb un balanç de més de vuit milions de víctimes i desplaçats, i més de 220.000 morts.
La delegació que ha acompanyat Santos a Oslo incloïa set víctimes. Les més conegudes, a escala internacional, eren l'excandidata presidencial Ingrid Betancourt i l'advocada Clara Rojas, totes dues protagonistes d'un dels segrestos més llargs de la història de les FARC. Però també hi havia Leyner Palacios, supervivent d'una de les matances de la guerrilla, a Bojayá. Tots set es van posar dempeus, agafats de la mà, mentre Santos demanava per a ells el que va ser l'aplaudiment més sentit de la cerimònia.
Només eren set, entre els milions de víctimes del conflicte. No tots els membres d'aquest gran col·lectiu estan disposats a perdonar, de la mateixa manera que no tots els colombians referendarien el nou acord “millorat” del president colombià. El Nobel a Santos és sobretot un premi destinat a esperonar processos, independentment de la seva implementació, en un futur indefinit.