Schulz serà el nou ministre d’Afers Estrangers i impulsarà allà la seva gran aposta personal: el suport a Emmanuel Macron i la refundació europea que persegueix el president francès. Finances serà per a Olaf Scholz, ministre de Treball en la primera legislatura de Merkel i a partir d’ara encarregat de posar fi a l’austeritat que va representar Schäuble. Són dos ministeris “estel·lars” per a l’SPD, del total de sis, incloent-hi els de Treball, Medi Ambient, Justícia i Família.
L’únic peix gros per als conservadors serà Interior, que quedarà en mans de la CSU, el partit bavarès obstinat a restringir l’arribada de refugiats, en un país on des del 2015 n’han entrat 1,3 milions i on continuen arribant-ne 19.000 cada mes. Schulz, quan parlava de “millores”, es referia bàsicament a la fi de l’austeritat asfixiant, però també a una reforma sanitària igualitària, a la supressió dels contractes temporals “acumulats” i a nous ajuts familiars. Els regals als socialdemòcrates eren necessaris per mirar d’assegurar-se el sí al pacte en la consulta a les bases de l’SPD. Són 463.723 militants, dels quals 24.339 s’han afiliat al partit des del gener passat, teòricament esperonats per la possibilitat de decidir sobre el nou govern de Merkel. Les joventuts socialdemòcrates –els jusos– han dut a terme una vibrant campanya sota el lema No Groko, com es coneix a Alemanya la gran coalició–. Al congrés de l’SPD del 21 de gener es va donar el sí al preacord per un ajustadíssim 56%. És difícil de pronosticar com respondran les bases, sobretot si un 5% són nous militants partidaris del no.
Que una formació en caiguda lliure en els sondejos rebi una allau de nous militants és prou sospitós. En les eleccions del setembre va caure al mínim històric del 20,5% i ara se li pronostica un 17% de vots, si es repetissin les eleccions. Afiliar-se a l’SPD costa 7,5 euros i res no impedeix donar-se de baixa un cop feta la consulta.
La decisió, anunciada ahir per Schulz, de retirar-se de la presidència de l’SPD per passar-la a Andrea Nahles podria contribuir a assegurar el sí. D’ella va ser el discurs més vibrant a favor del sí en el congrés del gener i, probablement, el que va impedir que el debat acabés amb una victòria del no.