Clam alemany contra “el nou nacionalisme agressiu"
“Assistim a un antisemitisme preocupant, la vida jueva està amenaçada al nostre país i a altres llocs del món que considerem segurs”, va advertir ahir la cancellera, Angela Merkel, a la sinagoga de la Rykestrasse de Berlín, un dels mil temples jueus incendiats el 9 de novembre de 1938, quan 7.500 comerços jueus van ser arrasats en territori alemany, el que es coneix com La Nit dels Vidres Trencats, i van començar les deportacions als camps de concentració.
L’Holocaust va ser “la desfeta de la civilització”, va expressar per la seva banda el president del país, Frank-Walter Steinmeier, en un altre acte solemne, aquest cop al Reichstag, l’actual Bundestag, el mateix edifici on Adolf Hitler va arribar al poder, el 1933. Cal preservar la democràcia del “nou nacionalisme agressiu”, apuntalat en “mentides” i difusor de “consignes malignes”, va afegir-hi Steinmeier, mentre Merkel recordava des de la sinagoga la facilitat amb què “comportaments anòmals” en una democràcia acaben assimilats com a “normals”. I com d’aquí es pot passar a “tolerar” la discriminació i la xenofòbia en societats de democràcies dites avançades.
“No podem deixar els colors de la bandera alemanya a mans dels nacionalistes”, va reclamar Steinmeier, davant un Bundestag on, des de les eleccions generals de 2017, s’hi asseu per primer cop des dels anys 50 una formació ultradretana, Alternativa per Alemanya (AfD). Els responsables dels atacs xenòfobs, islamòfobs o antisemites d’avui són “un partit que ha perfeccionat la incitació a l’odi”, va comentar el president del Consell del Jueus d’Alemanya, Josef Schuster. Ni Schuster ni Merkel no es van referir explícitament a l’AfD. Però l’al·lusió era evident, com també ho era a qui es referia la cancellera quan va parlar dels perills per a la democràcia.
Trobar les paraules oportunes i recordar l’aniversari sense caure en la rutina commemorativa no és fàcil. Menys encara a Alemanya, el 9 de novembre. En aquesta data conflueixen tres aniversaris: el naixement de la democràtica, però utòpica i feble República de Weimar, el 1918; La nit dels vidres trencats del 1938, considerats l’avantsala de l’Holocaust que va deixar sis milions de jueus assassinats, i la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, que va posar fi a les dècades de partició.
La proclamació d’aquella primera república, dos dies abans de l’armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial i a l’Alemanya del kàiser Guillem II, ha quedat desdibuixada pel que va venir després: esquerdament i dispersió de l’esquerra, un govern feble rere l’altre, inestabilitat política i, finalment, l’arribada al poder d’un Hitler a qui la dreta va considerar que podrien fer servir de captador de vots fàcilment dirigible. El dictador que va portar a Alemanya, a Europa i a la resta del món la “destrucció de la civilització”, com deia Steinmeier.
Del 1933 al 1945 es va implantar un règim del terror que va precipitar la Segona Guerra Mundial, més tecnificada i, per tant, mortífera que la primera. I, un cop derrotat el Tercer Reich, a la divisió d’una Alemanya arrasada, fins que els alemanys de l’est van esquerdar la “franja de la mort”, com es coneixia el mur de Berlín.
El 9 de novembre seria probablement festa nacional a Alemanya, en record d’aquella nit del 1989 en què per primer cop en dècades es va poder travessar el mur sense por de morir a trets. La coincidència amb els altres aniversaris, el de la fallida república i el de La Nit dels Vidres Trencats, impedeix convertir la data en diada. Però serveix per reflexionar sobre els horrors i les grandeses de la història alemanya.