Seehofer, el soci incòmode, també anuncia una retirada a mitges
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Finalment Horst Seehofer, l’incòmode cap de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i ministre de l’Interior d’Angela Merkel, ha decidit moure fitxa. Ahir va anunciar el que feia dies que omplia els pronòstics de la premsa alemanya: que deixarà el lideratge de la CSU, en algun moment encara no concretat del 2019, però que vol continuar al govern.
Un esquema calcat, tot i que a escala inferior, a l’anunciat fa dues setmanes per la cancellera, quan va comunicar que no aspirarà a la reelecció com a presidenta de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit matriu del bloc conservador alemany, però que vol continuar com a cap del govern fins que acabi la legislatura actual. L’anunci de dimissió de Seehofer s’esperava des del 15 d’octubre, l’endemà que la CSU perdés la tradicional majoria absoluta a Baviera. Es va parlar fins i tot d’una retirada completa, després de mesos d’amenaçar la cancellera i els socis de govern socialdemòcrates de deixar la coalició si no es feia un gir més dretà en política migratòria.
La CDU de Merkel i els socialdemòcrates van haver d’aguantar la cara de pomes agres de Seehofer en les llargues i complexes negociacions de coalició, fins que la cancellera va aconseguir la reelecció per a un quart mandat, ara fa vuit mesos.
La cara de pomes agres va continuar després, amb Seehofer convertit en un ministre de l’Interior més proper a governs sustentats en la ultradreta –com l’austríac i l’italià– que a la línia dels seus aliats a Berlín. Si en la legislatura anterior va perseguir Merkel amb les exigències de tancar fronteres des del càrrec de líder de la CSU, en l’actual ho va fer com a ministre. Ara que Merkel ha iniciat formalment la retirada, Seehofer sembla disposat a portar a la pràctica allò que en alguna ocasió ha dit en cercles interns, però que ràpidament s’ha filtrat als mitjans de comunicació: que a ell no el destituirà la cancellera.
També sembla disposat a mantenir la pugna amb Merkel, a qui dispensa una antipatia personal que ve de lluny i és pública. Teòricament, la decisió de continuar al govern no depèn de Seehofer ni de Merkel, sinó de la CSU, ja que cada partit designa els seus ministres. En les negociacions de coalició es decideix el repartiment de ministeris, no qui els ocupa. Podria ser que a la CSU la via escollida per Seehofer sigui la que els convé. A les relacions d’hostilitat amb Merkel, s’hi afegeix la rivalitat interna amb Markus Söder, cap de govern bavarès, que acaba de signar un pacte de coalició amb els també dretans i tradicionalistes Electors Lliures.
Es dona per fet que Söder assumirà el timó del partit un cop el deixi Seehofer. I si alguna cosa pot no desitjar ara, amb el partit afeblit, és un retorn a Munic del gran enemic intern. Amb gairebé 48 anys en política i ministre ja en temps del patriarca Kohl, Seehofer és un supervivent polític, malgrat totes les hostilitats declarades i les cares de pomes agres, a Munic i a Berlín.
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Finalment Horst Seehofer, l’incòmode cap de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i ministre de l’Interior d’Angela Merkel, ha decidit moure fitxa. Ahir va anunciar el que feia dies que omplia els pronòstics de la premsa alemanya: que deixarà el lideratge de la CSU, en algun moment encara no concretat del 2019, però que vol continuar al govern.
Un esquema calcat, tot i que a escala inferior, a l’anunciat fa dues setmanes per la cancellera, quan va comunicar que no aspirarà a la reelecció com a presidenta de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit matriu del bloc conservador alemany, però que vol continuar com a cap del govern fins que acabi la legislatura actual. L’anunci de dimissió de Seehofer s’esperava des del 15 d’octubre, l’endemà que la CSU perdés la tradicional majoria absoluta a Baviera. Es va parlar fins i tot d’una retirada completa, després de mesos d’amenaçar la cancellera i els socis de govern socialdemòcrates de deixar la coalició si no es feia un gir més dretà en política migratòria.
La CDU de Merkel i els socialdemòcrates van haver d’aguantar la cara de pomes agres de Seehofer en les llargues i complexes negociacions de coalició, fins que la cancellera va aconseguir la reelecció per a un quart mandat, ara fa vuit mesos.
La cara de pomes agres va continuar després, amb Seehofer convertit en un ministre de l’Interior més proper a governs sustentats en la ultradreta –com l’austríac i l’italià– que a la línia dels seus aliats a Berlín. Si en la legislatura anterior va perseguir Merkel amb les exigències de tancar fronteres des del càrrec de líder de la CSU, en l’actual ho va fer com a ministre. Ara que Merkel ha iniciat formalment la retirada, Seehofer sembla disposat a portar a la pràctica allò que en alguna ocasió ha dit en cercles interns, però que ràpidament s’ha filtrat als mitjans de comunicació: que a ell no el destituirà la cancellera.
També sembla disposat a mantenir la pugna amb Merkel, a qui dispensa una antipatia personal que ve de lluny i és pública. Teòricament, la decisió de continuar al govern no depèn de Seehofer ni de Merkel, sinó de la CSU, ja que cada partit designa els seus ministres. En les negociacions de coalició es decideix el repartiment de ministeris, no qui els ocupa. Podria ser que a la CSU la via escollida per Seehofer sigui la que els convé. A les relacions d’hostilitat amb Merkel, s’hi afegeix la rivalitat interna amb Markus Söder, cap de govern bavarès, que acaba de signar un pacte de coalició amb els també dretans i tradicionalistes Electors Lliures.
Es dona per fet que Söder assumirà el timó del partit un cop el deixi Seehofer. I si alguna cosa pot no desitjar ara, amb el partit afeblit, és un retorn a Munic del gran enemic intern. Amb gairebé 48 anys en política i ministre ja en temps del patriarca Kohl, Seehofer és un supervivent polític, malgrat totes les hostilitats declarades i les cares de pomes agres, a Munic i a Berlín.