Elmau, sin salir del plasma

 El G7 es compromet a ajudar Kíiv “tant temps com calgui”

Volodímir Zelenski, president d’Ucraïna, assistint ahir per via telemàtica a la cimera del G7 que se celebra al castell d’Elmau, als Alps bavaresos EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Un cop més, Volodímir Zelenski va adreçar-se al món occi­den­tal i lliure de guer­res per dema­nar ajut, men­tre el seu país patia el següent atac rus amb vícti­mes civils. El pre­si­dent ucraïnès, amb la seva samar­reta caqui, va diri­gir un mis­satge vir­tual als líders del G7, reu­nits en mànigues de camisa a Elmau, Bavi­era, el land ale­many on sem­bla que el món con­ti­nua en ordre.
No se sap què els va dir, perquè era a porta tan­cada. Però poc després de començar la seva inter­venció, els ano­me­nats “cer­cles diplomàtics” envi­a­ven un parell de fra­ses als peri­o­dis­tes con­cen­trats a Gar­misch-Par­tenkirc­hen, a 20 quilòmetres de la seu de la cimera dels pode­ro­sos. És a dir, allò que teòrica­ment era el més relle­vant. Que Ucraïna neces­sita defen­ses antiaèries, ajuda per a la recons­trucció i cor­re­dors segurs per expor­tar el seu blat. Que el seu país neces­sita gua­nyar la guerra abans que no els cai­gui al damunt el pròxim hivern.
També poc després va difon­dre’s un comu­ni­cat de la pre­sidència de torn del G7, Ale­ma­nya, en nom dels seus com­panys de club –els EUA, el Canadà, el Japó, el Regne Unit, França i Itàlia– amb la res­posta cal­cu­lada: les set naci­ons més pode­ro­ses del món, en nom de les democràcies avançades, pro­me­tien a Ucraïna tot l’ajut, “i per tot el temps que cal­gui”. Un cop més, es con­dem­nava Rússia, un país al qual es vol aïllar econòmica­ment i política­ment. Es res­pon­sa­bi­lit­zava Mos­cou no només de les morts i els crims de guerra que pateix Ucraïna, sinó també d’agreu­jar la crisi ali­mentària que amenaça espe­ci­al­ment els països amb menys recur­sos, ja que Rússia blo­queja les expor­ta­ci­ons del seu blat.
El mis­satge s’enllaça amb els d’aques­tes democràcies avançades, de la Unió Euro­pea (UE) i pre­su­mi­ble­ment de la pro­pera cimera de l’OTAN. Res no pot can­viar per a Rússia, ja que amb l’inici de la invasió, el 24 de febrer, “no pot haver-hi marxa enrere” o acos­ta­ment amb Mos­cou, va dir Olaf Scholz, en una decla­ració des d’Elmau.
El can­ce­ller ale­many va par­lar després de la reunió man­tin­guda amb cinc països con­vi­dats a la cimera dels pode­ro­sos –l’Argen­tina, l’Índia, Indonèsia, el Sene­gal i Sud-àfrica–. Uns quants d’aquests països tenen “pers­pec­ti­ves dife­rents res­pecte a la guerra d’Ucraïna”, va adme­tre. Era una al·lusió a la posició de tres d’aquests con­vi­dats –l’Índia i els dos estats afri­cans--, que es van abs­te­nir en la votació de con­demna con­tra Rússia de l’Assem­blea Gene­ral de la ONU, al maig. Les ano­me­na­des democràcies avançades més indus­tri­a­lit­za­des volen veure Rússia aïllada. Però la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal va més enllà de l’àmbit del G7 i les decla­ra­ci­ons de Biden, Scholz Macron o Draghi. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal també inclou els emer­gents, com ara Indonèsia, pre­si­denta de torn del G20, el grup al qual per­tany la Rússia de Putin.

Elmau, el paseo

El G7 mostra unitat mentre Rússia endureix la guerra 

Els líders del G7 posen a la taula rodona prèvia a l’inici de la cimera, ahir, a Baviera EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


El mateix pai­satge espec­ta­cu­lar bavarès que el 2015 va dei­xar imat­ges icòniques de l’ales­ho­res can­ce­llera, Angela Merkel, i el pre­si­dent dels EUA, Barack Obama, entre cer­ve­ses i som­riu­res còmpli­ces, ara, al ser­vei d’Olaf Scholz i Joe Biden. Res, però, a Elmau recor­dava la cimera del G7 de set anys enrere, fora de l’impla­ca­ble dis­po­si­tiu poli­cial des­ple­gat de nou per impe­dir que les pro­tes­tes arri­bes­sin a dalt de la mun­ta­nya, on hi ha el cas­tell i hotel de luxe bavarès.
“Estem deter­mi­nats i cohe­si­o­nats com mai”, va asse­gu­rar Scholz, sense cor­bata com la resta dels líders del club dels pode­ro­sos –els EUA, el Canadà, el Japó, el Regne Unit, França i Itàlia, a més d’Ale­ma­nya, que té la pre­sidència de torn del G7--. Ningú no hi volia desen­to­nar. Ni tan sols Boris John­son va gosar por­tar a Elmau alguna de les seves extra­vagàncies.
El món s’ha enra­rit molt des de la cimera de Merkel i Obama. D’aque­lla reunió, ja se n’havia exclòs Rússia, com a con­seqüència de l’annexió de Cri­mea, el 2014. Però no s’havien des­truït els ponts de diàleg amb Mos­cou ni s’estava bus­cant una nova arqui­tec­tura de l’ordre mun­dial com passa ara.
Biden va obrir el foc de les mesu­res que, segons la Casa Blanca, es volen llançar des del G7 con­tra Mos­cou. Les set potències estan dis­po­sa­des a pro­hi­bir les impor­ta­ci­ons d’or rus, va asse­gu­rar via Twit­ter. John­son hi va donar suport davant mit­jans britànics. Per part dels tres socis de la UE dins el G7, però, no hi va haver pro­nun­ci­a­ments que apun­tes­sin en aquesta direcció. El pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, Char­les Mic­hel, va adver­tir, en nom del seu bloc, que calia bus­car san­ci­ons que no aca­bin per­ju­di­cant qui les dicta. Una frase que recor­dava la situ­ació actual a part d’Europa, en situ­ació de pre­e­mergència energètica, com en el cas d’Ale­ma­nya, a causa de la reducció dels sub­mi­nis­tra­ments deci­dida des de Mos­cou.
En lloc de noves san­ci­ons, Scholz i Biden anun­ci­a­ven al final del dia un pro­grama d’inver­si­ons de 600.000 mili­ons de dòlars des­ti­nats a infra­es­truc­tu­res sanitàries i energètiques per fre­nar l’impacte de la Xina en els països menys afa­vo­rits. És a dir, que en comp­tes d’actu­a­ci­ons con­cre­tes con­tra Rússia s’opta per mirar d’apai­va­gar la influència crei­xent d’un altre gegant glo­bal, l’asiàtic, en aquests països menys desen­vo­lu­pats.
Ucraïna és el tema domi­nant en aquesta cimera. Biden, Scholz i la resta dels líders pre­sents van con­dem­nar, com fan des del febrer, la bru­tal agressió russa al país veí. Però sobre­tot van con­cen­trar els esforços en els efec­tes del con­flicte bèl·lic en l’eco­no­mia glo­bal. La inflació sense fre deri­vada de la crisi energètica i, també, la por que un blo­queig del gra ucraïnès per part russa pre­ci­piti una catàstrofe huma­nitària de dimen­si­ons difícils de tras­lla­dar, de moment, al ter­reny de les xifres.
La cimera del G7 va arren­car men­tre des d’Ucraïna s’infor­mava d’atacs con­tra la capi­tal i con­tra el cen­tre del país, a més de l’expansió del poder de Mos­cou a tot l’est. Si la res­posta de la Unió Euro­pea, dijous pas­sat, va ser el reco­nei­xe­ment d’Ucraïna com a aspi­rant a ingres­sar al bloc, del G7 s’espera una “decla­ració final”, que es conei­xerà demà, que sigui alhora una mena de pont cap al següent esce­nari de la res­posta del món occi­den­tal a Mos­cou, amb la reunió de l’OTAN a Madrid.

Subida al castillo

Elmau recibe el G7, de nuevo sin Putin y volcado en Zelenski

Gemma Casadevall 

Elmau (Alemania), 25 jun (EFE).- El castillo y hotel de lujo de Elmau, en Baviera, recibe este domingo por segunda vez una cumbre del G7, de nuevo sin el presidente ruso, Vladímir Putin, junto a los líderes de las grandes potencias y volcado en la Ucrania de Volodímir Zelenski.
Siete años después de la cita de los poderosos, a 1.000 metros de altura y entonces con la alemana Angela Merkel y el estadounidense Barack Obama como líderes de referencia, Elmau vuelve a acorazarse para una cumbre donde el tema dominante es la guerra.
No es probable que se produzcan mediáticos desayunos al sol, como el protagonizado por Merkel y Obama, entre cervezas, risas, salchichas y trajes bávaros, en un pueblecito junto a la frontera austríaca. Ni Joe Biden ni Olaf Scholz son dados a estas expansiones ni la situación global lo permite.
La cumbre de 2015 fue ya la primera, tras la larga serie del llamado G8 -es decir, con Rusia- en que ese país había quedado apeado del club. A la anexión de Crimea, en 2014, siguió la exclusión de Rusia, aunque seguían en pie muchos puentes con el Kremlin.
La invasión rusa a Ucrania rompió ahora la baraja: Berlín acusa a Moscú no solo de la brutal agresión bélica al país vecino, sino también de usar como arma de guerra su gas y el trigo ucraniano bloqueado.
"Hay en el G7 una cohesión nunca vista a favor de apoyar a Ucrania", afirmaban estos días fuentes gubernamentales alemanas, ante la nueva cita entre los líderes de Estados Unidos, Canadá, Japón, Reino Unido, Francia e Italia, además de Alemania, que ejerce la presidencia de turno del grupo.

 
EL DESAFÍO ENERGÉTICO

La primera jornada estará marcada por la bilateral entre Biden y Scholz, tras las habituales fotos de familia y plenarios. A Zelenski se le reservará un papel protagonista el lunes, con una intervención virtual.
"Elmau está en una cumbre. No moveremos montañas, pero adoptaremos decisiones", afirmaba Scholz este sábado, en un videomensaje a sus conciudadanos.
Los nuevos aportes armamentísticos o financieros no es lo único que estará sobre la mesa. El G7 abordará los estragos económicos de la guerra, la inflación y las alarmas activadas en potencias con alto grado de dependencia energética respecto a Rusia, como es Alemania.

EL COMBATE CLIMÁTICO

Scholz aspira a dar un impulso decisivo a su denominado "Club del Clima", que deben integrar una serie de países de forma voluntaria, lo que el canciller espera se traduzca en una adhesión de amplio espectro.
El objetivo común debe ser avanzar tanto hacia la descarbonización, como a unos mecanismos de asociación con los países más pobres; es decir, los que más sufren las consecuencias de la crisis climática.
Todo ello, con el peligro a que quede aparcado un combate que no puede esperar, como es el climático. Alemania está replanteándose el calendario del adiós al carbón, algo doloroso para el socio verde del gobierno de Scholz, pero aparentemente irremediable, ante la reducción drástica de los suministros de Rusia.

 
LA CRISIS ALIMENTARIA

Cada una de las últimas cumbres del G7 incluyó gestos hacia África. Esta vez, el G7 se reúne bajo la advertencia alemana de que la agresión a Ucrania puede abocar a la mayor hambruna global desde la II Guerra Mundial.
Hasta el inicio de la invasión rusa, el 24 de febrero pasado, Ucrania exportaba mensualmente cinco millones de toneladas de grano. Las exportaciones del llamado "granero del mundo" bajaron en marzo a 350.000 toneladas. Tras el avance ruso sobre el Donbás y hacia el mar Negro, el G7 busca alternativas para que Rusia no bloquee la salida de ese trigo.

ARGENTINA, REPRESENTANTE DE AMÉRICA LATINA

Alemania ha invitado a este G7 bajo su presidencia a los líderes de cinco países de gran relevancia, tanto energética como en la búsqueda de materias primas. Se trata de India, Indonesia, Senegal, Sudáfrica y Argentina, representante de toda América Latina y el Caribe.
La presencia argentina se acabó de concretar con la visita a Berlín de su presidente, Alberto Fernández, el pasado mes de mayo. En su reunión con Scholz se abordaron las posibilidades de cooperación en materia energética y en el desarrollo de las renovables.
Scholz agradeció entonces la "posición clara" de Argentina respecto a la guerra en la asamblea general de la ONU. Tres de esos cinco invitados a Elmau -India, Sudáfrica y Senegal- se abstuvieron en cambio en la votación de la resolución condenatoria a Rusia.

LAS PROTESTAS

Elmau fue ya una fortaleza en la cumbre de 2015. El dispositivo policial diseñado para preservar a los líderes de las manifestaciones de protesta funcionó perfectamente. Todo lo contrario a la anterior cumbre alemana, en 2007 y en Heiligendamm (norte), cuando miles de manifestantes pusieron en jaque a las fuerzas de seguridad, mientras Merkel, George W. Bush y, entonces sí, Putin, hablaban de temas globales.
Desde hace una semana hay controles puntuales en las fronteras, los alrededores del castillo están vallados en un radio de varios kilómetros y el grueso del personal y medios acreditados seguirán el discurrir del G7 desde Garmisch-Partenkirchen, a 20 kilómetros de Elmau.
Para este sábado hay convocada una gran manifestación en Múnich de colectivos contra la crisis climática, antiglobalización y otras organizaciones. El domingo empezarán los intentos de burlar la vigilancia y acceder al castillo. O, al menos, de llegar lo más cerca posible. EFE 

Lo que diga Erdogan

Serie Previa. Cumbre OTAN

Suecia y Finlandia: la ampliación nórdica pendiente de Turquía 

Gemma Casadevall e Ilya Topper

 

Berlín/Estambul, 23 jun (EFE).- De la cumbre de la OTAN se esperaba el "abrazo de bienvenida" a Finlandia y Suecia, dos países nórdicos aferrados durante décadas a la neutralidad militar hasta que la agresión rusa a Ucrania les lanzó a solicitar su adhesión, algo pendiente aún del sí de Turquía.

Si el desbloqueo turco a su incorporación tarda aún "un par de semanas" en producirse no sería "una tragedia", afirmaba estos días una fuente gubernamental alemana; "nunca dijimos que Madrid fuera la fecha límite para la ratificación a su ingreso", aseguró el secretario general de la OTAN, Jens Stoltenberg, en su última visita de trabajo a Helsinki.

El propio presidente finlandés, Sauli Niinistö, expresaba ante Stoltenberg su "extrañeza". Según él, hasta hace unos meses siempre había percibido de Turquía una "actitud favorable" al ingreso de su país en la OTAN, hasta que de pronto surgió ese veto.

Los temores de Turquía son "legítimos", zanjó el noruego Stoltenberg, tanto en Helsinki como en una visita posterior a Estocolmo. Toda ampliación debe ser ratificada por todos los miembros de la Alianza; si Turquía la bloquea, esos dos países "asociados" -o "miembros sin carné de socio", en definición de la ministra de Exteriores alemana, Annalena Baerbock- quedarán a las puertas.

EL BLOQUEO TURCO

Desde mediados de mayo, Turquía se ha mantenido firme en su postura: no aceptará el ingreso de Suecia y Finlandia en la OTAN si no cambian radicalmente su actitud hacia a las organizaciones políticas kurdas.

Turquía exige el apoyo a su lucha contra los grupos que considera "terroristas", principalmente el Partido de Trabajadores de Kurdistán (PKK) y las milicias kurdas de Siria, las Unidades de Protección Popular (YPG).

Ankara reprocha especialmente a Suecia que acoja a militantes kurdos en busca y captura en Turquía por supuestos vínculos terroristas y permita incluso discursos a favor del PKK en el Parlamento.

Todos los países de la Unión Europea consideran terrorista al PKK, la guerrilla kurda activa en Turquía, pero el respeto a la libertad de expresión en Suecia permite incluso a políticos abogar por su legalización.

Turquía pide que también se ilegalice al YPG, aunque este movimiento recibe respaldo militar de Estados Unidos en su lucha contra el yihadismo en Siria.

El presidente Recep Tayyip Erdogan ha reconocido que no se trata únicamente de un problema de los países candidatos, ya que, dice, "Alemania, Francia y Holanda cometen el mismo error" de permitir la expresión política de movimientos kurdos en la órbita ideológica del PKK.

Ankara, que no ha hecho público una lista concreta de condiciones para retirar su veto, asegura haber entregado por escrito sus condiciones a Estocolmo y Helsinki, pero considera que la primera respuesta recibida quedó "muy lejos" de una base para negociar.

El lunes pasado, el portavoz presidencial turco, Ibrahim Kalin, reafirmó en la reunión preparatoria de la OTAN en Bruselas que los países candidatos deben "dar pasos hacia las reformas legales que pide Turquía".

Comparó el proceso con el de Macedonia del Norte, cuyo ingreso en la OTAN fue bloqueado durante 11 años por Grecia, hasta que el país accedió a cambiar de nombre.

"Las negociaciones continuarán y la cumbre de la OTAN en Madrid no es para nosotros ni una fecha límite, ni un momento de inflexión", dijo Kalin en Bruselas, retomando el término de Stoltenberg en Helsinki.

 

EL FULMINANTE GIRO NÓRDICO

La guerra de Ucrania generó en Suecia y Finlandia un giro de 180 años en el principio de la neutralidad que unos meses antes parecía incuestionable. En semanas la opinión pública de ambos países dio un vuelco a favor de la adhesión, mientras aparecía un amplísimo consenso parlamentario asimismo a favor del sí.

Los socialdemócratas suecos, el partido de la primera ministra Magdalena Andersson, se retractaron en mayo de una resolución aprobada en noviembre en contra del ingreso. Pusieron con ello fin a los dos siglos de no alineación militar sueca.

Finlandia, país con casi 1.400 kilómetros de frontera con Rusia gobernado por la también socialdemócrata Sanna Marín, formalizó en mayo la petición de ingreso en paralelo a la de Suecia. Ambos socios nórdicos de la UE plasmaron su anhelo compartido de quedar bajo el paraguas del Artículo 5 de la Alianza.

Para la OTAN -o, al menos, para sus principales socios-, la incorporación de los dos últimos países nórdicos europeos fuera formalmente de la Alianza reforzará el escudo báltico frente a Rusia. Todo depende de cómo se atiendan las "legítimos temores" turcos. "Ningún otro país de la OTAN ha tenido que sufrir tantos ataques terroristas como Turquía", aseveró Stoltenberg, desde Helsinki. EFE    iut-gc

Y Scholz, Macron y Draghi llegaron a Kiev

 Ucraïna avança cap a la UE

Ucraïna avança cap a la UE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


“Slava Ukra­jini” (“Glòria a Ucraïna”), van dir tant el can­ce­ller ale­many, Olaf Scholz, com el pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, per afir­mar tot seguit allò que Volodímir Zelenski neces­sita sen­tir: que Ucraïna “per­tany a la família euro­pea”, en parau­les de Scholz, qui per pri­mer cop va pro­nun­ciar-se a favor de con­ce­dir a aquest país –jun­ta­ment amb Moldàvia-- l’esta­tut d’aspi­rant a ingres­sar a la UE. En aquest sen­tit va decan­tar-se Macron, men­tre que l’italià Mario Draghi, més con­tun­dent, va dei­xar clar que el seu país “vol” Ucraïna dins el bloc.
“Ale­ma­nya donarà suport mili­tar a Ucraïna tot el temps que cal­gui”, va con­ti­nuar Scholz, el país al qual el pre­si­dent ucraïnès reclama amb insistència que els sub­mi­nis­tri els tancs que neces­sita per der­ro­tar l’exèrcit del pre­si­dent Vladímir Putin.
La reunió amb els líders d’aquests tres països –tots tres socis fun­da­ci­o­nals de la UE, vete­rans a l’OTAN i, a més, mem­bres del G7– pre­ce­deix a la tanda de cime­res pre­vista per la set­mana que ve. La del bloc comu­ni­tari, el 23 i el 24, ha de dir sí o no a la demanda de Kíiv de ser reco­ne­gut com a “aspi­rant” a l’ingrés; del 26 al 28 es reu­ni­ran els líders de les set grans potències a Elmau, Bavi­era, i l’endemà l’esce­nari es tras­lla­darà a Madrid, per a una cimera en què l’OTAN a més de par­lar d’Ucraïna vol donar la ben­vin­guda a Finlàndia i Suècia com a futurs mem­bres –si és que Tur­quia es des­diu del seu blo­queig.
Scholz, Macron i Draghi són els únics líders que seran a totes tres grans cites. I tots tres repre­sen­ten el que el set­ma­nari Der Spi­e­gel defi­nia ahir com les “vacil·laci­ons” res­pecte a Ucraïna. Scholz s’ha gua­nyat el títol de caga­dub­tes, perquè no es deci­deix a lliu­rar-los arma­ment pesant promès i perquè havia ajor­nat la visita a Kíiv amb l’argu­ment que no pen­sava anar-hi només “a fer-se la foto”, sinó a par­lar de con­tin­guts. Dos argu­ments que per a Zelenski es traduïen en la por de Berlín de tren­car del tot amb Mos­cou. De Macron es temia que hi arribés amb l’intenció de forçar Zelenski a nego­ciar amb Putin, el que vol­dria dir renun­ciar al Don­bass. Draghi era el menys des­ta­cat dels tres, perquè ara mateix és el repre­sen­tant d’una Itàlia que torna a ser el mal­de­cap per al Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) que ell mateix va pre­si­dir. Es va afe­gir a la missió el líder romanès, Klaus Iohan­nis, com a ros­tre de l’Europa de l’est que tre­mola davant el nou expan­si­o­nisme rus.
Men­tre Zelenski té els objec­tius clars, per impe­ra­tius d’una guerra impla­ca­ble, els pesos pesants de la UE s’havien bellu­gat fins ara en l’ambigüitat. Scholz ha de demos­trar encara capa­ci­tat de lide­ratge i la seva gran prova podria ser la cimera del G7, el club dels rics for­mat pels EUA, el Canadà, el Japó, el Regne Unit, França i Itàlia, a més d’Ale­ma­nya, que n’exer­ceix la pre­sidència de torn. Macron té diu­menge vinent la segona volta de les legis­la­ti­ves, que podrien afe­blir el seu poder.

Eix Berlín-París

Va ser una visita molt ben esce­ni­fi­cada per l’eix Berlín-París, després de dies de jugar al mis­teri i de no voler-la con­fir­mar. Va començar en un vagó del tren noc­turn –com han fet altres líders euro­peus–, va con­ti­nuar a Irpin, esce­nari de la des­trucció i les denúncies de crims de guerra, i va aca­bar amb una con­ferència de premsa con­junta. Zelenski, amb la seva acos­tu­mada samar­reta caqui i envol­tat de líders euro­peus en ves­tit jaqueta i cor­bata, era l’expo­nent dels abis­mes entre l’Europa que encara parla amb Putin i la qui com­bat sota els seus bom­bar­deigs.
A Zelenski l’espe­ren tant a Elmau com a Madrid, sigui en per­sona o en for­mat vir­tual. Serà, si es mate­ri­a­litza, el seu pri­mer viatge fora del seu país des de l’inici de la invasió russa.

Olaf, el insulso

 Scholz, sota l’ombra de Merkel i Schröder

El canceller alemany, Olaf Scholz, durant una roda de premsa a Skopje, Macedònia del Nord, ahir EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Quan Olaf Scholz va esde­ve­nir can­ce­ller, el 8 de desem­bre, se’l des­cri­via com un soci­al­demòcrata “con­ti­nu­ista” res­pecte a la con­ser­va­dora Angela Merkel (2005-2021), mal­grat repre­sen­tar dues famílies polítiques que durant dècades s’havien dis­pu­tat la can­ce­lle­ria. També se’n des­ta­ca­ven les diferències res­pecte a l’ante­rior can­ce­ller soci­al­demòcrata, Ger­hard Schröder (1998-2005).

La via con­ti­nu­ista, res­pecte a Merkel, l’ava­lava el seu caràcter cen­trista i dis­cret; dels seus lli­gams amb l’era Schröder es recor­dava que Scholz va ser defen­sor radi­cal de l’impo­pu­lar paquet de refor­mes, l’Agenda 2010, que va ensor­rar el seu ante­ces­sor soci­al­demòcrata en el descrèdit.

Tots aquests paral·lelis­mes amb els seus ante­ces­sors han que­dat des­plaçats, en sis mesos, per l’impacte mons­truós de la guerra d’Ucraïna i les rela­ci­ons tant de Schröder com de Merkel amb Vladímir Putin.

Amb Schröder, perquè de ser amic i aliat del líder del Krem­lin men­tre ocu­pava el poder va pas­sar, uns mesos després de dei­xar càrrec, a asseure’s al con­sell d’admi­nis­tració del gaso­ducte Nord-Stream i, a par­tir del 2017, de la petro­li­era russa Ros­neft. Amb Merkel, perquè en els seus setze anys al poder no només va defen­sar el gaso­ducte, clau en la dependència ale­ma­nya de Mos­cou, sinó perquè al damunt el va ampli­fi­car amb la cons­trucció d’un segon Nord-Stream, detin­gut in extre­mis arran de la invasió d’Ucraïna.

Del Scholz dis­cret, mode­rat i con­ti­nu­ista s’ha pas­sat a la imatge del can­ce­ller indecís i avor­rit, que pro­met lliu­rar arma­ment pesant a Ucraïna, però no acaba de fer-ho i que reclama de Schröder que tren­qui uns lli­gams amb Putin que aver­go­nyei­xen la soci­al­de­mocràcia ale­ma­nya. És cert que Schröder ja ha dei­xat el lloc a Ros­neft i que ha renun­ciat a ocu­par un càrrec a Gaz­prom, per al qual estava nomi­nat. Però ho ha fet sobre­tot per la por a que­dar enxam­pat en les san­ci­ons euro­pees con­tra Rússia. Schröder ja no està a sou del líder del Krem­lin. Merkel ha començat a expli­car-se sobre les seves raons per prac­ti­car “l’apai­va­ga­ment” de Putin, però sense expres­sar-ne un mea culpa.

A Scholz li cauen les crítiques de totes ban­des i, al damunt, ni tan sols és capaç de fer allò que sem­pre va carac­te­rit­zar Merkel: que les cul­pes de les coses que sur­ten mala­ment cai­guin sobre els socis de coa­lició.

L’home del moment és el verd Robert Habeck, vice­can­ce­ller i minis­tre d’Eco­no­mia i el Clima. Entre ell i la titu­lar d’Afers Estran­gers, Anna­lena Baer­bock, han situat els Verds per damunt de l’SPD en els son­de­jos –un 24 % d’intenció de vot con­tra el 20 % dels soci­al­demòcra­tes–. Habeck repre­senta la lluita acce­le­rada per reduir la dependència energètica russa, amb deter­mi­nació i prag­ma­tisme –nego­cia con­trac­tes amb Qatar, qüestió en altres moments impen­sa­ble per a un eco­pa­ci­fista–. Baer­bock, la soli­desa d’una política que va arri­bar al càrrec sense experiència de govern, però que sap bellu­gar-se molt millor que el seu cap de govern.

No hay color

Los seis meses de Scholz: un canciller que no remonta y un vicecanciller en auge

Gemma Casadevall

Berlín, 11 jun (EFE) - La coalición del socialdemócrata Olaf Scholz cumple medio año marcada por la falta de popularidad del canciller socialdemócrata, la creciente valoración de los Verdes y el esfuerzo de los liberales por ganar presencia en el tripartito. El vicencanciller, ministro de Economía y del Clima, el verde Robert Habeck, es el hombre del momento, mientras que sobre Scolz se ciernen las críticas, sea por indecisión o sus tibias respuestas frente a la guerra de Ucrania. "El hombre que nos explica el mundo", es el titular de portada de "Süddeutsche Zeitung" este sábado, referido a Habeck, cuyo éxito califica este diario de referencia alemán de "casi inquietante". Habeck asumió el 8 de diciembre, como el resto de los miembros del Gobierno de Scholz, un puesto que parecía "de consolación". Unos meses antes se había resignado a no ser el candidato a la Cancillería en las elecciones generales de septiembre pasado, a favor de su compañera de partido, la ahora ministra de Asuntos Exteriores, Annalena Baerbock. Se resignó asimismo Habeck a no ser ministro de Finanzas, cargo que reclamaba para sí Christian Lindner, el líder del Partido Liberal, el tercer socio en el tripartito con el que Scholz se convirtió en canciller. El puesto en el Ministerio de Economía se ha convertido en esos seis meses en clave, con un Habeck que busca remedios acelerados a la dependencia energética rusa, defiende el calendario del apagón nuclear -según el cual este año deben desactivarse las tres últimas plantas de Alemania- y reconoce, además, que las renovables son el futuro, pero no pueden aún cubrir las necesidades energéticas del presente. Es el segundo político mejor valorado del país -tras Baerbock-, según el último "Polibarometer" de la televisión pública ZDF. Un 64 % de los alemanes valoran positivamente su gestión, mientras que apenas un 49 % lo hace respecto a Scholz. A Habeck, quien meses antes de la invasión rusa de Ucrania ya defendía los suministros de armas a Kiev, se le valora la sinceridad con que reconoce que a Alemania "le espera un invierno y un otoño duros", por su dependencia del gas ruso. También que, saltando por encima de algunos principios del ecopacifismo alemán, incluya a Catar en la búsqueda de alternativas. En cuestión de meses ha logrado rebajar las importaciones del gas ruso del 55 % de febrero al 35 % de mayo, sobre todo gracias a nuevos contratos. EL PULSO ENTRE HABECK Y LINDNER A Scholz se le tacha de líder "aburrido" o "insulso"; en Habeck se valoran desde su capacidad de responder con inteligencia a dilemas difíciles a sus aparentes renuncias personales. Una tercera figura, la de Lindner, añade tensiones al tripartito. El ambicioso líder liberal asumió su puesto en Finanzas determinado a imponer su sello desde Finanzas, pese a ser su partido el de menor peso parlamentario entre los tres aliados. Si la última legislatura de Angela Merkel -entonces, con Scholz en Finanzas- marcó el adiós alemán al dogma de la austeridad, por los costes extraordinarios derivados de la pandemia, la actual no ha devuelto al país a la senda de la estabilidad defendida por Lindner. Las dos cámaras del Parlamento (Bundestag y Bundesrat) aprobaron y ratificaron el fondo especial de 100.000 millones de euros destinado a rearmar Alemania, tras décadas recortando la partida de Defensa. Lindner insiste en que el de 2022 será el último presupuesto no sujeto al llamado "freno a la deuda". Pero de momento está lejos de ese objetivo. Habeck y Lindner se comportan en público como un equipo armónico, pero de puertas para adentro son "perfectos rivales", como los calificaba el comentarista de la televisión pública ARD, Oliver Neuroth. "La coalición chirría", según este analista. Prácticamente a diario surge alguna declaración de Lindner contraria a lo defendido por Habeck. El líder liberal apuesta por "replantear" el calendario del apagón nuclear, prolongando la actividad de las tres últimas plantas. Lindner, como su correligionario y ministro de Transportes, Volker Wissing, se revuelve contra la propuesta de la Comisión Europea (CE) de prohibir la venta de coches con motor de combustión a partir de 2035. Mientras Lindner trata de hacerse escuchar, los Verdes buscan cómo revitalizar en tiempos de inminencia energética una de sus grandes aspiraciones, no incluida en el pacto de coalición: la implantación de un límite de velocidad en las carreteras alemanas. EFE gc/amg

De nuevo en la Breitscheidtplatz

 

Berlín investiga un nou atropellament múltiple que podria ser deliberat

Investigadors de la policia treballant al lloc on un cotxe va envestir una multitud al centre de Berlín, ahir FILIP SINGER / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Un home, de 29 anys, ale­many d’ori­gen armeni, va por­tar ahir de nou el pànic a Berlín, en llançar-se sobre un grup esco­lar amb el Renault Clio de la seva ger­mana, a la zona més comer­cial de la capi­tal ale­ma­nya. Va ser a quarts de deu del matí, en una set­mana en què algu­nes esco­les allar­ga­ven el fes­tiu de dilluns amb visi­tes en grup a la capi­tal. Per a un d’aquests grups, el viatge va aca­bar en tragèdia. El con­junt de Berlín va reviure el trauma del desem­bre del 2016.


Sobre l’escena d’ahir pesa­ven records ter­ri­bles, fins i tot quan fins al mig­dia la tesi prin­ci­pal de la inves­ti­gació apun­tava encara a un acci­dent. A uns cent metres de distància, a la mateixa plaça on va que­dar esta­ve­llat el Clio d’ahir, es va pro­duir el 2016 el més traumàtic atemp­tat isla­mista a la capi­tal ale­ma­nya. Ales­ho­res era hivern i va ser un camió robat el que va dei­xar 13 morts i més de setanta ferits entre les case­tes d’un mer­cat nada­lenc. El conduïa un refu­giat tunisià, Anis Amri, fit­xat com a extre­mista i visi­tant d’una mes­quita de la capi­tal ale­ma­nya reco­ne­guda com un cau de radi­cals.


Aquest cop, les vícti­mes eren un grup d’ado­les­cents del land de Hes­sen, a l’oest ale­many, acom­pa­nyats de la seva mes­tra, de 51 anys, que va morir a l’acte. Deu per­so­nes més, entre les quals alguns esco­lars i una dona emba­ras­sada, van resul­tar feri­des, sis de les quals de gra­ve­tat.


Al matí encara es par­lava d’atro­pe­lla­ment acci­den­tal com a tesi més sòlida. Però la recons­trucció dels fets, amb tes­ti­mo­nis pre­sen­ci­als, va fer tron­to­llar aquesta via d’inves­ti­gació. El cotxe va llançar-se a tota velo­ci­tat sobre el grup, després va tocar la calçada per recórrer uns 200 metres més, també sense aflui­xar l’acce­le­ra­dor, per pujar a la vorera i esta­ve­llar-se con­tra l’apa­ra­dor d’una per­fu­me­ria.


Tot això, a la mateixa Breitsc­heid­platz on Amri va cau­sar la seva matança. El con­duc­tor del Clio va inten­tar fugir, però va ser retin­gut per uns ciu­ta­dans. Imme­di­a­ta­ment va arri­bar la poli­cia. Al detin­gut, se’l veia deso­ri­en­tat, un fac­tor que va fer difon­dre en alguns mit­jans la idea d’un pos­si­ble tras­torn men­tal.

A poc a poc es van començar a conèixer altres ele­ments més del tren­ca­clos­ques d’aquest ciu­tadà, de 29 anys, que sem­bla que pateix tras­torns psíquics i que té ante­ce­dents poli­ci­als. El sen­sa­ci­o­na­lista diari Bild va asse­gu­rar que es va tro­bar una con­fessió al cotxe. Les auto­ri­tats d’Inte­rior de la ciu­tat estat ber­li­nesa ho van des­men­tir, tot i reconèixer que tenia “escrits i car­tells rela­ci­o­nats amb Tur­quia”, fet que podria dur a una moti­vació política. És a dir, que no es des­carta res, ni un atemp­tat ter­ro­rista.

“Estem cons­ter­nats, amb unes imat­ges ter­ri­bles que ens por­ten a tots al cap l’atemp­tat del Nadal de 2016”, va dir l’alcal­dessa de Berlín, Fran­ziska Gif­fey. La con­fir­mació o no d’aquest rere­fons cor­res­pon a la poli­cia, que a última hora d’ahir no se sabia si havia pogut inter­ro­gar o no el detin­gut, ingres­sat en un hos­pi­tal.

Zelenski no puede esperar

 

Scholz, sota pressió per Ucraïna

Olaf Scholz i el president lituà, Gitanas Nauseda, en una instal·lació de l’OTAN a Lituània VALDA KALNINA / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Olaf Scholz va esde­ve­nir ahir expo­nent per par­tida múlti­ple de la len­ti­tud que se li retreu. Men­tre se suposa que l’Estat reps­nyol vol lliu­rar a Ucraïna tancs Leo­pard 2 de fabri­cació ale­ma­nya, el can­ce­ller asse­gu­rava des de Lituània que no li consta cap petició for­mal de Madrid. Hi afe­gia que, si es pro­du­eix, serà “exa­mi­nada”. Una res­posta poc engres­ca­dora, men­tre el pre­si­dent ucraïnès, Volodímir Zelenski, reclama cada dia d’Occi­dent uns tancs que no aca­ben d’arri­bar i les seves tro­pes defen­sen en infe­ri­o­ri­tat numèrica Sie­ve­ro­do­netsk, la ciu­tat que Rússia vol con­tro­lar per asse­gu­rar-se el domini del Don­bass.


La solució d’urgència podria venir de Madrid, a set­ma­nes de la cimera de l’OTAN que Pedro Sánchez pre­a­nun­cia com a “històrica”, si es con­firma el sub­mi­nis­tra­ment anun­ciat des de mit­jans espa­nyols de qua­ranta tancs Leo­pard 2 –del total de 104 que va adqui­rir Espa­nya a Ale­ma­nya el 1995–. El pro­blema és que sense l’auto­rit­zació de Berlín, l’Estat no els podrà lliu­rar.


Hi ha pel mig l’ano­me­nada clàusula d’ús final, segons la qual el traspàs d’arma­ment a un ter­cer país ha de tenir el vist-iplau del país ori­gi­nal de pro­cedència. És una clàusula des­ti­nada a impe­dir expor­ta­ci­ons indi­rec­tes a regi­ons no auto­rit­za­des per Ale­ma­nya. En aquest cas, alen­teix el que seria el pri­mer envi­a­ment de tancs d’un soci euro­peu a Zelenski.

L’afer torna a col·locar Berlín sota la sos­pita de “com­pli­ci­tat” amb Mos­cou o pot­ser de tenir por de les ame­na­ces de represàlies del Krem­lin a qui ajudi mili­tar­ment Zelenski.

“Només els Estats Units apor­ten més arma­ment [que Ale­ma­nya]. Estem sub­mi­nis­trant munició, sis­te­mes anti­a­e­ris, míssils defen­sius i estem donant ins­trucció mili­tar als ucraïnesos”, va dir Scholz des de la capi­tal litu­ana, Vílnius, on es va reu­nir amb els líders de les tres repúbli­ques bàlti­ques –Letònia i Estònia, a més de Lituània.


Líders bàltics


La tro­bada de Scholz amb els líders bàltics impli­cava una con­fron­tació entre els socis més “dis­po­sats” a con­tri­buir a la defensa ucraïnesa i la timi­desa o gar­re­pe­ria que, a ulls dels matei­xos ale­manys, repre­senta el can­ce­ller. Ale­ma­nya ha enviat al país en guerra tota mena d’arma­ment defen­siu –sis­te­mes anti­a­e­ris i vehi­cles blin­dats– i ha auto­rit­zat l’envi­a­ment de tancs del tipus Gepard. El govern de Scholz anun­cia, a més, sub­mi­nis­tra­ments indi­rec­tes per la via d’un ter­cer país, però aques­tes ope­ra­ci­ons no s’han con­cre­tat encara.


La res­pon­sa­bi­li­tat directa recau sobre la minis­tra de Defensa, Chris­tine Lam­brecht, soci­al­demòcrata com Scholz. Als mit­jans se l’ano­mena la minis­tra “des­ga­nada”, perquè no se sap ben bé si és man­drosa de mena o no acaba d’encai­xar en la feina que li toca­ria fer. Scholz exhi­beix cada cop que pot la par­tida de 100.000 mili­ons d’euros apro­vats pel seu govern –i amb el suport par­la­men­tari de l’opo­sició con­ser­va­dora– a la reno­vació de les for­ces arma­des ale­ma­nyes.

Però tot això ser­veix de poc enmig de la imme­di­a­tesa des­truc­tiva russa. La popu­la­ri­tat de Scholz cau set­mana rere set­mana en els son­de­jos ale­manys, men­tre puja la dels seus dos minis­tres “estre­lla”, la titu­lar d’Exte­ri­ors, Anna­lena Baer­bock, i el d’Eco­no­mia i Clima, Robert Habeck, tots dos dels Verds i tots dos exem­ple de capa­ci­tat de tre­ball.

A Habeck cor­res­pon, per qüesti­ons de com­petència del seu minis­teri, auto­rit­zar quan sigui el moment l’expor­tació dels Leo­pard 2. La pre­si­denta de la Comissió del Par­la­ment, Mari-Agnes Strack Zim­mer­mann, va exi­gir-li ahir que les auto­ritzés “per la via ràpida”. Strack Zim­mer­mann per­tany al Par­tit Libe­ral (FDP), el ter­cer soci de Scholz. Des de l’inici de la guerra, aquesta vete­rana en l’àmbit par­la­men­tari ale­many s’ha des­ta­cat per les suc­ces­si­ves cri­des al can­ce­ller a afa­nyar-se a actuar en defensa d’Ucraïna i a sub­mi­nis­trar-li l’arma­ment que neces­si­ten.

Els pro­nun­ci­a­ments o les crítiques a la len­ti­tud de Scholz van esten­dre’s a l’opo­sició con­ser­va­dora. “A Madrid sem­bla que han entès abans que a Berlín la gra­ve­tat de la situ­ació [a Ucraïna]”, va dir el pre­si­dent del grup par­la­men­tari con­ser­va­dor, Johann Wadep­hul.

Merkel critica el “brutal atac al dret internacional”


“És un atac brutal al dret internacional injustificable”, va dir ahir l’excancellera alemanya Angela Merkel sobre la guerra d’Ucraïna, en la primera entrevista des que va deixar el poder. Va admetre que es venia a venir, sobre les advertències dels serveis secrets dels EUA els seu últims mesos com a cancellera. Però el problema és que no va poder “crear una arquitectura de seguretat” per evitar-ho, un problema que probablement la va acompanyar en els seus setze anys al poder.


Merkel, des de l’escenari de l’històric Berliner Ensemble, el teatre que va fundar Bertolt Brecht, i entrevistada per un dels seus periodistes “de capçalera” –Alexander Osang, de Der Spiegel–, va respondre durant una hora i mitja a qüestions referides principalment a Ucraïna i la seva relació personal amb Putin. Tenia al davant un públic clarament amable, que aplaudia amb complicitat qualsevol frase de l’excancellera i l’escoltava amb respecte. Era una Merkel en estat pur, que expressava un cop rere l’altre la seva “confiança” en el govern del seu successor, Olaf Scholz, i que no semblava tenir pressa a marxar. Va demostrar que continua en actiu. Cal esperar que la següent entrevista sigui menys amable i que se li plantegi de debò la pregunta que cou més ara mateix: per què va deixar créixer, com ho va fer, la dependència energètica d’Alemanya de Moscou o per què no la va tallar, a tot estirar, amb l’annexió de Crimea, el 2014.

Los daneses, también

 

Dinamarca diu sí a la defensa europea, empesa per la por nòrdica a Putin

 Més del 60% es pronuncien en referèndum a favor de la plena integració

 Suècia i Finlàndia continuen pendents del bloqueig turc a l’ingrés a l’OTAN

Mette Frederiksen, primera ministra socialdemòcrata danesa, votant ahir amb el seu marit LISELOTTE SABROE / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Trenta anys després d’haver rebut­jat en referèndum el Trac­tat de Maas­trich, els dane­sos es van pro­nun­ciar ahir clara­ment a favor de reti­rar l’ano­me­nada “clàusula d’excepció” a la política comuna de defensa de la Unió Euro­pea (UE).


El referèndum con­vo­cat entre els 4,26 mili­ons de ciu­ta­dans amb dret a vot va donar una nova empenta a l’adeu a la neu­tra­li­tat mili­tar nòrdica: més d’un 60% van optar per una coo­pe­ració plena en la defensa del bloc comu­ni­tari, men­tre que prop del 30% hi con­ti­nuen sent con­tra­ris, segons els son­de­jos en tan­car els col·legis elec­to­rals, a les vuit del ves­pre. Hi havia un ampli con­sens a favor d’estrènyer la coo­pe­ració en defensa, no només per part del govern de la soci­al­demòcrata Mette Fre­de­rik­sen. Dina­marca, mem­bre de la UE i de l’OTAN, man­te­nia aquesta fórmula d’adhesió a mit­ges o a la carta, segons la qual el país no podia par­ti­ci­par en mis­si­ons mili­tars con­jun­tes del bloc comu­ni­tari –ni for­mar part de l’Agència de Defensa i Coo­pe­ració Per­ma­nent (CEP).


Era una neu­tra­li­tat fictícia. Dina­marca sí que par­ti­ci­pava ja en mis­si­ons con­jun­tes, encara que sota la ban­dera de l’Aliança Atlàntica o de l’ONU. Però s’afer­rava a la clàusula d’excepció, pre­ci­pi­tada per aquell no del 1992 a Maas­trich, que va obli­gar a bus­car camins alter­na­tius per no tren­car la bara­lla. Les excep­ci­ons dane­ses –este­ses a la política monetària i jurídica– s’havien man­tin­gut fins ara, d’acord amb els resul­tats de dues con­sul­tes poste­ri­ors sobre l’euro, el 2000 i el 2015.


La guerra d’Ucraïna ha can­viat les tor­nes en aquest país, tal com ho ha fet també a Suècia i Finlàndia. Tots tres països nòrdics, tots tres de governs soci­al­demòcra­tes, han tirat pel dret davant la por a l’ene­mic, Mos­cou.


És l’ene­mic de sem­pre, però de cop se’l creu capaç de tot. Fins i tot d’ata­car els països amb blin­dat­ges febles o no ali­ne­ats mili­tar­ment. És l’hora del rear­ma­ment i de les adhe­si­ons sense esclet­xes.

Finlàndia i Suècia, que a diferència de Dina­marca són mem­bres de la UE però no de l’OTAN, han for­ma­lit­zat les seves res­pec­ti­ves sol·lici­tuds d’ingrés a l’Aliança, sense dis­si­mu­lar-ne els motius. Tenen un escull a superar, el rebuig del pre­si­dent turc, Recep Tayyip Erdo­gan, que els retreu “pro­te­gir” el ter­ro­risme kurd. Tur­quia, com la resta dels mem­bres de l’OTAN, té l’opció de blo­que­jar el seu ingrés. Però tot sem­bla a punt per donar la ben­vin­guda a la cap del govern fin­landès, Sanna Marin, i a la de Suècia, Mag­da­lena Anders­son, a la cimera de l’Aliança que pre­si­dirà Pedro Sánchez, aquest mes.

El secre­tari gene­ral de l’OTAN, Jens Stol­ten­berg, vol con­vo­car aquesta set­mana les tres parts –suecs, fin­lan­de­sos i turcs– per nego­ciar de nou. Erdo­gan manté el blo­queig, però l’alta diplomàcia con­fia que tot té un preu, també el no turc.