Scholz, sota l’ombra de Merkel i Schröder
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Quan Olaf Scholz va esdevenir canceller, el 8 de desembre, se’l descrivia com un socialdemòcrata “continuista” respecte a la conservadora Angela Merkel (2005-2021), malgrat representar dues famílies polítiques que durant dècades s’havien disputat la cancelleria. També se’n destacaven les diferències respecte a l’anterior canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder (1998-2005).
La via continuista, respecte a Merkel, l’avalava el seu caràcter centrista i discret; dels seus lligams amb l’era Schröder es recordava que Scholz va ser defensor radical de l’impopular paquet de reformes, l’Agenda 2010, que va ensorrar el seu antecessor socialdemòcrata en el descrèdit.
Tots aquests paral·lelismes amb els seus antecessors han quedat desplaçats, en sis mesos, per l’impacte monstruós de la guerra d’Ucraïna i les relacions tant de Schröder com de Merkel amb Vladímir Putin.
Amb Schröder, perquè de ser amic i aliat del líder del Kremlin mentre ocupava el poder va passar, uns mesos després de deixar càrrec, a asseure’s al consell d’administració del gasoducte Nord-Stream i, a partir del 2017, de la petroliera russa Rosneft. Amb Merkel, perquè en els seus setze anys al poder no només va defensar el gasoducte, clau en la dependència alemanya de Moscou, sinó perquè al damunt el va amplificar amb la construcció d’un segon Nord-Stream, detingut in extremis arran de la invasió d’Ucraïna.
Del Scholz discret, moderat i continuista s’ha passat a la imatge del canceller indecís i avorrit, que promet lliurar armament pesant a Ucraïna, però no acaba de fer-ho i que reclama de Schröder que trenqui uns lligams amb Putin que avergonyeixen la socialdemocràcia alemanya. És cert que Schröder ja ha deixat el lloc a Rosneft i que ha renunciat a ocupar un càrrec a Gazprom, per al qual estava nominat. Però ho ha fet sobretot per la por a quedar enxampat en les sancions europees contra Rússia. Schröder ja no està a sou del líder del Kremlin. Merkel ha començat a explicar-se sobre les seves raons per practicar “l’apaivagament” de Putin, però sense expressar-ne un mea culpa.
A Scholz li cauen les crítiques de totes bandes i, al damunt, ni tan sols és capaç de fer allò que sempre va caracteritzar Merkel: que les culpes de les coses que surten malament caiguin sobre els socis de coalició.
L’home del moment és el verd Robert Habeck, vicecanceller i ministre d’Economia i el Clima. Entre ell i la titular d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, han situat els Verds per damunt de l’SPD en els sondejos –un 24 % d’intenció de vot contra el 20 % dels socialdemòcrates–. Habeck representa la lluita accelerada per reduir la dependència energètica russa, amb determinació i pragmatisme –negocia contractes amb Qatar, qüestió en altres moments impensable per a un ecopacifista–. Baerbock, la solidesa d’una política que va arribar al càrrec sense experiència de govern, però que sap bellugar-se molt millor que el seu cap de govern.
Quan Olaf Scholz va esdevenir canceller, el 8 de desembre, se’l descrivia com un socialdemòcrata “continuista” respecte a la conservadora Angela Merkel (2005-2021), malgrat representar dues famílies polítiques que durant dècades s’havien disputat la cancelleria. També se’n destacaven les diferències respecte a l’anterior canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder (1998-2005).
La via continuista, respecte a Merkel, l’avalava el seu caràcter centrista i discret; dels seus lligams amb l’era Schröder es recordava que Scholz va ser defensor radical de l’impopular paquet de reformes, l’Agenda 2010, que va ensorrar el seu antecessor socialdemòcrata en el descrèdit.
Tots aquests paral·lelismes amb els seus antecessors han quedat desplaçats, en sis mesos, per l’impacte monstruós de la guerra d’Ucraïna i les relacions tant de Schröder com de Merkel amb Vladímir Putin.
Amb Schröder, perquè de ser amic i aliat del líder del Kremlin mentre ocupava el poder va passar, uns mesos després de deixar càrrec, a asseure’s al consell d’administració del gasoducte Nord-Stream i, a partir del 2017, de la petroliera russa Rosneft. Amb Merkel, perquè en els seus setze anys al poder no només va defensar el gasoducte, clau en la dependència alemanya de Moscou, sinó perquè al damunt el va amplificar amb la construcció d’un segon Nord-Stream, detingut in extremis arran de la invasió d’Ucraïna.
Del Scholz discret, moderat i continuista s’ha passat a la imatge del canceller indecís i avorrit, que promet lliurar armament pesant a Ucraïna, però no acaba de fer-ho i que reclama de Schröder que trenqui uns lligams amb Putin que avergonyeixen la socialdemocràcia alemanya. És cert que Schröder ja ha deixat el lloc a Rosneft i que ha renunciat a ocupar un càrrec a Gazprom, per al qual estava nominat. Però ho ha fet sobretot per la por a quedar enxampat en les sancions europees contra Rússia. Schröder ja no està a sou del líder del Kremlin. Merkel ha començat a explicar-se sobre les seves raons per practicar “l’apaivagament” de Putin, però sense expressar-ne un mea culpa.
A Scholz li cauen les crítiques de totes bandes i, al damunt, ni tan sols és capaç de fer allò que sempre va caracteritzar Merkel: que les culpes de les coses que surten malament caiguin sobre els socis de coalició.
L’home del moment és el verd Robert Habeck, vicecanceller i ministre d’Economia i el Clima. Entre ell i la titular d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, han situat els Verds per damunt de l’SPD en els sondejos –un 24 % d’intenció de vot contra el 20 % dels socialdemòcrates–. Habeck representa la lluita accelerada per reduir la dependència energètica russa, amb determinació i pragmatisme –negocia contractes amb Qatar, qüestió en altres moments impensable per a un ecopacifista–. Baerbock, la solidesa d’una política que va arribar al càrrec sense experiència de govern, però que sap bellugar-se molt millor que el seu cap de govern.