Revifa el ‘made in Germany’
Quan el febrer del 2022 el canceller Olaf Scholz va anunciar l’anomenat Zeitwende –canvi d’era– en la política de defensa alemanya, més d’un es va fregar els ulls. Alemanya s’havia comportat des la fi de la Segona Guerra Mundial com un país poruc –o prudent-- quant a defensa, administrat per les quatre potències vencedores sobre el nazisme –els EUA, França, el Regne Unit i la Unió Soviètica–. Amb la reunificació pactada amb aquests aliats, el 1990 es va donar per acabada la guerra freda i la por a una confrontació dins el seu territori entre el bloc occidental i el soviètic. Va enfilar cap a la desmilitarització, les retallades en defensa i el pas a l’exèrcit professional: dels 460.000 soldats que tenia el 1991, es va baixar als 183.000 actuals.
Part del vistiplau dels aliats a una nova Alemanya unida venia del compromís més o menys explícit per part del país unificat de mantenir la discreció en matèria de defensa, a canvi de ser una potència econòmica i demogràfica. Era i és un país sense arsenal nuclear propi, però amb la base dels EUA més gran d’Europa al seu territori, a Ramstein.
Desmarcatge de Merkel
La Zeitwende de Scholz no altera aquest esquema, pel que fa al domini econòmic. Però implica un gir dràstic respecte a la despesa en defensa. Amb Angela Merkel al poder, Alemanya havia impacientat tant el demòcrata Obama com el republicà Trump amb el seva austeritat defensiva, molt per sota de l’objectiu del 2% marcat per l’OTAN
De cop, amb el discurs del Zeitwende al Bundestag, Scholz va abandonar la timidesa defensiva. D’una banda, perquè anunciava un paquet d’inversions de 100.000 milions d’euros per posar al dia el seu exèrcit. De l’altra, perquè liquidava la norma de no lliurar armament a regions en conflicte. Scholz garantia tot el suport humanitari, financer i armamentístic a Ucraïna, com a país víctima d’una guerra d’agressió.
El canvi d’era no ha estat tan dinàmic com hauria volgut el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. La primera partida de subministraments alemany semblava un acudit dolent: 5.000 cascos de soldat, va prometre la llavors ministra de Defensa, Christine Lambrecht.
Però a poc a poc Alemanya es va anar posant les piles. L’any 2022 es va tancar amb el segon millor balanç per a la indústria d’armament del país: Alemanya va exportar arreu del món 8.350 milions d’euros en material bèl·lic. Més d’una quarta part d’aquest total –2.240 milions d’euros– van anar destinats a Ucraïna. En formaven part 30 blindats lleugers del tipus Gepard i 14 obusos, cinc llançamíssils i dues bateries del sistema de defensa antiaèria Iris-T. Un 47,5% d’aquest volum exportat era material de guerra i la resta, logístic. El percentatge més alt en deu anys.
Canceller sota pressió
Tot això passava encara el 2022, quan Scholz continuava sota fortes pressiones dels aliats occidentals, principalment de Polònia i els bàltics, i se li retreia lentitud en els subministraments.
El punt màxim es va produir a principis de 2023, les setmanes en què des de totes bandes, i especialment des de Polònia, es criticava Scholz perquè no donava llum verd als Leopard2, els tancs que Zelenski necessita per recuperar el territori conquerit per Rússia. No només no accedia a enviar-ne dels del seu exèrcit –en té uns 350, segons Defensa--, sinó que, al damunt, no autoritzava els seus aliats de l’OTAN a posar-ne de propis a disposició d’Ucraïna. Els Leopard són de fabricació alemanya i, per tant, es necessita el seu permís per lliurar-los a un tercer.
Quan Scholz hi va donar llum verd, mig món parlava dels Leopard2 –que Alemanya fabrica des dels anys vuitanta– com si fossin la clau per guanyar la guerra. El canceller en va posar a disposició d’Ucraïna 14, que més tard s’han convertit en 18. Molts dels aliats que tant pressionaven es van amagar una estona, fins que van començar a materialitzar-se ofertes amb comptagotes.
Catorze més per part polonesa; deu per part espanyola, com va prometre el president del govern, Pedro Sánchez, en la seva visita a Zelenski un dia abans de l’aniversari de l’inici de la invasió.
Els vells Leopard2 són el nou segell made in Germany o garantia de solidesa, mobilitat i eficiència. La millor publicitat possible per al seu fabricant, Krauss Maffei Wegmann. Ucraïna encara no té assegurada la xifra dels 88 tancs –o un batalló– que es considerava necessària per a una primera tongada. Però mentrestant Alemanya ha començat a posar al dia més d’un centenar dels encara més vells, els Leopard1, dels magatzems d’aquests fabricants per lliurar-los entre aquest any i el vinent a Ucraïna. El full de comandes no para de créixer.
El “no a la guerra” ja no és verd
Tampoc la llista que el Ministeri de Defensa actualitza cada setmana amb el material subministrat o compromès en ferm a Ucraïna. Hi ha 500 míssils antiaeris Finger, bateries de defensa Patriot, 40 tancs lleugers Marder, 300.000 peces de munició per als Gepard, 156.000 granades de mà, 22 milions de bales d’artilleria i 90 sensors per detectar drons. Els cascos de l’exministra Lambrecht han quedat engolits en una llista amb més de 150 categories.
El titular de Defensa és ara Boris Pistorius, que ha donat dinamisme a aquestes partides i al paquet de 100.000 milions d’euros anunciat per Scholz per modernitzar el seu exèrcit. Els primers 30.000 milions es començaran a traduir en comandes aquest any, segons Pistorius.
Rheinmetall, l’empresa més gran del sector a Alemanya, amb 29.500 treballadors, espera rebre aquest 2023 tant noves comandes internes com d’altres països de l’OTAN. Hecker & Hoch ha començat a ampliar plantilla, segons explicava el seu president, Jens Bodo Koch, a l’agència alemanya de notícies Dpa. La Bundeswehr (exèrcit alemany) es quedarà sense els Leopard2 per entrenar els seus soldats quan lliuri els 18 promesos a Ucraïna. Del 350 que teòricament té el seu exèrcit, només n’hi ha uns vint de preparats per entrar en servei. “En Defensa, renovar les existències no és com anar al supermercat”, deia en una visita a la tropa Pistorius. Les noves comandes necessiten al seu temps. Però el made in Germany armamentístic alemany bull d’activitat.
Que tot això passi amb un tripartit al govern entre socialdemòcrates, verds i liberals pot semblar contradictori. La ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, i el d’Economia, Robert Habeck, tots dos dels Verds, han estat el motor del lliurament d’armes a Ucraïna en els moments en què Scholz s’encallava.
Habeck ocupa la posició de vicecanceller en la coalició i, com a titular d’Economia, és qui autoritza formalment les exportacions d’armes. Tant ell com Baerbock havien defensat, ja des dels seus temps a l’oposició, la línia més dura envers Moscou. “La pau no és submissió”, sosté la ministra. A Alemanya, les marxes del “No a la guerra” no les convoca l’ecopacifisme, sinó un duet contra natura: la líder del sector comunista de l’Esquerra, Sahra Wagenknecht, i la figura més destacada del feminisme històric alemany, Alice Schwarzer.
Primer van publicar un manifest en què demanaven l’aturada del subministrament d’armes a Ucraïna que va provocar el rebuig de tot l’espectre parlamentari, menys de la ultradreta Alternativa per Alemanya (AfD). La cúpula de L’Esquerra es va distanciar de les marxes de Wagenknecht, on hi ha més presència dels radicals de dretes que del partit ideològicament més proper al comunisme.
Més que una anècdota
La coalició atípica entre aquestes dues dones podria semblar una mera anècdota. Wagenknecht defensa posicions semblants a les de l’AfD en qüestions com ara l’acollida de refugiats, mentre que a Schwarzer se la identifica de fa temps amb posicions molt conservadores.El cas és, però, que la primera d’aquestes marxes, el 25 de febrer, va aplegar davant la Porta de Brandenburg de Berlín desenes de milers de seguidors, entre banderes pro Vladímir Putin i d’altres identificables com del pacifisme històric alemany. El líder de l’ala més radical de l’AfD, Björn Höcke, ja ha convidat Wagenknecht a ingressar al seu partit.