Gemma C. Serra - Varsòvia
La frase amb què l’ultranacionalista Karol Nawrocki ha conquerit la presidència de Polònia no és ni original ni sorprenent: “Polònia, primer.” O, també, “Polònia, per als polonesos.” És la variant nacional de l’“America, first” de Donald Trump, el mandatari actualment de referència per a Llei i Justícia (PiS), el partit que van fundar fa 25 anys els bessons Lech i Jaroslaw Kaczysnki. En aquestes més de dues dècades, el PiS ha tingut a la presidència dues figures fortes del partit o que hi estaven vinculades –el mateix Lech Kaczynski, primer, i del 2015 ençà, Andrzej Duda–. Ha tingut també en aquest període quatre primers ministres –entre els quals, Jaroslaw Kaczynski i, el darrer de la sèrie, Mateusz Morawiecki–. L’alternança en el poder l’ha representada la liberal i europeista Plataforma Ciutadana (PO), el partit del cap del govern actual, Donald Tusk, i també de l’alcalde de Varsòvia, Rafal Tszarkowski, el candidat que ha caigut derrotat per Nawrocki.
La diferència entre tots dos blocs va ser mínima, tant en aquesta darrera ronda dels comicis, el primer diumenge de juny, com en les anteriors presidencials del 2020. Nawrocki s’ha imposat ara a Tszarkowski per 50,9% contra 49,1%. És un resultat molt semblant al que cinc anys enrere va donar la reelecció a Duda, que també aleshores tenia com a rival l’alcalde.
“Polònia és un país bipolar de fa temps. Els vots es parteixen gairebé per la meitat entre l’un i l’altre bloc. No és, però, una divisió homogènia. L’escletxa o la fractura és sobretot geogràfica i, el més preocupant, comença a ser també generacional”, explica Joanna Maria Stolarek, la directora de l’oficina a Varsòvia de la Fundació Heinrich Böll, propera als Verds alemanys.
Per comprovar per on discorre l’escletxa geogràfica, només cal fer una ullada al repartiment de vots per regions: més de la meitat de la part occidental és de domini liberal i europeista, mentre que les regions de l’est i especialment les més properes a Ucraïna ho són de l’ultranacionalisme. Tszarkowski va guanyar amb percentatges que vorejaven el 50% en deu dels setze departaments. Allà on es va imposar Nawrocki, la victòria de l’ultranacionalisme es va reflectir en percentatges altíssims de fins al 71%.
“Com més ens acostem a Ucraïna, més creix el rebuig a continuar ajudant, com hem fet fins ara, el país agredit per Rússia”, explica Stolarek. Hi ha una barreja de ressentiments històrics contra Ucraïna, a més d’uns abismes clars de les regions més tradicionalistes, que no combreguen amb l’europeisme de Tusk o els corrents pro avortament lliure i a favor dels col·lectius LGTBI que donen suport al primer ministre.
El punt fort del PiS sempre havia estat el vot rural i l’arrelament a l’Església catòlica, l’altre gran factor de poder a Polònia. Aquest element s’ha amplificat amb la por del camp polonès d’un tracte de favor a les importacions de gra ucraïnès.
Val a dir que el PiS no forma part de la família ultra europea prorussa, com és el cas de l’hongarès Víktor Orbán, el gran aliat europeu de Vladímir Putin. Però Nawrocki és contrari a l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. El futur president representa el fre a la solidaritat envers Volodímir Zelenski amb què Varsòvia va reaccionar a l’inici de la invasió, el febrer del 2022.
L’altra escletxa, la generacional, no és perceptible en un mapa post-electoral, però sí en l’anàlisi d’experts en demoscòpia com és Ipsos. Més d’un 50% dels votants entre 18 i 29 anys van votar partits identificables com de l’òrbita de l’extrema dreta. És a dir, no només el PiS, sinó també la nova ultradreta llibertària i radical de Slawomir Mentzen, l’anomenada Confederació. En la primera volta electoral, Mentzen va quedar en tercer lloc; en la segona, la gran majoria del vot jove que capta aquest nou partit va anar al PiS.
“Ens hem de començar a demanar si la propera bipolaritat polonesa no serà ja entre el conservadorisme dels Kaczysnki i els liberals de Tusk, sinó entre la nova extrema dreta antisistema i l’europeisme”, argumenta el politòleg Bartlomiej Biskup, de la Universitat de Varsòvia. Un plantejament doblement perillós. Mentzen és un gran captador de vot jove a través de xarxes socials, on té milions de seguidors. Entre la seva militància, hi ha no només homes joves o mascles alfa, farts dels ajuts socials representats pel PiS, sinó corrents prorussos.
Aquí hi ha una diferència qualitativa respecte al PiS. El partit de Kaczynski, ara representat per Nawrocki, és hostil a Brussel·les i en línia de confrontació permanent amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Però mai no s’ha plantejat una sortida de la UE. “Quan apareix una tercera força amb tanta empenta i capacitat per atreure el vot jove, s’accelera l’erosió de les forces tradicionals. En aquest sentit, el principal perjudicat serà previsiblement el PiS”, diu Biskup.
Aparentment, el mapa polític que van deixar les eleccions de l’1 de juny passat no és gaire diferent del de fa cinc anys. Però la reacció al nou quasi empat, amb avantatge final per a l’ultranacionalisme, ha encès les alarmes, especialment entre el govern de Tusk.
El primer ministre se sotmetrà, demà, a un vot de confiança després de governar al capdavant d’una coalició d’ampli espectre obstaculitzada pel bloqueig sistemàtic a les reformes o la “restauració democràtica” amb què Tusk va definir la seva agenda en arribar al poder. És el bloqueig imposat fins ara per Duda, president sortint, teòricament independent, però comandat pel PiS. Nawrocki en serà el continuador. A Polònia, el president no té competències tan extenses com a França. Però sí que té la capacitat per bloquejar lleis d’abast nacional –és a dir, pràcticament totes– o enviar-les al Tribunal Constitucional, ara dominat per jutges elegits pel PiS. També és el cap suprem de l’exèrcit.
Tot això s’esdevé en un moment en què semblava que Polònia havia de consolidar-se com un dels grans socis de la UE, en posició gairebé equiparable a la d’Alemanya o França. Destina a la despesa en defensa un 5% del seu PIB, xifra que la ratifica com a “alumne exemplar” per als objectius marcats per Donald Trump als seus aliats europeus de l’OTAN. I té un creixement consolidat del 3% del PIB anual.
La seva posició geogràfica i les afinitats polítiques la converteixen en un soci clau per a la defensa del flanc est de l’OTAN. Però la victòria electoral, ni que sigui per un avantatge mínim, del PiS fa que sorgeixi la pregunta de com gestionarà la UE el revitalitzat euroescepticisme, en un país que ocupa el cinquè lloc del bloc comunitari quant a població i el sisè pel que fa al seu PIB.
Es va equivocar Von der Leyen quan va recomanar la suspensió de l’article 7 i va desbloquejar els fons de la UE destinats a Varsòvia? Aquesta és la pregunta que es feien l’endemà de la victòria de Nawrocki els analistes David Carretta i Christian Spillmann, de Matinal Europea, un portal crític, però no euroescèptic, amb seu a Brussel·les. La pregunta es remet a la decisió presa el febrer del 2024 per la presidenta de la Comissió Europea, de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) alemanya, i, per tant, de la mateixa família política al Parlament Europeu que els liberals de Tusk.
L’europeisme de l’actual cap del govern havia guanyat els comicis parlamentaris uns mesos abans. Tusk va esdevenir cap del nou govern amb el compromís d’activar la “restauració democràtica”. Von der Leyen va respondre anunciant el desbloqueig de les primeres partides dels 137.000 milions d’euros dels fons de cohesió i del de recuperació postpandèmia. Sobre Polònia s’havia activat el 2017 l’article 7, un procediment que podia portar fins a la suspensió com a membre de la UE. Era la reacció de Brussel·les a la violació de preceptes com ara la independència del poder judicial o el control sobre els mitjans de comunicació implantat en el període en què el PiS, a més de la presidència, dominava el govern de Varsòvia, és a dir, del 2015 al 2023.
El desbloqueig dels fons era un gest de confiança envers el compromís de Tusk de revertir la reforma judicial del PiS. Els propòsits de Tusk, però, s’han estavellat en la tenalla de Duda. La pregunta ara és si la victòria del nou president propulsat pel PiS precipitarà una altra escalada o com reaccionarà Brussel·les si les reformes continuen en via morta.
La frase amb què l’ultranacionalista Karol Nawrocki ha conquerit la presidència de Polònia no és ni original ni sorprenent: “Polònia, primer.” O, també, “Polònia, per als polonesos.” És la variant nacional de l’“America, first” de Donald Trump, el mandatari actualment de referència per a Llei i Justícia (PiS), el partit que van fundar fa 25 anys els bessons Lech i Jaroslaw Kaczysnki. En aquestes més de dues dècades, el PiS ha tingut a la presidència dues figures fortes del partit o que hi estaven vinculades –el mateix Lech Kaczynski, primer, i del 2015 ençà, Andrzej Duda–. Ha tingut també en aquest període quatre primers ministres –entre els quals, Jaroslaw Kaczynski i, el darrer de la sèrie, Mateusz Morawiecki–. L’alternança en el poder l’ha representada la liberal i europeista Plataforma Ciutadana (PO), el partit del cap del govern actual, Donald Tusk, i també de l’alcalde de Varsòvia, Rafal Tszarkowski, el candidat que ha caigut derrotat per Nawrocki.
La diferència entre tots dos blocs va ser mínima, tant en aquesta darrera ronda dels comicis, el primer diumenge de juny, com en les anteriors presidencials del 2020. Nawrocki s’ha imposat ara a Tszarkowski per 50,9% contra 49,1%. És un resultat molt semblant al que cinc anys enrere va donar la reelecció a Duda, que també aleshores tenia com a rival l’alcalde.
“Polònia és un país bipolar de fa temps. Els vots es parteixen gairebé per la meitat entre l’un i l’altre bloc. No és, però, una divisió homogènia. L’escletxa o la fractura és sobretot geogràfica i, el més preocupant, comença a ser també generacional”, explica Joanna Maria Stolarek, la directora de l’oficina a Varsòvia de la Fundació Heinrich Böll, propera als Verds alemanys.
Per comprovar per on discorre l’escletxa geogràfica, només cal fer una ullada al repartiment de vots per regions: més de la meitat de la part occidental és de domini liberal i europeista, mentre que les regions de l’est i especialment les més properes a Ucraïna ho són de l’ultranacionalisme. Tszarkowski va guanyar amb percentatges que vorejaven el 50% en deu dels setze departaments. Allà on es va imposar Nawrocki, la victòria de l’ultranacionalisme es va reflectir en percentatges altíssims de fins al 71%.
“Com més ens acostem a Ucraïna, més creix el rebuig a continuar ajudant, com hem fet fins ara, el país agredit per Rússia”, explica Stolarek. Hi ha una barreja de ressentiments històrics contra Ucraïna, a més d’uns abismes clars de les regions més tradicionalistes, que no combreguen amb l’europeisme de Tusk o els corrents pro avortament lliure i a favor dels col·lectius LGTBI que donen suport al primer ministre.
El punt fort del PiS sempre havia estat el vot rural i l’arrelament a l’Església catòlica, l’altre gran factor de poder a Polònia. Aquest element s’ha amplificat amb la por del camp polonès d’un tracte de favor a les importacions de gra ucraïnès.
Val a dir que el PiS no forma part de la família ultra europea prorussa, com és el cas de l’hongarès Víktor Orbán, el gran aliat europeu de Vladímir Putin. Però Nawrocki és contrari a l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. El futur president representa el fre a la solidaritat envers Volodímir Zelenski amb què Varsòvia va reaccionar a l’inici de la invasió, el febrer del 2022.
L’altra escletxa, la generacional, no és perceptible en un mapa post-electoral, però sí en l’anàlisi d’experts en demoscòpia com és Ipsos. Més d’un 50% dels votants entre 18 i 29 anys van votar partits identificables com de l’òrbita de l’extrema dreta. És a dir, no només el PiS, sinó també la nova ultradreta llibertària i radical de Slawomir Mentzen, l’anomenada Confederació. En la primera volta electoral, Mentzen va quedar en tercer lloc; en la segona, la gran majoria del vot jove que capta aquest nou partit va anar al PiS.
“Ens hem de començar a demanar si la propera bipolaritat polonesa no serà ja entre el conservadorisme dels Kaczysnki i els liberals de Tusk, sinó entre la nova extrema dreta antisistema i l’europeisme”, argumenta el politòleg Bartlomiej Biskup, de la Universitat de Varsòvia. Un plantejament doblement perillós. Mentzen és un gran captador de vot jove a través de xarxes socials, on té milions de seguidors. Entre la seva militància, hi ha no només homes joves o mascles alfa, farts dels ajuts socials representats pel PiS, sinó corrents prorussos.
Aquí hi ha una diferència qualitativa respecte al PiS. El partit de Kaczynski, ara representat per Nawrocki, és hostil a Brussel·les i en línia de confrontació permanent amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Però mai no s’ha plantejat una sortida de la UE. “Quan apareix una tercera força amb tanta empenta i capacitat per atreure el vot jove, s’accelera l’erosió de les forces tradicionals. En aquest sentit, el principal perjudicat serà previsiblement el PiS”, diu Biskup.
Aparentment, el mapa polític que van deixar les eleccions de l’1 de juny passat no és gaire diferent del de fa cinc anys. Però la reacció al nou quasi empat, amb avantatge final per a l’ultranacionalisme, ha encès les alarmes, especialment entre el govern de Tusk.
El primer ministre se sotmetrà, demà, a un vot de confiança després de governar al capdavant d’una coalició d’ampli espectre obstaculitzada pel bloqueig sistemàtic a les reformes o la “restauració democràtica” amb què Tusk va definir la seva agenda en arribar al poder. És el bloqueig imposat fins ara per Duda, president sortint, teòricament independent, però comandat pel PiS. Nawrocki en serà el continuador. A Polònia, el president no té competències tan extenses com a França. Però sí que té la capacitat per bloquejar lleis d’abast nacional –és a dir, pràcticament totes– o enviar-les al Tribunal Constitucional, ara dominat per jutges elegits pel PiS. També és el cap suprem de l’exèrcit.
Tot això s’esdevé en un moment en què semblava que Polònia havia de consolidar-se com un dels grans socis de la UE, en posició gairebé equiparable a la d’Alemanya o França. Destina a la despesa en defensa un 5% del seu PIB, xifra que la ratifica com a “alumne exemplar” per als objectius marcats per Donald Trump als seus aliats europeus de l’OTAN. I té un creixement consolidat del 3% del PIB anual.
La seva posició geogràfica i les afinitats polítiques la converteixen en un soci clau per a la defensa del flanc est de l’OTAN. Però la victòria electoral, ni que sigui per un avantatge mínim, del PiS fa que sorgeixi la pregunta de com gestionarà la UE el revitalitzat euroescepticisme, en un país que ocupa el cinquè lloc del bloc comunitari quant a població i el sisè pel que fa al seu PIB.
Es va equivocar Von der Leyen quan va recomanar la suspensió de l’article 7 i va desbloquejar els fons de la UE destinats a Varsòvia? Aquesta és la pregunta que es feien l’endemà de la victòria de Nawrocki els analistes David Carretta i Christian Spillmann, de Matinal Europea, un portal crític, però no euroescèptic, amb seu a Brussel·les. La pregunta es remet a la decisió presa el febrer del 2024 per la presidenta de la Comissió Europea, de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) alemanya, i, per tant, de la mateixa família política al Parlament Europeu que els liberals de Tusk.
L’europeisme de l’actual cap del govern havia guanyat els comicis parlamentaris uns mesos abans. Tusk va esdevenir cap del nou govern amb el compromís d’activar la “restauració democràtica”. Von der Leyen va respondre anunciant el desbloqueig de les primeres partides dels 137.000 milions d’euros dels fons de cohesió i del de recuperació postpandèmia. Sobre Polònia s’havia activat el 2017 l’article 7, un procediment que podia portar fins a la suspensió com a membre de la UE. Era la reacció de Brussel·les a la violació de preceptes com ara la independència del poder judicial o el control sobre els mitjans de comunicació implantat en el període en què el PiS, a més de la presidència, dominava el govern de Varsòvia, és a dir, del 2015 al 2023.
El desbloqueig dels fons era un gest de confiança envers el compromís de Tusk de revertir la reforma judicial del PiS. Els propòsits de Tusk, però, s’han estavellat en la tenalla de Duda. La pregunta ara és si la victòria del nou president propulsat pel PiS precipitarà una altra escalada o com reaccionarà Brussel·les si les reformes continuen en via morta.