martes, 9 de septiembre de 2025

Berlín y sus recogedores

 

El ‘Pfand’, la paraula màgica alemanya  

Qual­se­vol que visiti a Ale­ma­nya una festa ciu­ta­dana i esde­ve­ni­ments mas­sius, o fins i tot una rave tecno mig clan­des­tina, es pot sor­pren­dre de veure-hi uns indi­vi­dus, molts dels quals amb aspecte de sen­se­sos­tre, amb car­re­tons de super­mer­cat reco­llint ampo­lles de plàstic i llau­nes de cer­vesa que d’altres han dei­xat escam­pa­des per terra. També veurà com hi ha qui deixa l’envàs buit al cos­tat d’una pape­rera, però no a dins. No és que els ale­manys siguin més cívics que altres euro­peus, sinó que s’ha gene­rat la figura del reco­lli­dor: per­so­nes que arro­do­nei­xen el sub­sidi bàsic o pensió mínima que per­ce­ben amb el Pfand, el dipòsit que es per­cep quan es tor­nen les ampo­lles o llau­nes bui­des al super­mer­cat.

Són 25 cèntims per uni­tat –o 15 cèntims, en alguns casos–, que s’han car­re­gat al con­su­mi­dor en el moment de la com­pra i que cobrarà qui ho retorni. Més o menys el que abans es feia amb les ampo­lles de vidre, quan es tor­na­ven a la botiga. Això bene­fi­cia el reco­lli­dor i el con­junt de la soci­e­tat. Hi ha qui deixa l’ampo­lla aban­do­nada per man­dra o per des­co­nei­xe­ment del sis­tema. Hi ha qui les acosta a la pape­rera o con­te­ni­dor per faci­li­tar la feina al reco­lli­dor anònim. Aquest sis­tema pro­voca alguns danys col·late­rals, com ara les cues a les màqui­nes per retor­nar les ampo­lles al súper, entre ciu­ta­dans que les por­ten un cop per set­mana i els reco­lli­dors, que hi van amb tot el car­re­ga­ment. Tam­poc no es pot evi­tar que l’accés al súper esde­vin­gui un punt de tro­bada alcohòlica entre els que han reco­llit ampo­lles al car­rer o al parc i rein­ver­tei­xen de seguida el Pfand en beguda per al con­sum propi.

Però, a efec­tes medi­am­bi­en­tals, el sis­tema fun­ci­ona: un 97% de les ampo­lles de teref­ta­lat de poli­e­tilè (PET) aca­ben reci­cla­des. És un per­cen­tatge sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més alt que el del con­junt de les dei­xa­lles domèsti­ques (58%). Fins i tot si no s’aca­ben reu­ti­lit­zant els mate­ri­als, es redu­eix molt la quan­ti­tat de plàstic aban­do­nat pel car­rer. En els últims temps s’intenta esten­dre aquest sis­tema a l’altra gran xacra deri­vada de la moda, que és el con­sum to go. Des de fa dos anys, els esta­bli­ments de men­jar o begu­des per empor­tar-se estan obli­gats per llei a ofe­rir enva­sos retor­na­bles, a canvi d’un Pfand. També hi ha qui ofe­reix des­comp­tes als que por­ten el got propi o plats reu­ti­lit­za­bles. De moment, però, la fórmula no fun­ci­ona. Sigui perquè no està prou incor­po­rada als hàbits ciu­ta­dans o perquè els matei­xos comerços la igno­ren. Pels volts dels esta­bli­ments to go s’acu­mu­len les dei­xa­lles, cosa que des­es­pera el veïnat mal­grat les ini­ci­a­ti­ves per com­ba­tre-ho. Cada any es gene­ren 700 tones de dei­xa­lles no reu­ti­lit­za­bles atribuïdes al con­sum to go. No, els ale­manys no són més cívics que altres euro­peus. O ho són quan se’ls faci­li­ten eines interes­sants per com­por­tar-se com si ho fos­sin.