Un islam liberal, progressiu i inclusiu és possible: aquesta és la convicció que va portar Seyran Ates, nascuda a Istanbul i advocada de professió, a fundar una mesquita oberta a qualsevol musulmà, inclosos els del col·lectiu LGTBIQ+. Portar-ho a la pràctica no ha estat fàcil. Aquest col·lectiu, amb més de cinc milions i mig persones a Alemanya –del total de 83 milions d’habitants del país–, està controlat per organitzacions musulmanes majoritàriament retrògrades o directament reaccionàries, sosté. “Hi ha molta feina a fer, som una obra en construcció”, explica.
El seu centre d’operacions és la mesquita que porta per nom Ibn-Rushd-Goethe, al barri de Moabit de Berlín. Es tracta d’un districte on el 60% de la població és immigrant o d’origen estranger i que ha rebut també molts dels refugiats arribats arran de la crisi migratòria del 2005. És, com el conjunt de Berlín, una zona tensionada per l’especulació immobiliària i la gentrificació. Allà va plantar Ates el seu projecte, plenament conscient de l’hostilitat amb què l’entorn musulmà més retrògrad entomaria el seu activisme en favor dels drets de la dona, contra els matrimonis forçats o per la prohibició del burca en la vida pública.
La seva mesquita va obrir el 2017 i, en aquests anys, ha viscut de tot: des de grans reconeixements institucionals a rebutjos i fins i tot amenaces de mort. Manté la seva motivació inicial?
Treballo en aquest projecte des de fa vuit anys, però no és una cosa que sorgís d’un dia per l’altre. Està entroncat en la meva activitat com a advocada i activista. Havia format part de la primera Conferència de l’Islam a Alemanya [impulsada el 2006 pel govern d’Angela Merkel per fomentar el diàleg interconfessional]. Aviat vaig adonar-me que les grans organitzacions de l’islam, com ara Dibit, dirigida des de Turquia, o el Consell Islàmic, la Federació Islàmica, etc., estaven dominades per homes. Només ells hi tenen alguna cosa a dir. Correspon així a aquesta mena de patriarcat explicar què vol dir l’islam. Durant quatre anys vaig formar part de la Conferència, del 2006 al 2009, per intentar explicar que hi ha un altre islam adequat als nostres temps, al nostre model de societat. I que els reaccionaris, els fonamentalistes, els ultrareaccionaris o els fanàtics no representen la majoria dels musulmans.
Va trobar prou suport polític?
Des de l’estament polític es prefereix pensar que aquestes organitzacions són el portaveu natural de la comunitat musulmana. Per això vaig decidir demostrar-los el contrari, l’existència d’aquest islam liberal. La fundació de la mesquita era la resposta al model d’islamisme que no comparteixo: l’antidemocràtic, homòfob i reaccionari. Em frustrava veure com, arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, avançava una radicalització, especialment entre el jovent. I també veure com dones a les quals jo representava com a advocada, víctimes de matrimonis forçats, no podien accedir al divorci per culpa d’aquest domini masculí de la comunitat musulmana. També em frustrava veure com l’opinió pública tenia una idea errònia dels musulmans. Com si només fossin musulmanes les dones que porten el vel islàmic. Tot això m’entristia. Com a activista política que soc, vaig dir-me: no n’hi ha prou amb enfadar-me, cal actuar. I així va néixer la mesquita liberal.
Va rebre amenaces, fins i tot va haver de tancar temporalment la mesquita…
Quan vaig fundar la mesquita, el 2017, era plenament conscient que em trobaria vent en contra. Des de molt abans rebia protecció personal per part de les autoritats berlineses degut a la meva activitat com a advocada. A partir d’aleshores, vam haver d’ampliar la custòdia personal per amenaces de mort i pressions. I des de la brutal matança de Hamàs, el 7 d’octubre del 2023, vam entrar en una espiral. Un parell de dies després d’aquella massacre bestial, vam saber que hi havia un grup d’Estat Islàmic que planejava atacar centres jueus i també la nostra mesquita. Ens havien espiat i marcat la nostra adreça. Eren vuit homes que estaven a la presó. Ens en van assabentar quatre dies dels atacs de Hamàs. Nosaltres ens havíem pronunciat clarament, com a mesquita liberal, a favor del dret a l’existència d’Israel, contra la política de Benjamin Netanyahu, per la pau i pel dret a un estat palestí, però en contra de Hamàs. La nostra posició era clara: la solució dels dos estats. I això, òbviament, no ho volien ni sentir, alguns…
Ha pogut superar aquella tensió, la mesquita? Es pot visitar normalment ara?
La vam tenir tancada només dos mesos, no sabíem què podia passar amb els plans del radicalisme islàmic. Però vam rebre moltes cartes de suport, molta gent que ens animava, que ens demanaven que no tanquéssim. Vam decidir reobrir-la per continuar amb el nostre treball. Però ara les condicions són diferents. Qui ens vol visitar ho ha d’anunciar prèviament, no podem deixar entrar qualsevol. Tenim protecció policial a l’entrada, es controla qui hi entra i qui en surt. Tothom és benvingut, però es controlen les bosses dels qui no coneixem.
Quants visitants reben normalment per a l’oració d’un divendres?
Pocs. Hi ha gent que es pensa que vam tancar per sempre. Tenim centenars de persones que ens donen suport, però són pocs els qui gosen venir a la nostra mesquita per a l’oració del divendres. Som un grup reduït. Sabem que tenim molts seguidors perquè tot l’any oferim un servei de consultes, hi venen dones que es volen divorciar i celebrem actes públics. De vegades som 80, de vegades som 200.
És a dir, que representen un corrent molt reduït entre la comunitat musulmana.
No, de cap manera. El que passa és que arreu del món l’islam està organitzat i dirigit pels corrents més reaccionaris. Que vingui poca gent a l’oració dels divendres no vol dir que estiguem sols, sinó que estem amenaçats.
Vol dir que potser no en venen més per por?
Sí, és un fet. Hi ha molta gent que no ve perquè té por a un atemptat o a represàlies.
En totes les grans religions hi ha corrents diferents. També entre els cristians o els jueus n’hi ha de progressistes, liberals, reaccionaris o directament radicals. Diria que entre els musulmans la convivència entre aquests corrents és més difícil?
Dins la comunitat islàmica no funciona la convivència amb els corrents més liberals pels vincles d’aquest col·lectiu amb els poders polítics de països de majoria musulmana que estan dominats per forces totalitàries. Turquia és l’únic país que s’havia mogut, d’alguna manera, en direcció cap a la democràcia. Però Erdogan ha invertit el camí que va representar [Mustafa Kemal] Atatürk [el fundador de la República de Turquia]. Jo no soc especialment defensora d’Atartürk, però amb ell es va obrir una via cap a la democràcia que, malauradament, Erdogan ha revertit. Tant pel que fa a les reformes de l’estat, com als drets de la dona. En el món actual, moren més musulmans en atemptats comesos per altres musulmans, que víctimes d’altres religions en atacs de fanàtics de la seva mateixa religió.
Diria que funciona millor la integració dels musulmans a països com Espanya, que a Alemanya?
Si parlem en termes de convivència o tracte espontani entre la gent, potser sí. Però els problemes de fons són els mateixos. És igual en quin país europeu miri. Hi sorgeixen societats paral·leles, hi ha pressió familiar sobre la dona perquè porti el vel, hi ha assassinats d’honor. A tot Europa ens trobem el mateix. Durant molt de temps l’estament polític no ha volgut veure aquesta realitat. Es volia endolcir. Es diu: “Mira, la filla de la veïna és musulmana, estudia medicina, va a la universitat, és una noia moderna…” Però, si mires què passa dins aquestes societats, veus moltes distorsions. Quants dels matrimonis que se celebren cada cap de setmana són matrimonis forçats? Quantes d’aquestes noies han de fugir de casa per poder viure en llibertat? Si mires atentament, veuràs un gran forat entre els models de la societat moderna en què es mou la majoria dels joves a Europa i el que viuen a casa algunes noies amb el vel islàmic.
Vostè és partidària de prohibir el burca als espais públics...
Absolutament. El burca o qualsevol altra forma de cobriment integral del rostre ha d’estar prohibit en la vida pública. Com a societat oberta, tenim l’obligació de prohibir-ho. No podem permetre que en la nostra societat hi hagi qui cregui que la dona ha d’anar tapada. Tenia raó Atatürk quan deia que és un crim contra la dona tapar-la sota un vel o impedir-li l’accés a l’escolarització. Per això, la seva república va introduir l’escolarització per a nenes. Moltes dones van poder accedir a partir d’aleshores a llocs de feina en el sector públic. La república de Turquia del temps d’Atatürk va fer molt més per la dona que la Turquia actual d’Erdogan, dominada per la religió.
També considera que s’ha de prohibir el vel islàmic a l’escola?
Soc contrària que el porti una mestra a l’escola. Les nenes han de poder créixer en una relació sana respecte al propi cos. Ho dic i ho repeteixo com a musulmana: el vel no és cap obligació religiosa, és el producte d’un domini patriarcal, un instrument al servei d’una relació anòmala amb el cos de la dona, entès aquest cos com un objecte a disposició de l’home. En tota aquesta discussió, surten sovint els defensors de la llibertat religiosa en majúscules, contraris a la prohibició. I jo els dic: per què s’ha de tapar completament el rostre o el cos d’una dona? Doncs perquè l’home vol controlar la seva sexualitat. O, vist d’una altra manera: cap dona, musulmana o no, no s’hauria d’haver de cobrir, només pel fet que l’home no se sap controlar per si mateix.
